Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

L’activitat portuaria, pel que fa al comerç d’importació, ha sigut important com demostren dos factors: l’amplitud de l’àmbit geografie on mantenía relacions, tant pel Mediterrani com per l’Atlantic, 110 i també el creixement del rendiment de l’impost de peatge de mar, que passa en el segle XVI des d’un índex 100 fins a un 318, i en el segle XVII de 100 a 163. 111

Ara bé, quina és la importancia comercial de la ciutat respecte de la resta de les poblacions? Unes dades físcals ens manifesten la superiorità! de la ciutat en aquesta activitat, enfront de la resta de nuclis comercials. Els tributs que considerem rellevants en aquest sentit són els reíais de peatge de mar –que grava la importació de mercaderies pels ports–, el de quema –que grava les mercaderies procedents de Castella que entren al regne i viceversa–, 112 i el de la generalitat de mercadería –que grava les exportacions. Segons el dret de peatge, per al 1559, la ciutat ret més de 6.000 lliures, mentre que la resta de les poblacions sols sumen 675 lliures. El 1525 el dret de quema dóna a València 737 lliures, i a la ciutat d’Alacant 270 lliures, mentre que la resta de les poblacions no assoleix les 100 lliures. 113 Pel que fa a les exportacions, atés l’impost de la mercadería, el 1490 la ciutat de València ingressa per aquest imposi 6.148 lliures (el 72’75 % del total), els llocs de Ponent 1.622 lliures (el 19’20 %), i els llocs de Tramuntana 680 lliures (el 8’05 %). 114 Aquesta superioritat es continua mantenint en el segle XVI, així el 1531, València recapta 8.344 lliures, 115 mentre que Alacant, el 1528, sols en recapta 1.028; 116 Xàtiva, el 1533, obté 354 lliures. 117 Oriola recapta 325 lliures durant l’any 1534. 118 Dénia n’obté 244 l’any 1533, 119 i Lííria, el 1526, ingressa la petita quantitat de 49 lliures. 120 Aqüestes xifres són bastant aclaridores de la importància comercial de la ciutat de València, que es troba molt per damunt de la resta de les poblacions. Tot açò explica –i està íntimament relaciona! amb elles– les rendes municipals expressades, les quals son quantitativament les més significatives del règne.

4.2 Problèmes

4.2.1 Pèrdua d’autonomia

La trajectòria política del municipi valencia foral ha estat més estudiada que l’evolució econòmica en I’àmbit dual de la defensa de I’autogovern i del control estatai o reial. A nivell politic, Rafael Narbona ha comprovai les limitacions de la democracia medieval per tal com hi ha llinatges que controlen el sistema electoral dels principáis carrees locals. 121 Per altra banda, Ernest Belenguer ha ressaltat la connexió existent entre el monarca i el racional de la ciutat per tal de controlar l’elecció els jurats de València, mitjançant el procediment denominat de la ceda, i les reivindicacions locals d’imposar un sistema d’insaculació, que implicava una autonomia davant el monarca. 122 Tanmateix,

quan s’aconsegueix la insaculació l’any 1633, com ha assenyalat Amparo Felipo, el monarca s’assegura la seua intervenció en la configuració de les persones que estarán incloses en les borses. 123 D’aquesta manera, a nivell politic, hi ha una intervenció reial que frena un sistema autonomie d’elecció del govern local.

Però, el que a nosaltres més ens interessa és veure de quina forma el municipi perd o modifica l’autonomia total que gaudia per a imposar cises i legislar sobre la seua administració i, en definitiva, com la monarquía controia l’area econòmica de la ciutat.

Dintre el sistema orgànic locai la figura del racional és Fencarregada, en ultima instancia, de l’administració de les finances locals regides pels clavaris. La tasca dels jurats no és administrar directament les pecúnies de la ciutat, sino la funció politico-econòmica de decidir quins tributs han d’imposar-se i com, i quines persones han de controlar-los. En aquest sentit és important un famós privilegi de Pere IV de 1363, en el qual s’esclareix i es confirma la facultat dels jurats i els prohoms de les ciutats i les viles del regne en dos aspectes: la facultat d’imposar les cises que estimen convenients i la de nomenar els administrador de les imposicions. 124 Uns anys abans, el 1339, Pere IV havia permés a la ciutat de València fer imposicions sobre el blat, un dels productes més délicats ja que es bàsic en l’alimentació medieval. El rei accedia d’aquesta manera a una súplica dels jurats, els quals sol·licitaven el tribut per a poder fer front a les ajudes concedides als mercaders de cereals, 125 per tal d’assegurar l’abast de la ciutat. L’autonomia administrativa es fa més patent amb els dos fets següents: quan Pere IV, el 1368, estableix que els administradors de les cises són els unies que poden conéixer sobre les causes o querelles que es puguen plantejar en els impostos, i que cap comissió no s’hi puga immiscir, 126 i quan Martí I, el 1408, accedeix a què tots els jurats de les ciutats i viles disposen d’aquesta jurisdicció que els permet de jutjar en els plets entaulats sobre cises sensé que puga ficars’hi altri. 127 La citada jurisdicció dels jurats sera objecte de molta polèmica al llarg de l’època moderna; en successives corts se sollicita, al rei el degut compliment dels privilegis referents a aquesta facultat front a les constants ingerèneies d’altres tribunals més importants –es demana en les corts de 1546 128 i en les de 1585. 129 L’àmbit jurisdiccional dels jurats és una mica més ampli que no sols el relatiu a les cises, comprén també els plets sobre emprius, 130 marjals, 131 la casa de les repenedides i els familiars d’aquella, 132 sobre qüestions entre ciutadans i habitadors de la ciutat de València i els oficials de l’orde de Montesa, 133 i també teñen la facultat de poder fer execucions, penyores i armar homes –host i cavalcada. 134

En temps de Ferran II els jurats aconsegueixen ampliar, o tal vegada confirmar, una jurisdicció molt important pel que fa a I’activitat econòmica de la ciutat, la de conéixer en les qüestions i els plets dels oficis o gremis, jaque els jurats els donen les ordinacions, però, amb la competència de poder-les modificar i interpretar, i també la de poder jutjar, encara que la monarquía no permet aquesta competència de forma exclusiva, com sol·Iicitaven els jurats l’any 1497, sinò que crea una via alternativa per a poder immiscir la superioritat del rei, a través de l’apel·lació, a fi de conéixer i tractar els conflictes suscitáis. 135 En les Corts de 1542 se’ls amplia de nou la jurisdicció en obtenir un fur que els permet jutjar i castigareis oficials de l’almodí. 136

Per altra banda, el racional disposa, des de 1438, de jurisdicció sobre els casos dels deutors i els deutes a la ciutat, de forma que podrá procedir contra ells civilment i criminal, imposar-los penes i empresonar-los. Aquesta jurisdicció abasta tota una sèrie de mesures orientades a resoldre un dels problemes que causen incomoditat al govern municipal, la ineficàcia a I’hora de combatre els deutors. 137

Atés açò, entre els jurats i el racional, el municipi té plena competència per a imposar cises, fer ordinacions, jutjar sobre els assumptes corresponents i controlar el deute. Però, malauradament, aquesta autonomia municipal anira reduint-se progressivament durant l’època foral davant la ingerència, cada vegada major, del poder monàrquic, fenomen que ens interessa estudiar ara.

Pel que fa a l’intervencionisme reial podem distingir dos àmbits, un extern i un altre intern. En I’extern el municipi valencià es veu sotmés a una fiscalització i un examen de l’exercici de l’orici dels seus funcionaris, mitjançant jutges delegats del rei, la finalitat primordial dels quals no és modificar l’estructura orgànica i funcional de la institució local. En l’àmbit intern poden veure’s algunes disposicions que modifiquen les funcions del municipi de forma que hi ha un avanç progressiu de la centralització monàrquica i una pèrdua de l’autonomia local.