Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

4.1.2 Un centre administratiu

A la ciutat de València se concentraven les principals institucions de govern de tot el regne –excepte el Consell Suprem d’Aragó, que residia a la Cort, principalment a Madrid– i els més importants organismes polítics i de justícia.

L’administració foral és molt complexa per la diversitat de competències jurisdiccionals que comprén. Quant a la jurisdicció reial cal dir que el seu centre administratiu es trobava a l’antic palau reial, en el qual residía el virrei, i a més a més, actuava la Reial Audiència, el més alt tribunal de justicia dintre el regne, 93 i tenia la seua oficina el mestre racional, fiscalitzador de totes les rendes patrimonials. 94 Com a òrgan collegiat de govern regnícola i de consulta del rei està el Reial Consell de Valencia. 95

L’altre àmbit administratiu estava situât prop de la Seu, al centre de la ciutat. Pel que fa als organismes reials, tenim les oficines del governador 96 i les del badie general. 97 Quant a les institucions locals, en aquest mateix àmbit, trobem la Casa de la Ciutat, el Tribunal de Justicia, els tribunals relacionats amb l’església com el jutge de Delmes, el de la Santa Croada i el més important dels eclesiàstics, el del vicari general.

A més, hi ha d’altres dependències de menor categoria com la Llotgeta del Mostassaf, ubicada al costat de l’església de Santa Caterina, que s’encarregava de la conflictivitat al mercat, l’urbanisme i la sanitat, 98 o el Consolat de Mar; per a les questions entre el comerç terrestre i el marítim.

D’altra banda, trobem els organismes que naixen de la representació estamental. L’activitat per excel·lència dels estaments era la celebració de Corts, la qual, malauradament, no es produïa sempre a València; durant l’època moderna predomina la vila de Montsó. Aquesta activitat era esporàdica i, tanmateix, els estaments continuaven reunint-se, fora de Corts, a la ciutat de València, per tal de deliberar sobre els conflictes sociopolítics de l’època. 99 Per altra part, la recaptació de diners i la seua administració per tal de sufragar les despeses decidides per les corts o les juntes dels estaments, estava encarregada ais diputats de la Generalitat. 100

L’administració es fa essencialment embrollada no pel nombre d’oficines i institucions que la componen, sino pels oficials i persones que treballen en el seu manteniment. El finançament dels organismes es basa fonamentalment en els gravàmens aplicats sobre les mercaderies i la producció agraria i artesanal, fet que implica tota una xarxa de persones encarregades d’unes competències especifiques de la recaptació –els que porten els registres i la comptabilitat–, els de control –agutzils, porters, persones dependents dels arrendadors dels impostos. A més, el sistema és complex perqué no hi ha una administració única per a efectuar la recaptació fiscal. A grans trets podem trobar cinc jurisdiccions diferents que lluiten entre si en el repartiment de l’afer fiscal: els drets i impostos del patrimoni reial, els tributs municipals, 101 la fiscalitat autònoma, és a dir, la de la Generalitat, els tributs eclesiàstics i la fiscalitat senyorial. L’administració és complicada perqué d’una mateixa mercadería o d’una producció agraria es realitzen diverses sostraccions fiscals per ordre de prioritat, controlades per uns oficials els comptes dels quals passen a les dependències principáis situades a la ciutat.

També s’observa que gairebé totes les institucions administren justícia. Cadascuna, dintre el seu àmbit competencial, té jurisdicció per a jutjar en els actes i plets plantejats, Així, les qüestions suscitades en la recaptació de les rendes del rei hauran de ser jutjades pel batlle general, qui administrará la justícia escaient, a més de fer-ho també en tots aquells litigis referents a musulmans. També la Generalitat té jurisdicció per jutjar en els plets derivats de la recaptació i administració de les seues rendes. El municipi en té, a través dels jurats, en tot allò réfèrent a l’avituallament, cises, emprius i pastures. El mostassaf en tindrà sobre els litigis esdevinguts al mercat, i referents a la sanitat o obres públiques. El justícia –a la ciutat de València distingim entre justícia civil, justícia criminal i justicia de trescents sous– s’encarrega del tribunal local de carácter ordinari. Els jutges del Consolât de Mar actuaran en els plets entre comerciants –tant marítims com terrestres–, i els alcaldes de la Ceca tindran capacitai de jutjar sobre els fraus referents a la moneda. Al marge d’aquests, a València trobem els tribunals reials d’apellació, primerament el governador –el seu àmbit territorial d’actuació és la Governació de València– i, el més important, la Reial Audiència, 102 al qual acudien les apellacions procedents dels altres tribunals –tret d’aquells que posseïen jurisdicció privativa, les sentències dels quals mai no es podien recórrer– i les apellacions dels litigis suscitais a tots els pobles del regne. Amb tot això falta assenyalar els tribunals eclesiàstics i paraeclesiàstics –vicari general, jutge de Delmes, jutge d’Amortització, Santa Croada, Inquisició, etc.– els quals teñen jurisdicció no sols sobre els litigis origináis per eclesiàstics, sino també sobre els relatius a la recaptació dels seus impostos, als d’heretgia, ais relacionáis amb els sagraments –adulteri, divorcis, excomunions, etc. 103

Tot aquest embolie que suposa l’administració de justicia concentrada a la ciutat de València comporta una gran quantitat de personal administratiu, a més de nombrosos procuradors i advocats que defensen les persones interessades, ja siguen de la mateixa urbs o del regne.

Tots aquests factors fan de València el centre administratiu per excellència del regne, fet que influeix en les seues dimensions demogràfiques.

4.1.3 L’activitat econòmica

Són encara escassos els estudis dedicáis a l’activitat comercial, artesanal o agrària de la ciutat de València i encara ho són més si busquem una comparació del desenvolupament socioeconòmic d’aquesta respecte de les altres poblacions. 104

València és un gran centre de productors artesanals –els gremis– i de forta activitat comercial. Segons una taxa del 1513 a la ciutat estan censats 225 mercaders i 2.352 individus, entre mestres i artesans vinculáis als gremis. 105 De la població gremial, el 48 % està relacionat amb la producció textil; cal indicar que dels 46 gremis els més nombrosos són: els paraires, velluters, corredors d’orella, teixidors de llana, fusters, sastres, argenters, armers, ferrers, flequers, obrers de vila, cabassers, corredors de coli, carnissers i velers. Si tenim en compte el valor de la quantitat econòmica de taxa pagada en la primera meitat del segle, hem d’afegir a la llista els apotecaris, els blanquers, els aluders i els tintorers de drap. A més d’aquesta població gremial hi ha una altra població laboral –artesans no vinculáis a gremis, llauradors, etc.–, que suma 1.686 individus, i que junt amb 254 notaris, 33 juristes i 143 ciutadans, fan un total de 4.693 persones taxades. No hi ha dubte que aquesta població laboral és la més important del regne i també és la base de l’altra activitat econòmica significativa, el comerç.

L’activitat comercial, no sols de la ciutat sino en general del regne, ha estat assenyalada per diversos autors. 106 València és una ciutat que mira al mar i pel seu port del Grau importa i exporta gran quantitat de productes. Un factor que demostra la categoria comercial de la ciutat és Festabliment de mercaders estrangers, especialment d’italians, alemanys i portuguesos, que promouen aquesta activitat entre València i les seues respectives nacionalitats. 107 València importava productes alimentaris –blat, formatges, oli, peix–, espècies, matèries primeres per a la indùstria –liana, seda, cotó, cànem, Ili, sosa, alum, tints, ferro, coure, cuir, etc.–, i productes acabats, com mobles, quincallería, teles, armes ... , 108 i exportava fonamentalment productes relacionáis amb la seda, bé el producte en brut o bé en teixit com el vellut, així com altres teixits, dolços, ameüló, arròs, panses, dàtils... 109