Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

En conseqüència, parlar d’una absència de propis en l’època inicial del municipi de València és un error. El fet és que no disposem de totals quantificats i que no sabem quins d’aquests béns produïen renda i quins motivaven despeses. En estudis posteriors com els d’Ernest Belenguer per al segle XV, el de Remedios Ferrero per al XVI o el d’Amparo Felipo per al XVIII, no consten els propis, no sabem si és perquè han minvat o han desaparegut o és perquè, com que no són rendibles, els autors no s’han adonat que també formen part del patrimoni de la ciutat. 42

No ens interessa continuar un seguiment detallat del patrimoni de la ciutat, només volem constatar que en el seu inici la ciutat disposava de rendes fiscals, rendes per multes, rendes per crèdits –els censals que més endavant veurem– i propietats rústiques i urbanes. Aquest model possibilita que la ciutat siga una institució econòmica important a la qual el rei ha de tenir en compte a l’hora de demanar subsidis i préstecs. Aixi s’entén també que la monarquia no tinga objeccions a l’hora de facultar la ciutat d’una autonomia fiscal i administrativa, ja que el municipi es constitueix en un recurs de la hisenda reial.

3. LA HISENDA FORAL

L’administració dels recursos de la hisenda de la ciutat és lleugerament complexa, cosa que n’ha dificultat la investigació i ha contribuït a què hi haja un nombre tan reduït d’estudis que tracten el tema.

Per a l’època medieval, només Eliseo Vidal ens dóna unes dades dels ingressos i les despeses globals de dos anys –de 1391 a 1393–, però no fa cap referència a la quantitat que produeix cada renda, 43 i Ernest Belenguer, malgrat que estudia els problemes financers i econòmics de la ciutat durant el regnat de Ferran II, tampoc no fa cap referència al capital de la hisenda.

Pel que fa a l’època moderna, Remedios Ferrero ha analitzat l’evolució de quasi totes les rendes i despeses de la ciutat en l’època de Carles I, en conseqüència és l’estudi més detallat de la hisenda valenciana, però manca d’una anàlisi estructural –no esmenta el total dels ingressos o despeses de la hisenda, encara que sí que cita els rendiments per clavaries, i tampoc no tracta el percentatge que representa cada renda respecte del total. 44 Amparo Felipo tracta les rendes de les cises en la dècada de 1620, però no totes les rendes de la ciutat sinó aquelles més significatives, i no estudia les despeses, de forma que, com ella mateixa manifesta, es fa «extremadamente difícil la reconstrucción del presupuesto municipal». 45 De l’any 1646, García de Cáceres va publicar les rendes de la ciutat a partir d’un memorial municipal, però el seu treball va mancar també d’una anàlisi estructural. 46 Per altra banda, l’obra de James Casey sobre el Regne de València al segle XVII no tracta la hisenda de la ciutat pressupostàriament més opulenta –potser per la complexitat i laboriositat que suposa l’extracció de dades de les clavaries–, i en canvi sí que ho fa de la d’altres ciutats i viles com ara Castelló, Oriola i Alzira, que comparativament no suposen ni un 10 % del pressupost de la de València. 47

La dificultat de l’anàlisi de la hisenda de València ve donada per la dispersió de comptadories que presenta. Les rendes i les despeses no són administrades per una sola persona, com esdevé a Castella amb el majordom de propis i arbitris, sinó que ho són per diversos personatges segons els assumptes tractats i es traben separades essencialment per clavaries. La divisió en clavaries és un fenomen típic de la ciutat de València; a la resta de pobles el sistema es traba centralitzat en una sola clavaria. 48

En els seus orígens la ciutat de València no disposava d’aquest sistema tan diversificat. En temps de Joan I (1387-1395), sols hi havia un clavari general i un clavari de censals, i sembla que tot estava centralitzat en una Clavaria Comuna. 49 En els segles XV i XVI ja en trobem tres, de clavaries, (la Comuna, la de Censals i la de Quitament), a més de dues administracions, la de la Llotja Nova i la Fàbrica de Murs i Valls. 50

A grans trets les funcions d’aquests organismes de la hisenda són:

– Clavaria Comuna: recaptar una sèrie d’impostos i pagar totes les despeses generals de la ciutat, a excepció de les pensions de censals i del capital que es destinava a la Clavaria de Quitament.

– Clavaria de Censals: recaptar impostos i pagar les pensions dels censals, a més de destinar a la Clavaria de Quitament allò que li sobra.

– Clavaria de Quitament: essencialment recapta el sobrant de les altres clavaries, també algunes devolucions de préstecs de la ciutat als arrendadors i extraordinàriament algun impost. 51 La seua finalitat és la d’amortitzar els censos.

– Administració de la Llotja Nova: recaptació d’impostos i d’altres rendes destinades al pagament de les obres de la Llotja, de les pensions de censals consignats en aquesta, i la resta passen a la Clavaria de Censals.

– Fàbrica de Murs i Valls: recaptació d’impostos i altres rendes dels llocs de la contribució destinats a la conservació de muralles, fossats o valls, claveguerams i comuns.

D’aquesta manera l’administració de les rendes de la ciutat consta de cinc comptadories que exerceixen diferents funcions, de forma que hi ha recaptació d’impostos i rendes de diferents tipus assignats a diferents comptadories i diferents tipus de despeses, a més de la complexitat d’haver de desviar algunes clavaries els seus sobrants a la Clavaria de Quitament. Atés açò, per tal de configurar una mena de pressupost municipal cal anar sumant les rendes de les diferents comptadories i les seues despeses respectives.

Des de 1555, varia lleugerament aquesta administració ja que se crea una nova clavaria, la Clavaria d’Avituallament, la qual no és més que la segregació d’una de les funcions que feia la Clavaria Comuna 52 i, a més a més, durant el segle XVII, l’administració de la Llotja Nova apareix unida a la Clavaria Comuna. 53 Aquestes clavaries, tant pel que fa al segle XVI com per al XVII, presenten un denominador comú: totes han de fer efectius els ingressos i els pagaments a través de la Taula de Canvis de València. És un sistema de banc únic en el qual s’ingressen les rendes de la ciutat, les rendes del rei, les rendes de la Generalitat i també les de la clientela privada. 54 Aquest banc és una taula de dipòsits que sols reté els diners que hi ingressen els titulars i efectua els pagaments que aquests li ordenen de forma que mai no juga amb els diners, és a dir, no inverteix el capital i per tant mai no obté beneficis com la banca actual, i els que hi tenen diners tampoc no perceben interessos, però, com a contrapartida tenen la seguretat que mai no poden perdre els seus diners, tret del cas que hi haja una malversació de fons.

A partir del 1649, per una carta reial de 20 de març, que realment és un veritable decret organitzatiu del patrimoni de la ciutat, s’insisteix que s’hi mantinga la separació de les rendes en les quatre clavaries i que ni els jurats, ni tampoc el Consell General, puguen extraure diners per a qualsevol altra despesa que no siga consignada en aquestes. 55 Sobre les funcions de les clavaries, i pel que fa a les seues rendes, hem d’assenyalar que romandran de la manera següent fins a la Nova Planta:

– Clavaria de Censals: en el capítol d’ingressos compta amb la cisa vella de la carn, amb la recisa de catorze diners, amb el nou impost de dos diners –des de 1651–aplicat sobre bous, vaques i vedelles, amb la cisa de la mercaderia, els imposts sobre els flequers, amb la renda del pastim, fins a 10.000 lliures, i amb les 1.000 lliures de la cisa del tall –que va suprimir l’any 1675–, i des de 1658, també compta amb les 1.200 lliures del rendiment del cuiram, amb la rebusca de la mercaderia de la contribució, amb les 10.000 lliures de l’abastament de la carn i amb el rendiment de l’Estanc del Tabac, regalia aquesta atorgada pel rei al municipi el 1646, amb la vigència d’un període de vuit anys, però que, gràcies a les successives pròrrogues de 1658 i 1660, es va conservar fins al 1707. Però la clavaria, a més a més, disposava del benefici de l’aiguardent, de l’impost dels dos diners per lliura de moltó i dels vuit reals per càrrega de neu, imposats també l’any 1658. La present recaptació anava destinada al pagament de les pensions dels censals i el sobrant es dirigia a la Clavaria del Quitament.