Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

CONTRIBUCIÓ PARTICULAR (1765) 5

Ateses aquestes relacions veiem que la contribució particular compren 38 nuclis urbans i que la contribució general en comprén 47. Així, el terme general de la ciutat de València, en el segle XVIII, és un laberint administratiu i jurisdiccional que s’ha format perquè la monarquia foral ha portat a terme una progressiva alienació de les seues jurisdiccions a favor dels senyors territorials. De tots els pobles de la contribució general d’aquest moment sols tres eren de reialenc: Foios, Sagunt i Meliana. Un altre pertanyia a la ciutat de València, la Pobla de Farnals, ciutat que a més, compartia la propietat del Puig amb el marqués de Benavites. La resta dels nuclis urbans estava repartida entre la noblesa, la Seu de València, convents, ordes religiosos i col·legis.

El terme de la ciutat de València es trobava separat del de les altres ciutats per mollons o fites que n’assenyalaven els límits. En l’època foral, en cas de voler restituir alguna d’aquestes fites, perquè estava enderrocada o havia desaparegut, el governador general (o els tinents de governador) havia de convocar les parts interessades. 6

Malgrat l’existència de mollons, la territorialitat de la ciutat no es limitava al terme general marcai per aquests, la seua influència anava més enllà.

València era, ja des de la conquesta, una ciutat populosa. El seu terme estava ple de nuclis urbans i alqueries que conreaven la terra, i no hi havia zones comunals, boscos, muntanyes, etc., per la qual cosa no comptava amb la pastura suficient per tal de satisfer les necessitats del bestiar que la ciutat consumia. El fet motivà la concessió d’un privilegi que facultava la ciutat a estendre un dret més enllà dels límits del seu terme, el dret de pastura, El privilegi, atorgat per Jaume I el 13 de gener de 1240, confirmava que els veïns de la ciutat de València eren francs de portar el bestiar a qualsevol pastura del terme i del Regne de València, sense haver de pagar tributs per carnatge, herbatge, abeurador, etc. 7 Aquesta exempció fou traslladada a la legislació foral –rúbrica II– i completada en els furs per Jaume I: ningú no podia vedar llocs sensé llicència reial, encara que sí que podien fer-se boverals destinats al pasturatge dels ramats (de llaurada o predestinats a les carnisseries). 8

A més a més, la legislació era dura pel que feia al manteniment de cabanyes d’ovelles, vaques i altres bèsties que pasturaven en l’horta de la ciutat i en les alqueries del terme, és clar que per la manca de zones de pastura. Sols estava permés tenir bèsties de llaurar en les propietats. 9

La franquesa de la pastura era un assumpte bàsic per a desencarir el preu de la carn a la ciutat de València. Com que aquesta no disposava del ramat suficient per al seu propi avituallament –com qualsevol altra ciutat populosa– en el seu terme, calia que n’importara de fora, sovint de zones llunyanes dels regnes d’Aragó o de Castella. El transport del bestiar a la ciutat encaria la cam, però era un fet irremeiable. Tanmateix pagar impostos per pasturatge, abeuradors, etc., a totes les poblacions de trànsit era un fet que sí que tenia remei, i en aquest sentit podem entendre tant la franquesa atorgada per Jaume I, com els nombrosos litigis entaulats –per qüestió d’emprius– entre els interessos de les poblacions, que mantenien zones vedades tributàries, i els interessos dels abastadors de carn a la ciutat de València. 10

La ciutat de València també era deficitària de blat i d’altres cereals, i es veia obligada a importar-los d’altres comarques del regne i de fora d’el1. 11

La manca de blat podia ser motiu d’avalots i sublevacions populars. 12 Però el fet en si mateix no crea un dret territorial com el de la pastura, sinó la conquesta política d’aconseguir que no isca blat del regne i que la ciutat de València en puga absorbir més de les zones rurals amb excedents 13 mitjançant una situació d’avantatge jurídic (privilegis i normes sobre vitualles) que, de fet, dóna una subordinació dels interessos de les viles i els llocs que també tenien les seues necessitats. En aquest sentit, com diu A. Rubio Vela, la ciutat de València exercia el control d’un l’àmbit rural més ampli que no el seu terme per tal de poder mantenir assortida la població. 14

Un altre dret del qual la ciutat reivindicarà ser detentora, fins i tot durant el segle XVIII, que també posseïen totes les ciutats i viles, era el de talar arbres, recollir calç, guix, pedres, etc., és a dir, tota la mena de materials necessaris per a edificar habitatges, en qualsevol part del regne. 15 Aquests materials no podien ser vedats ni tampoc ser objecte de tributació, 16 en conseqüència, els pobladors de la ciutat de València podien anar més enllà del seu terme per tal de recollir-los.