Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

Malgrat que aquesta legislació medieval dels segles XIII i XIV va defensar el dret d’emprius i va lluitar contra les vedes realitzades pels senyors territorials, el fet és que en segles posteriors, i amb llicències reials, s’han desenvolupat en molts municipis zones vedades i bovalars, tot i que van restar espais comunals als quals podien anar els veïns.

La relació entre els drets i privilegis antics i el segle XVIII –quan la ciutat sol·licita la confirmació d’aquests– queda ben palesa en la part següent de l’informe municipal de 1768:

... atendiendo el señor Rey Conquistador a que no podía mantenerse este pueblo sin el socorro de pastos u de la provisión de leña, cal, yeso, piedra y demás materiales necesarios para la construcción de los edificios y asistencia de las fábricas de fuego, la dotó con el uso libre y franco de todos los pueblos, assí realengos como de señorío y abadengo (a excepción de los Bobalares de cada uno y de las Dehesas y Cotos, que estubiesen legítimamente establecidos) para que los vecinos de esta ciudad tubiesen en ellos los pastos que necesitasen para sus ganados y pudiesen sacar libre y francamente la leña, piedra, cal, arena y demás menesteres precisos para su surtimiento, a cuyo fin la concedió varios privilegios, y después consiguió otros de los señores Reyes, sus sucesores, los que han sido aprobados y confirmados últimamente por el Rey Nuestro Señor (que Dios guarde), según la Real Provisión expedida por el Real y Supremo Consejo de Castilla, en veinte y ocho de Junio del año mil setecientos sesenta y dos... 17

Pot semblar un anacronisme que la ciutat reivindique en el segle XVIII uns privilegis tan antics, però no ho és. Aquestes prerrogatives són la base legal per a continuar mantenint una potència territorial sobre tot el regne que garantesca l’avituallament de la ciutat a un cost més baix i assegure la regularitat de tenir uns mercats assortits. De la mateixa manera, els privilegis permeten la defensa, en els tribunals, de tots aquells plets que són instats per les comunitats rurals, les quals es veuen afectades per les desfetes dels ramats pertanyents als abastadors de carn a la ciutat. És, a la fi, la base territorial d’una potència local –o prepotència– que està per damunt de la resta de les ciutats del regne, factor que ajuda a entendre l’enorme capital que correspon a la hisenda de València.

2. ORIGEN DEL PATRIMONI I DE LA FISCALITAT MUNICIPAL

Definir i aclarir què entenem per béns propis i què per arbitris és una qüestió que considerem fonamental ja que la concepció ha variat des de l’Antic Règim fins a l’actualitat i, malauradament, molts treballs sobre hisendes locals s’han realitzat aplicant uns conceptes antics a unes paraules de significat modem sense tenir, de fet, cap relació una cosa amb una altra. Açò ha estat un error i una confusió des del punt de vista metodològic, com observarem tot seguit.

Alguns autors han separat els béns de propis dels arbitris i han definit els primers com béns de possessió del municipi, com a entitat jurídica que és i que, en conseqüència, pot tenir propietats nobles i seents, a més d’uns ingressos pecuniaris fiscals, 18 i els segons els han vist com impostos i cises aplicats sobre els articles de comerç i consum. 19 La principal diferència entre els propis i els arbitris es troba en veure si són una propietat o una concessió. Els propis es consideren propietat del municipi, bé siga per donació reial, per adquisició o per donació indefinida, de forma que passen a ser privatius del municipi, mentre que els arbitris es consideren una concessió reial temporal –encara que de fet sol durar fins el declivi de l’antic règim– que correspon a un impost adossat al valor o unitat de les mercaderies. Aquesta és la concepció utilitzada durant l’antic règim.

El concepte modern és similar però no igual. Actualment continuem acceptant que els arbitris són impostos sobre el consum, però del sentit de propis, en primer lloc, cal excloure tota aplicació de fiscalitat als productes de comerç, mentre que sí que entenem com a tals la possessió de béns com edificis públics, propietats rústiques, cases, etc., 20 que generen renda en ser arrendats o venuts.

Atés açò, on és la diferència entre els propis del concepte antic i els propis dels concepte modern? La diferència es troba en què els propis de l’antic règim, a més de fer referència a terres comunals i béns seents, són una sèrie de regalies que, en un principi, ostenta el senyor –en el reialenc el rei i en el senyoriu l’amo jurisdiccional–, com les carnisseries, els molins, etc., qui posteriorment les atorgarà al municipi que disposará d’elles com a pròpies i sobre les quals crearà unes taxes impositives, amb la qual cosa la fiscalitat es considerarà també pròpia. Malgrat açò, la diferència entre propis i arbitris encara hi és, ja que els arbitris són considerats com la fiscalitat concedida temporalment pel rei al municipi, i els propis, en el concepte actual, no comprenen taxes fiscals sobre productes comerciats.

Actualment molts treballs estudien els propis i els arbitris segons el concepte antic, en el qual càrregues fiscals són considerades propis, i nosaltres pensem que metodològicament és una imprudència separar l’anàlisi de dues fïscalitats perquè antigament una era considerada com a pròpia i l’altra no. 21 Cal aplicar el concepte actual de propi i arbitri a l’anàlisi de les hisendes de l’antic règim, ja que si no s’uneixen en propis dos tipus d’ingressos, els veritablement propis –rendes sobre finques o drets financers que no impliquen cap fiscalitat–, junt amb una part de les imposicions indirectes sobre els productes de consum, i d’altra banda, els arbitris serien la resta dels imposts indirectes, cosa que creiem una incoherència metodològica.

El concepte de propis segons la noció antiga està molt difós per la Corona castellana 22 però, en canvi, a la Corona d’Aragó no és d’ús freqüent. No hi ha cap diferenciació a les clavaries entre propis i arbitris, s’hi parla més de cises i drets. Tanmateix, algunes d’aquestes cises en el segle XVIII –com a conseqüència de l’aplicació de la terminologia castellana– seran considerades com a propis perquè tenen un origen antic i confús o perquè són una donació de les regalies del monarca. 23 En aquest sentit, a grans trets, hi ha una gran diferenciació, pel que fa a l’administració i l’elaboració dels comptes municipals, entre l’àrea castellana i l’aragonesa: a Castella els comptes se centralitzen en la majordomia i fan diferenciació entre propis i arbitris, mentre que a Aragó funciona per clavaries, sense utilitzar aquestes terminologies de propis i arbitris.

Pel que fa al patrimoni municipal, és difícil especificar l’origen exacte de les rendes i dels drets de la ciutat. Ha estat més estudiat l’inici de la configuració governativa que no pas el de la hisenda a la ciutat. Evidentment, abans d’haver-hi patrimoni o recursos d’hisenda cal que hi haja un col·lectiu urbà que governe. Hom creu que les disposicions de Jaume I del 1245 –creació de quatre jurats– són el moment clau del desenvolupament institucional del municipi valencià. 24 Abans d’aquesta data és arriscat parlar d’un organisme municipal. L’existència de béns patrimonials, si entenem com a patrimoni no sols els béns sinó també les rendes –fiscalitat– o crèdits –censos–, és prou difícil durant aquest període.

Vista l’absència de concessions patrimonials per part del rei, és possible que el nou municipi per tal de fer front a les creixents despeses s’acollira al sistema de taxes veïnals. Evidentment, aquest devia disposar d’algun tipus d’ingressos, perquè ja en 1251, els jurats estaven obligats a retre comptes de la seua administració als nous jurats elegits per a l’any següent. El 12 de febrer de 1252 Jaume I concedeix a la ciutat de València el dret d’imposar taxes veïnals sobre propietats mobles i immobles. 25