Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

Al nudi urbà té també importància el sector gremial. Les famílies d’artesans són les més nombrases al segle XVIII, 12 encara més que les de jornalers, llauradors o comerciants, i d’entre els artesans cal destacar l’activitat del Col·legi de l’Art Major de la Seda, tant pel creixement en nombre de mestres –de 544 mestres el 1700 a 1.889 mestres el 1801— 13 com pel volum de l’activitat productora, encara que a les darreries del segle entra en crisi. 14

Tot i això, la ciutat de València és, sobretot, un centre administratiu, seu de moltes institucions, herència d’haver estat la capital d’un regne, i com a tal residència d’un important sector terciad i d’uns grups socials privilegiats: nobles i eclesiàstics. A nivell polític i institucional el canvi més signifïcatiu és la pèrdua de la Identitat política amb els decrets de Nova Planta. La desfeta de la Corona d’Aragó per la Guerra de Successió 15 no sols té importància perquè s’introdueixen les lleis castellanes al Regne de València, sinó també perquè perd definitivament el seu autogovern polític –virrei amb el Consell Reial, i representació política dels estaments. Amb els canvis institucionals, 16 dos organismes tenen força importància per tal com són entitats que posseeixen diners: el municipi i la Diputació de la Generalitat. La Diputació de la Generalitat és un organisme que perdura en el segle XVIII, amb canvi de la nominació dels gestors, encara que sols per a realitzar la seua liquidació econòmica 17 ja que ha desaparegut la institució de la qual depenia: el govern dels estaments en les corts o fora de les corts. El municipi és l’únic que perdura, i no sols com a organisme de govern polític local sinó també com a organisme econòmic que gaudeix d’una rellevància considerable.

Ès rellevant perquè el pressupost que maneja és molt elevat, amb diferència, el més elevat del País Valencià, però sobretot és important perquè aquest pressupost incideix en els àmbits social i econòmic del veïnat de la ciutat. Molts grups socials compten amb unes rendes derivades de les pagues de les pensions dels censos que efectua la ciutat, especialment l’església i la noblesa; uns altres grups treballen en el comerç de l’avituallament de la ciutat i altres grups socials gaudeixen del sistema benèfic –Casa de les Repenedides, Hospital General, Universitat. A nivell económic, la política municipal repercuteix en el mercat local, en els preus dels productes, en la fïscalitat, etc. L’Ajuntament de València és, doncs, una institució integrada en la societat, i ací rau precisament el seu interés.

Abans de començar l’estudi de la hisenda de la ciutat en el segle XVII teníem clara una qüestió: el principal cavall de batalla de la hisenda és el deute heretat, per això la primera qüestió que hem de resoldre és esbrinar perquè es produeix aquest fenomen.

Atés açò, cal començar el segle XVIII aclarint com funciona l’administració local, quines són les competències de la ciutat. Especialment, quan hi ha hagut un canvi en el funcionament amb la introducció de les lleis castellanes, que modifiquen l’organigrama governatiu respecte a l’època foral.

Tot seguit cal passar, i així volem fer-ho, a la crònica de la hisenda de la ciutat, és a dir, a la descripció de quines són les propietats i les rendes i, d’altra banda, quines són les despeses. No obstant això, no cal aturar-se en aquesta crònica, essencial per altra part, sinó que s’han d’analitzar els elements económics –estructures i conjuntures–, i comprendre’ls dintre d’altres elements económics de la ciutat de València, i analitzar, en definitiva, el seu problema hisendístic preeminent. Totes les dades económiques indicades als quadres estan expressades en lliures.

Però amb això no volem perdre l’horitzó. El municipi de València es troba inserit en una societat feudal i és, també, un municipi feudal. Aleshores, l’estudi económic de l’Ajuntament volem fer-lo destacant dues peculiaritats de l’antic règim: el municipi feudal i les tensions entre el poder monàrquic i el poder local.

I, per últim, volem estudiar la problemàtica que ocasiona l’economia local: què defensen els regidors –les solucions als problemes económics esdevenen la política econòmica– davant els plets i els esdeveniments polítics i econòmics que es presenten al llarg del segle XVIII. Es tracta, al capdavall, d’arribar a veure més enllà de les xifres, veure les qüestions que plantegen.

Aquesta investigació naix com a tesi doctoral dirigida pel professor José Miguel Palop Ramos que, com a bon coneixedor de la problemàtica municipal i econòmica de la ciutat de València en el segle XVIII, ens ha donat útils suggeriments a banda de la seua amistat, que ha estat un factor d’encoratjament per realitzar el treball.

Les converses entre els companys que coincidíem en els arxius sobre qüestions històriques de diferents èpoques han enriquit els meus coneixements. Així Manuel Ruzafa García, Rafael Narbona Vizcaíno i Andrés Díaz Borrás m’han brindai informació i m’han mostrai la problemàtica medieval. Amb Jorge Català Sanz, Pablo Pérez García, Vicent Vallés Borràs, Jaume Pastor Fluixà i Pascual Marzal Rodríguez he compartit moltes xarrades sobre aspectes moderns.

Carlos López Rodríguez, aleshores director de l’Arxiu del Regne de València, no sols m’ha donat a conèixer l’arxiu sinó que m’ha ajudat a aprendre les institucions valencianes, i les seues converses m’han servit per a tenir una postura critíca cap a les fonts arxivístiques. Igualment Vicent Pons Alós, a més d’haver estat el meu professor de paleografia, via d’accés al mon medieval, m’ha tramés els seus coneixements d’arxius i de bibliografia. A tots dos els agraesc les informacions rebudes i la seua amistat. La direcció de l’Arxiu Municipal de València m’ha facilitat la font documental bàsica, els comptes de la hisenda, en aquest sentit la meva gratitud a la directora, N’Encarna Furió, i a En Gonzalo Gil, que sempre ha demostrat disponibilitat per a buscar tota la documentació que li heplantejat. En l’Arxiu del Regne de València l’antiga directora, Na Desamparados Pérez Pérez, ha estat qui m’ha oberi les portes del fons documental més valuós del nostre País. D’incalculable valor ha estat el recolzament de la meua dona, Maria Lluïsa Ribes, per l’ànim que m’ha donat per a concloure la tesi, per la pa-ciència a l’hora de compartir els problemes municipals, per la lectura i les observacions apuntades. I el meu agraïment pels suggeriments dels membres del tribunal que ha jutjat la tesi, els doctors Ernest Belenguer Cebrià, Enrique Giménez López, Carmen Pérez Aparicio, Fernando Andrés Robres i Jaume Dantí i Riu.

1. Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver, «La història local: un itinerari preliminar», en L’espai viscut. Col·loqui Internacional d’Història Local. València, 1989, pp. 7-24.

2. M. Ángeles Monturiol González, «El ingreso en la hacienda municipal de Madrid: su estructura y evolución (1454-1497)», en La ciudad hispánica durante los siglos XIII al XVI. Madrid, 1985, vol. II, pp. 1027-1057.

3. A Piedrahita els propis i el domini senyorial suposen la major part dels ingressos entre 1413 i 1517, i no hi havia deute, Carmelo Luis López, La comunidad de villa y tierra de Piedrahita en el tránsito de la Edad Media a la Moderna . Àvila, 1987, pp. 287-302.

4. Hom pot observar el fenomen del deute municipal en Antoni Furió i Ferran Garcia, «La economía municipal de Alzira a fines del siglo XIV según un libro de cuentas de 1380-1381», en La ciudad hispánica ..., vol. III, pp. 1611-1633; Vicent Olaso Cendra, «L’endeutament censal a la vila de Gandia durant la Baixa Edat Mitjana», Ullal , Revista d’Història i Cultura, 1987, pp. 51-64; Francese Cortiella i Òdena, Una ciutat catalana a darreries de la Baixa Edat Mitjana: Tarragona. Tarragona, 1984, pp. 216-238; Yvan Roustit, «La consolidatión de la dette publique à Barcelona au milieu du XIVe siècle», Estudios de Historia Moderna , 4 (1954), pp. 13-156.