Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

5. Madrid tenia a finals de segle uns 180.000 habitants i Barcelona uns 93.000. Antonio Domínguez Ortiz, Sociedad y estado en el siglo XVIII español . Barcelona, 1976, p. 200; Manuel Ardit, Albert Balcells i Nùria Sales, Història dels Països Catalans . De 1714 a 1795 . Barcelona, 1980, p. 48.

6. Fernando Díez Rodríguez, «La población de la ciudad de Valencia en el siglo XVIII. Censos y vecindarios», en Estudis sobre la població del País Valencià . València, 1988, pp. 517-535. José Manuel Pérez García i Manuel Ardil Lucas, «Bases del crecimiento de la población valenciana en la Edad Moderna», en Estudis sobre la població del País Valencià . València, 1988, pp. 199-228; aquests autors assenyalen com a causa del creixement del divuit la precocitat de la dona en l’edal d’accés al matrimoni, una petita elevació de la fecunditat respecte al segle anterior, malgrat les altes taxes de mortalitat infantil i el caràcter generalment endogen de les poblacions valencianes.

7. Els tres cossos eren: 1) la matrícula de comerciants; 2) la Junta de dotze persones elegides entre els matriculats, i 3) el Consolat, i els membres del qual també formen part de la Junta de Comerç. Pere Molas i Ribalta, Camerç i estructura social a Catalunya i València ais segles XVII i XVIII. Barcelona, 1977, p. 319.

8. Ricardo Franch, Crecimiento comercial y enriquecimiento burgués en la Valencia del siglo XVIII . València, 1986, p. 22.

9. Vicent Ribes, Los valencianos y América. El comercio valenciano con Indias en el siglo XVIII. València, 1985.

10. Ricardo Franch, El capital comercial valenciano en el siglo XVIII . València, 1989.

11. Andrés Díaz Borrás, Anaclet Pons i Pons i Justo Serna Alonso, La construcción del Puerto de Valencia. Problemas y métodos (1283-1880) . València, 1986, pp. 42-57.

12. Femando Díez, Viles y mecánicos. Trabajo y sociedad en la Valencia preindustrial. València, 1990, p. 19.

13. Ibidem , p. 70.

14. Vicente M. Santos Isem, Caray cruz de la sedería valenciana (siglos XVIII-XIX) . València, 1981, pp. 90-95.

15. Carme Pérez Aparicio, De l’alçament maulet al triomf bolifler . València, 1981.

16. Pedro Pérez Puchal, «La abolición de los Fueros de Valencia y la Nueva Planta», Saitabi , 12 (1962), pp. 179-198; Mariano Peset Reig, «Apuntes sobre la abolición de los fueros y la Nueva Planta valenciana», dins Primer Congreso de Historia del País Valenciano . València, 1976, vol. III, pp. 525-536.

17. Vicent Giménez Chornet, «La liquidació de la Generalitat en el segle XVIII», Saitabi , 44 (1994), pp. 103-109.

I. L’HERÈNCIA DEL MUNCIPI FORAL

1. FORMACIÓ DEL TERRITORI JURISDICCIONAL

Les ciutats que assoleixen una importància política i econòmica ho fan al mateix temps que s’asseguren al seu voltant un territori sobre el qual exercir jurisdicció. És un fenomen bastant generalitzat a la Península Ibèrica. 1 La raó predominant és tractar d’assegurar l’avituallament a la nombrosa població concentrada en el nudi urbà. Moltes ciutats disposen d’aquest territori jurisdiccional ja des de la baixa edat mitjana. En aquest sentit hem de considerar-les com a vertaderes detentores d’un domini senyorial. Presenten dues característiques semblants a la propietat senyorial: exerceixen jurisdicció sobre la població mitjançant els oficials de justícia i, a més, sostenen una administració fiscal. Comparar la ciutat amb un senyoriu ens possibilita comprendre alguna de les característiques dels municipis amb propietats feudals.

En el senyoriu laic les decisions les pren un òrgan unipersonal –el senyor–, en el senyoriu eclesiàstic ho fa un òrgan pluripersonal –el convent, l’orde, etc.–, encara que, per regla general en la jerarquia eclesiàstica hi ha una persona que predomina sobre el conjunt a l’hora de resoldre les qüestions. En el cas de les ciutats, és un òrgan col·legial –el Regiment– el que delibera sobre els afers patrimonials i polítics. Aquesta és la principal característica de la relació de la ciutat amb el seu territori, un òrgan col·legiat dirigeix un patrimoni feudal.

Si posteriorment en aquesta ciutat s’instal·len institucions reials i sobre el seu territori naixen nuclis senyorials, el fenomen es fa més complex.

La Singularitat del cas de la ciutat de València rau en el fet de ser la seu d’institucions reials, que augmenten la població administrativa, al mateix temps que creix el veïnat per diversos factors polítics i socioeconòmics –franquícia de certs impostos, residència de nobles, activitat comercial i artesanal, etc.

La importància de la territorialitat de la ciutat de València és decisiva per a comprendre millor la magnitud que assolirà el sistema de la seua hisenda durant l’època moderna.

La ciutat tenia el seu terme dividit a dos nivells, l’un anomenat contribució general, més extens, i l’altre, contribució particular, que comprenia els nuclis urbans pròxims a la capital. La contribució general fou establerta per Jaume I i arribava fins al terme de Sagunt, que parteix amb Puçol i segueix pels termes d’Olocau, Xiva, Bunyol i Torís, i per Montserrat fins als termes, al sud, d’Alzira i Cullera; pel mar li van ser concedides cent milles. 2 Més o menys, comprenia una circumferència de quatre llegües, sobre la qual la ciutat exercia tota la jurisdicció, alta i baixa, mer i mixt imperi, a través del justícia civil i del justícia criminal. El terme «general» incloïa diversos nuclis urbans, alguns dels quals van ser alienats progressivament pel rei i concedits a senyors territorials amb diferents graus de jurisdicció. Alguns la posse’ien baronial o màxima, i gaudien del mer i mixt imperi, alta i baixa jurisdicció –la civil i la criminal–, i altres posseïen la jurisdicció alfonsina que permetia el mixt imperi o jurisdicció baixa –segons els Furs s’atorgava als senyors que tenien a partir de quinze cases. Amb l’abolició dels Furs aquests senyors perdran la màxima jurisdicció i sols conservaran l’ordinària o baixa.

En el segle XVIII la ciutat de València distingia entre tres classes de jurisdicció, la baronial i l’alfonsina, ja esmentades, i aquella denominada de Títol governatiu, que consistia en la concessió del mer imperi, per part del governador general, i durant l’època foral, als amos de la jurisdicció alfonsina per tal que la utilitzaren en el seu nom. 3

La relació de pobles de la contribució general amb el nom del propietari i la jurisdicció escaient per a l’any 1765, és la següent:

CONTRIBUCIÓ GENERAL (1765) 4

Dins de la contribució general estava la contribució particular, també anomenada sisat, a tocar de la ciutat i amb una distància d’una llegua al seu voltant, aproximadament. Aquesta zona, sotmesa a la fiscalitat municipal, estava dividida administrativament en quatre quarters o districtes: Benimaclet, Campanar, Patraix i Russafa, en els quals també s’havien format nuclis senyorials amb la jurisdicció alfonsina, encara que la ciutat conservava l’alta jurisdicció. Junt amb els quarters hi havia alguns ravals i llogarets que depenien administrativament de la ciutat, és a dir, estaven sotmesos al mateix regiment, mentre que la resta de les poblacions posseïen el seu propi ajuntament per al govern local.