Vicent Giménez Chornet - Compte i raó

La primera referència que trobem a béns patrimonials és la «concessió i confirmació» –dues paraules contraposades si observem que la confirmació implica que ja gaudien del bé–, als prohoms de la ciutat de València de les seues muralles, barbacanes, clavegueram i places, el dia 15 de setembre de 1259. 26 No obstant l’aspecte avantatjós que presenta el fet cap als prohoms, entenem que és una càrrega que Jaume I va saber endossar-los intel·ligentment, ja que aquest patrimoni no genera cap tipus de renda ni benefici, però, per contra, sí que origina despeses per al manteniment. Un privilegi posterior, de 1358, esmenarà aquesta deficiència ja que permetrà que tots els estaments contribuesquen en el desemborsament mitjançant talles o col·lectes27

L’any 1278 quedará reflectida en la legislació la facultat dels jurats per a poder fer taxes i col·lectes autònomament, sense intervenció del justícia, i amb capacitat per a poder establir ordinacions. L’unica obligació serà la de retre comptes als jurats que prendran possessió del càrrec l’any següent. 28

Aquest fet és important perquè manifesta que a l’incipient municipi valencià la capacitat de la hisenda és derivada de la fiscalitat directa –del repartiment de càrregues sobre els veïns– i no dels impostos aplicats als productes comercials.

L’ampliació de les modalitats patrimonials, significativament, no fa cap referència a impostos sobre mercaderies sinó a una participació en les quantitats rebudes per penes o multes. En 1310 Jaume II concedeix als jurats, prohoms i ciutat de València –a petició d’ells mateixos– una tercera part de les multes imposades a qui tinga tafureries, jocs de daus o jocs de gresca a la ciutat; 29 també els va donar la tercera part de les penes aplicades als fraus que pogueren realitzar-se per la venda del vi, a més de la meitat de les multes exigides a tothom que anara de nit per la ciutat després de tocar el «cimbal o campana», encara que portaren llum. 30 El 1324, alhora que és concedit a la ciutat l’ofici de guardanatge del vi, se li atorguen la meitat de les multes. 31

Les concessions a la ciutat, el 1315, del poder per a recaptar una cisa sobre el pa i la carn, i el 1322, del poder per a recaptar impostos relacionats amb l’activitat comercial, les considerem molt noves ja que no tenen res a veure amb el sistema anterior que protegia les mercaderies 32 i gravava la propietat mitjançant taxes. La concessió de 1322 comprén territorialment la ciutat, els ravals, el Grau i els llocs de la seua contribució i té una finalitat específica: recaptar els 350.000 sous reials de València que s’han oferit a la monarquia per la conquesta de Sardenya i Còrcega. 33 La fiscalitat comercial comprén els següents sectors:

1. Impostos sobre les embarcacions que transiten pel port de València amb diferents valors fiscals segons el tipus de vaixell, dels llocs d’anada o d’arribada, i de les mercaderies. La taxa aplicada pot arribar fins a 50 lliures –com en el cas de les naus de tres cobertes.

2. Impostos sobre el comerç, urbà del blat (aplicables a tota la contribució):

– Els flequers o bescuiters paguen per sac de 8 fanecades de forment, 16 diners, és a dir, 2 diners per fanecada.

– Tothom paga per la venda de forment 6 diners per cafís, Ilevat del forment que ve per mar.

– Tothom paga per moldre forment en qualsevol molí, 6 diners per cafís.

– Tothom paga per l’extracció de forment de la ciutat i la seua contribució, 6 diners per cafís.

– Els flequers o bescuiters paguen per cada quintar de farina que compren, 4 diners.

– Tothom paga per compra o venda de farina, 2 diners per quintar.

3. Impostos sobre el comerç, urbà de cereals –panís, dacsa, ordi i civada–, l’àmbit dels quals és també tota la contribució.

4. Impostos sobre la carn (aplicables a tota la contribució):

– Per cada lliura de moltó, cabró, ovella, cabra, porc fresc o salat, i cansalada, es paga un diner.

– Per cada lliura de bou, vaca o vederla, es paga una mealla.

– Per cada vedell venut sense pesar, es paguen 2 sous.

– Per cada cabrit o anyell, es paguen 2 diners.

Per tal de fer viable aquest sistema impositiu els jurats i consellers disposaven de total autonomia per a imposar multes als defraudadors i, a més, gaudien de llibertat per esmenar i interpretar qualsevol cosa establerta que semblara dubtosa. La particularitat d’aquestes imposicions rau en la seua aplicació, ja que contribuïen totes les persones sense cap distinció, fins i tot les eclesiàstiques, les quals reivindicaran poc després no pagar impostos municipals adduint un principi d’immunitat.

Atés aço, podem compréndre que quatre dies després de la configuració d’aquesta gamma d’imposicions, I’l de març de 1322, la ciutat obtinga un privilegi de Jaume II que li atorga el pes del blat i de la farina, a fi d’evitar el frau que es dóna en la mòlta, 34 i també, la possibilitat d’aplicar tributs sobre la citada transacció comercial.

Aquest sistema fiscal, creat per a recaptar un subsidi per a la monarquia, no perdurarà, però la ciutat en traurà profit ja que amb açò ha adquirit la facultat d’imposar i de decidir sobre què i com ha d’aplicar tributs. En 1336 encara hi havia impostos sobre la carn; els jurats i els consellers havien decidit suprimir el del vi al mes de setembre, i ja estaven abolits els aplicats sobre el blat. 35 Havia minvat prou la duresa fiscal de 1321. Durant el segle XIV els tipus de tributs fluctuen molt. Així, el 1390 hi havia impostos sobre el vi, la carn, la mercaderia i els draps de cort, i el 1393 se’n crearan de nous sobre l’eixida de fusta, tints, arròs, fils, espart, peix salat i d’altres. 36

Una altra qüestió és saber si la ciutat disposava de propis i si n’obtenia alguna renda. És una mica difícil precisar si comptava amb propietats rústiques i urbanes durant l’època medieval, atesa la manca d’estudis adients en aquest moment històric. Malgrat açò, unes dades ens fan esment que la ciutat sí que tenia propietats:

A causa de l’avinguda del riu Túria el 1341, que va desfer camps i va enderrocar cases, els jurats i el Consell van decidir perdonar els censos que els emfiteutes pagaven a la ciutat pels camps i les cases 37

El rei Pere IV, el 1364, va donar a la ciutat les viles de Sagunt, Cullera i el Puig perquè hi exercirà jurisdicció a través dels justícies de València i perquè aquestes poblacions contribuïren únicament en els impostos de murs i valls i en tots aquells que pogueren crear-se per tal de fer donatius al rei. 38

La ciutat, l’any 1392, crea les figures de dos procuradors perquè administren les propietats més llunyanes, l’un és l’anomenat «Procurador e regidor de la partida subirana del patrimoni de la ciutat de València e alcayt del castell de Xèrica», que comprén Xèrica, Llíria, Pina, les Barraques –també denominades Sant Pere de Bellmont–, Altura i les Alcubles; i l’altre és l’anomenat «Procurador e regidor de la partida iusana del patrimoni de la ciutat e alcayt del castell de Planes», que comprén Planes, Penàguila, Margarida, Llombo, Torre de tes Maçanes i Ibi. A més d’aquestes dues zones patrimonials, la ciutat té un «alcayt e procurador de Penàguila». 39

Durant el segle XIV a la ciutat es va realitzar una gran reforma urbana: la muralla vella va ser derrui da i se’n va construir una de nova que va incorporar els suburbis, la jueria, la moreria, els Roters, la Xerea, etc., 40 de manera que la muralla també va integrar al recinte camps de conreu. Però el més important del fet és que la ciutat va comprar cases i propietats per a fer places públiques, i que, alhora, va vendre cases seues construïdes dins l’antiga muralla. 41 A banda d’aquesta transacció de cases, la ciutat disposava ja d’uns edificis destinats als serveis públics els quals, evidentment, no sols no rendien cap benefici sinó que a més eren una despesa contínua per a la ciutat, com ara l’antiga llotja dels mercaders i d’altres.