Pilar Codony - Distòcia

Distòcia

PILAR CODONY

Premi Documenta 2021

Barcelona

© Pilar Codony, 2022

Primera edició: febrer del 2022

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Compost en Dante 12/15 per EditaPiaf

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-125086-3-5

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

Per a les dones aguerrides del camp.

Per a tu, pagesa.

L’animal nous regarde, et nous sommes nus devant lui. Et penser commence peut-être là.

JACQUES DERRIDA, L’animal que donc je suis

Asseguda al sofà, la Goja té una sensació estranya. Com si el mar l’esperés a l’altra banda de les parets del menjador. Com si fos estiu i fes molta calor. Com si estigués de vacances.

Asseguda al sofà, la Goja alça el cap i mira enllà, a través del vidre. Sent xisclar gavians.

S’atansa a la finestra i repassa amb els ulls les cases del veïnat, els jardins ben desbrossats, els xiprers altíssims amb el seu batibull de pardals, els fruiters que comencen a florir. Adverteix les ombres estirades d’unes siluetes robustes que creuen el cel i van gotejant sobre les teulades més properes. Són desenes de gavians argentats que s’aturen a fer un descans. No és gaire habitual veure gavians argentats per aquí, i són escandalosos de mena. Li fan pensar en els grups de mainada que portava a fer activitats a la natura l’estiu que va treballar de monitora de lleure, tot i que els gavians li agraden més. Tenen la cara neta, les plomes brillants, el cap altiu i el rostre sever. Al fons dels seus ulls taronges i desperts hi lluu una mena d’experiència ancestral. Són animals. Són innocents i savis alhora.

En Kropotkin està arraulit al banc de sota el lledoner, completament aliè a tot aquest xivarri. Fa cara d’enfadat, com sempre, però sembla relaxat, amb les potes ben recollides i el cos arrodonit formant una bola blanca i tova. Entretanca les parpelles i deixa caure la mirada a l’infinit, com si carregués una amargura gruixuda i secreta. No li interessen gens, els gavians argentats. En aquest moment, de fet, no li interessa res. Està absort en la seva pròpia serietat. La Goja li enveja aquesta indiferència tan natural. De ben segur, es diu, que si hi ha un animal que pot practicar el mindfulness sense cap esforç, és el gat.

Encara s’està una bona estona repenjada al porticó, mirant a través del vidre. Mira els gavians com parlotegen, com es barallen, com alcen el vol i aterren alternativament. Mira en Kropotkin, que finalment clou els ulls del tot i entra en un estat de somnolència que deu ser tan dolç com el moment aquell de després de dinar en què, al llindar de la son, sents que t’abandones al sofà. Instintivament, pica el vidre amb una ungla. Els ulls blaus d’en Kropotkin s’obren de cop i gira el cap en direcció a la finestra. Li clava la seva mirada gèlida. Ella percep perfectament com se li tensen tots els músculs de l’esquena, el cos immòbil però a punt per fugir. Descartat el perill, dirigeix de nou el seu rostre bell i apesarat cap a l’infinit, mou parsimoniosament les espatlles en cercles i torna a tancar els ulls. Ment en blanc.

La Goja pica de nou el vidre amb una ungla però ella, com els gavians, ha deixat d’existir.

No n’hi ha prou, es diu. No pot deixar de pensar en la cara de sorpresa i d’espant de la Montse, dreta al costat de la galleda de les escombraries i assenyalant-la amb un dit. La mirava amb l’esguard mut. Tota ella era com un gran interrogant que havia emmudit de cop. La Goja només vol foragitar aquesta imatge del seu cap, que es fongui, que desaparegui.

Agraeix profundament als gavians que li hagin portat el mar. Necessitava marxar ben lluny.

En Kropotkin és ingovernable. S’esbatussa amb tots els gats del veïnat. No dissimula gens les seves exigències quan té gana, quan vol sortir o quan vol tornar a entrar. Li agraden els sofàs plens de coixins. Tolera estoicament les carícies imposades però no estalvia queixes i amenaces en forma de miols greus i roncs que conté entre les dents com si s’estigués preparant, com si s’esmolés els ullals. Després, però, mai passa a l’acció.

La Goja el troba fascinant. Es podria passar hores mirant-lo. Els matins, mentre sosté la tassa de cafè entre les mans, es queda encantada veient-lo dormir. Li encomana pau. A vegades, quan el dia es desperta fred com avui, ella també voldria ser un gat i embolicar-se com una piloteta sobre els coixins calents. Són vora tres quarts de set i el cel ja fa estona que clareja. Canta el gall. En Kropotkin estira les potes i es gira de panxa enlaire. Es queda així, eixarrancat. A la Goja li venen ganes d’estirar-li les urpes cap amunt o fer petarrellejar la boca sobre la seva panxa. Hi pensa i s’estremeix breument. Deixa el cafè, s’abriga amb un polar i surt de casa, amb la Ginzburg i en Balzac saltironejant darrere seu.

Enfila el caminet del bosc que va fins a la granja. Són uns cinc-cents metres deliciosos. El camí transcorre entre alzines i roures i pins esbarriats i la llum dòcil que s’escola entre les fulles i es vessa sobre els marges d’herba. A vegades es creua amb algun cabirol esmunyedís que es mou tan ràpid que sembla fet de la mateixa pols del camí. Mil ocells fan gatzara amb els cossets amagats dins la brancada ombrívola però amb les veus projectades cap a tots els racons de la llum, cap a tots els racons del dia. La Goja se sent observada, se sent com si caminés per una catifa vermella. Com si tots els cants fossin per a ella.

A la granja, els llums ja estan encesos. Li arriben alguns mugits impacients. La Ginzburg i en Balzac salten i corren i es fan fonedissos en direcció a l’estable. Mentre la Goja es posa les botes i el davantal impermeable, es comencen a sentir els xiulets de la Montse. Les vaques ja s’amunteguen a la sala d’espera quan la Goja encén la màquina de munyir, que rugeix i espetega vigorosament. De seguida el soroll monòton de les pulsacions s’apodera de l’ambient. Els primers caparrons blancs i negres treuen el nas entre els barrots de les portes automàtiques. Prem el botó que les obre i les vaques comencen a entrar a la sala de munyir.

La primera vaca que entra, com sempre, és la Safo, una vaca negra de dalt a baix, amb l’única excepció d’un mitjó blanc a la mà esquerra.

La segona vaca, també com sempre, és l’Atthis, que té una estrella blanca amb la forma de l’illa de Cuba. Li travessa el front com una gran cella. S’hauria dit Frida si no fos pel vincle insòlit que sempre ha tingut amb la Safo. La Goja no havia vist mai abans un comportament com aquell en cap altra vaca: des de bon principi, l’amor que es professen és tan ostensible que, veritablement, cal veure-ho per creure-ho. Quan la Safo i l’Atthis estan separades, passen llargues hores mugint llastimosament. I això que, a hores d’ara, ja hi haurien d’estar avesades, perquè és molt freqüent que es trobin en moments diferents de la gestació i hagin d’estar-se en patis separats. Al pati de lactació només hi ha les vaques que s’estan munyint. Una vaca amb una gestació molt avançada, per exemple, es deixa de munyir i es porta al pati de les eixutes, enmig del bosc. Igualment, uns dies abans de parir, la vaca torna a la granja i va al pati del prepart, des d’on la Goja i la Montse poden controlar-la millor. I, excepcionalment, a la granja de la Goja, les vaques que acaben de parir també van a un pati a part: el pati de les nodrisses. És un espai on les mares s’estan amb els seus fills i els alleten durant, més o menys, un mes.