Pilar Codony - Distòcia

Darrere seu sent un terrabastall i en Kropotkin surt disparat com una bala pel menjador i desapareix en un tancar i obrir d’ulls. Una de les muntanyes de llibres que hi ha esgavellades per tota la casa ha caigut a terra. La Goja somriu. A vegades en Kropotkin és un sapastre. No és el primer cop que intenta desplaçar-se sigil·losament per sobre una taula, entre cadires o per una lleixa i acaba tombant coses per terra.

S’acosta als llibres i els comença a recollir. L’última vegada que en Juli va pujar al mas li va preguntar si tenia pensat llegir-se tots aquells llibres que hi havia escampats pertot arreu. La Goja va encongir les espatlles tot i que, de fet, la majoria d’aquells llibres estaven o bé llegits o bé començats. I s’anirien movent per la casa, d’un piló a l’altre, d’una lleixa a l’altra, de la posició horitzontal a la vertical, del menjador a l’habitació, de la taula del despatx al marbre de la cuina, del moble de l’entrada a la tauleta de nit. S’anirien movent per la casa per un temps indefinit que podia ser sempre.

–La gent que és tan desordenada com tu –li va dir en Juli–, en realitat sempre sabeu on són les coses, oi?

A la Goja allò li va semblar del tot ridícul. De veritat creia que ella sabia orientar-se, dins aquell caos? La Goja no sabia mai on eren les coses. Ni les claus de casa, ni la corretja dels gossos, ni el llibre que tenia ganes de llegir o rellegir. La Goja buscava constantment, treia i posava, penjava i despenjava, anava amunt i avall. I tot apareixia, tard o d’hora. Però a vegades s’havia de conformar a deixar les portes de casa obertes tot el dia o llegir un llibre que no tenia planejat llegir. Incloure l’atzar a la seva vida li permetia flexibilitzar la ment i aprendre a viure en un estat de lleugeresa, en un estat de desafecció. L’obligava a fer servir l’enginy i, sobretot, a no aferrar-se a les idees i les coses de forma malaltissa. A no aferrar-s’hi en absolut. El seu caos no tenia cap ordre ni volia que en tingués. El desordre l’alliberava del mètode i del protocol i de tot allò previsible, que de totes aquestes coses a la feina ja en tenia un fart, perquè el bestiar necessita un control exigent i unes rutines sòlides.

Un dels llibres que cull de terra és una biografia de la Frida Kahlo que es va endur fa cosa d’una setmana de la biblioteca. S’ha perdut el punt i busca entre les pàgines intentant fer memòria. Fulleja el llibre i es va aturant allà on apareixen fotografies: la Frida de nena, els pares de la Frida, la Frida i en Diego, un mural d’en Diego, uns quadres de la Frida, la Frida estirada en un llit amb una tela entre les mans. Frida. La Goja pensa que és un bon nom. És un nom alhora dolç i directe, amb aquest punt d’aspresa germànica que fa que et raspi la llengua i el paladar. Se’l passeja per la boca. Friede . Significa «pau». És una llàstima que signifiqui «pau», una paraula tan malgastada que ha perdut el sentit i ara és només una embosta de cursileria. Però, tot i així, Frida sona molt bé.

La cella famosa de la Frida li fa recordar l’Atthis.

Ja es troba força millor i és hora de tornar cap a la granja. S’està fent tard, i avui encara no ha vist els vedells. Abans de sortir de casa, però, telefona a l’escorxador.

La Sartre empeny, empeny, empeny. Estira el coll i mugeix llargament. Té els ulls sortits i vermellosos. I no té res a veure amb el seu nom, sinó amb l’esforç.

La Goja reparteix pinso amb el carretó i no la perd de vista. El grup de vedelles joves fa festa major, barallant-se totes per treure el cap pel mateix forat encara que hi hagi forats de sobres a la menjadora. Tenen un nervi impròpiament boví, a aquesta edat. Són vivaces, juganeres i extremament curioses. Salten, vocalitzen i sembla que riguin amb desvergonyiment, algunes fins i tot s’acosten i allarguen la llengua rasposa cap al braç de la Goja i li estiren la màniga.

Ella mira d’ignorar-les. Des que, aquella vegada, la Trotski la va encloure contra la tanca i la va prémer amb el cap fins a gairebé ofegar-la, la Goja sap que cal marcar uns límits. Les vedelles, per bé que són animals joves i enjogassats, també són animals molt poderosos, i una bèstia de quatre-cents quilos amb ganes de jugar pot acabar essent molt poc divertida. Més tard, quan ja són vaques adultes, sobretot després del primer part, el caràcter els canvia. Es tornen més serioses. Estan més tranquil·les. Sembla que prenguin consciència de la seva envergadura.

Mentre feineja, en Lamine apareix pel passadís i se li acosta. Somriu afablement, com sempre.

–On eres?

La Goja entreobre la boca i sent com s’enrojola. Instintivament, redreça el cos i intenta semblar molt sencera, que faci la impressió que no li passa res. Encara està una mica abatuda, però ara es troba bé. Ha de semblar que no ha passat res.

–Res, un imprevist... He hagut de marxar una estona.

En Lamine assenteix sense perdre el somriure. A la Goja li sembla, per un moment, que arrufa breument les celles, però no sap si són imaginacions seves. Últimament tot li sembla més dramàtic del que és en realitat.

–Ja has esmorzat? –pregunta en Lamine. Sempre pugen a esmorzar després de munyir i netejar la sala, i avui ja és un xic tard.

Quin fàstic, l’esmorzar, pensa la Goja. Amb el mareig que portava a sobre. Potser hauria vomitat i tot.

–No... –Fa una ullada al rellotge i li ve un rampell. Són quarts d’onze i en Juli no trigarà gaire a venir a buscar la llet. Entre una cosa i l’altra, se n’havia oblidat. Aquests darrers dies aprofitava aquesta estona per anar a veure les ovelles o per fer qualsevol altra cosa que impliqués anar-se’n fora de la granja. Tot d’una, li entra la pressa.– I tu? Anem-hi?

En Lamine sembla una mica sorprès, però encongeix les espatlles i torna a assentir.

–I ella? –Fa un cop de cap en direcció a la Sartre.

Ah merda, pensa la Goja. La vaca. Gira el cap per mirar-la, tota grossa i rodona com és, palplantada enmig de l’estable del prepart. Fa grans contraccions durant les quals tota la panxa s’infla i es desinfla violentament.

–Home, fa poc que s’ha posat a parir... –fa la Goja, sense deixar de guaitar-la–. Jo diria que tenim temps...

En Lamine torna a encongir les espatlles.

–Potser sí. –Recull una pala que hi ha tirada enmig del passadís amb un gest distret.– Abans de dinar també volia baixar la Kundera cap aquí, que li falten pocs dies per parir. Per cert... –a la Goja li fa un salt el cor quan en Lamine la mira fixament–, la Fatou m’ha dit que m’hauria de quedar el nen un parell o tres de dies. Demà l’hauria d’anar a buscar a l’escola...

La Goja sospira alleugerida, tot i que intenta dissimular.

–Ah, d’acord. Fem com sempre, doncs. –Fa una pausa petita, s’escura la gola.– Què, anem-hi?

Camina amb pas decidit i en Lamine, quan se n’adona, ha d’accelerar el ritme per atrapar-la. Abans de sortir del passadís de les menjadores, la Goja lluca una última vegada la Sartre i veu que dues peülles tendres i humides treuen el cap per sota la cua aixecada. A cada contracció es deixa entreveure un tros més de vedell que, després, torna a entrar uns centímetres cap endins. El petit ve ben posat i sembla que el part no tindrà cap entrebanc. Amb una mica de sort, quan tornin a la granja la Sartre ja haurà parit.

I en Juli ja haurà vingut i, sobretot, ja se n’haurà anat.

La Montse no hi està d’acord.

–Gairebé no n’hem parlat!

La Goja obre una llauna de cervesa i es queda palplantada al costat del marbre.

–De què hem de parlar exactament? No siguis ridícula.

La Montse està realment alterada. Gairebé enfadada. Potser enfadada, de fet. La Goja prem els llavis i se sent una mica avergonyida sota la mirada esbatanada i dolguda de la seva amiga. Intenta posar ordre.