Pilar Codony - Distòcia

–Lamine, me’n vaig amb les ovelles!

En Lamine assenteix una vegada i torna a agafar el carretó i les eines per desar-les. Fa molt temps que entén bé el català. Ja l’entenia el dia que va arribar a la granja buscant una feina nova, encara que llavors amb prou feines el xampurrejava. Però sembla que, en aquell racó de món, tothom s’obstina a parlar-li en castellà. De fet, al principi, fins i tot la Goja ho feia. Quan la Montse va entrar com a sòcia a la granja, el va apuntar a un curset de català per a immigrants, al qual en Lamine assistia a contracor. La mestressa mai s’havia preocupat per aquestes coses, i a ell ja li estava bé. Però ha de reconèixer que aquell curset li va ser útil. Sobretot per afermar la seva relació amb la Goja. Els matins, mentre treien fems o canviaven de pati el bestiar, en Lamine li preguntava tot allò que no havia acabat d’entendre i ella l’ajudava. Després es van acostumar a fer una estona de conversa durant l’esmorzar. Aquest petit moment de pràctiques es va anar convertint, a poc a poc, en un intercanvi ric i plaent del qual tots dos gaudien d’allò més. Es van adonar que connectaven de debò i l’esmorzar va esdevenir, amb els dies, una mena de confessionari distès i sincer. Sobretot per part de la mestressa. Era com si algú li hagués donat corda. Al principi el sobtava molt que una dona com ella li expliqués tantes coses, algunes de tan íntimes. Però el cert és que tot fluïa. Hi havia una complicitat que semblava que hagués estat allà sempre, esperant que es trobessin per reprendre una relació que ben bé era com si fos de tota la vida. Ell també li explicava moltes coses, coses de l’Issa i de la Fatou, fins i tot. Tenia el convenciment que ho sabien gairebé tot l’un de l’altra. Però ara a la mestressa n’hi passava alguna i no acabava d’endevinar quina. I no era l’únic, perquè en Juli també estava del tot desconcertat. Des de feia una setmana, quan apareixia a la granja per recollir la llet, la Goja desapareixia com per art de màgia.

–Tu saps si li passa alguna cosa? –li havia preguntat aquell matí.

En Lamine deixa el carretó al seu lloc i emprèn el camí cap a la granja. Passa per davant de l’hort. La presència de la Ginzburg caminant al seu costat està tan integrada en el seu dia a dia que gairebé ni la veu, com si fos un apèndix d’ell mateix. Es fixa, en canvi, en les corretjoles que creixen vigorosament entre les cebes. Tot just deu fer dues setmanes que la Goja va plantar aquestes cebes. Si no treu les herbes, les escanyaran, pensa en Lamine.

Un pit-roig l’observa des d’una branqueta mig nua del cirerer en flor. És tan rodó i petit, i la branca tan prima i fràgil, que sembla que se’ls pugui endur un cop de vent. La branqueta oscil·la rítmicament sota el pes minúscul de l’ocell i ell sembla delitar-se amb el moviment, com un nen petit en un gronxador. La Goja li va dir, fa dies, que el pit-roig ja no hi era. Fa setmanes que no veig en Whitman, li va dir.

Però ara en Whitman és aquí i entona alguns refilets inflant el seu pit diminut. Com sempre, la potència de la seva veu sorprèn en Lamine. Com pot ser, es pregunta, que una cosa tan petita canti tan fort? Intenta imitar-lo xiulant i l’ocellet se’l mira encuriosit abans de tornar a refilar. En Lamine li contesta amb nous xiulets. El pit-roig mou el cap a banda i banda amb moviments petits i secs i clava, cada cop, un dels seus ulls negres als ulls vermellosos de l’home. En Lamine intenta per últim cop establir algun tipus de conversa amb l’ocell i torna a xiular. Llavors en Whitman, sense més ni més, alça el caparró cap amunt com si estudiés el cel i aixeca el vol. No desapareix en la immensitat blava i lluminosa, fet que en Lamine hauria interpretat com una mena de crida salvatge que l’ha empès cap a la llibertat; en comptes d’això, el pit-roig fa una voleiada curta i s’amaga dins la capçada de la gran alzina, a pocs metres de distància. Ja n’ha tingut prou, pensa l’home, de veure com faig l’ase.

Un lladruc inquisitiu de la Ginzburg, que fa estona que se’l mira atentament, sembla que li digui que sí.

Al camp, en Balzac respira agitadament estirat sota un arbre. La Goja és al seu costat, blanca com un full de paper. Reposa l’esquena contra el tronc. Una ovella amb una taca en un ull, com si portés un monocle, s’acosta i li ensuma les sabates. La Goja s’incorpora amb dificultat i li estira una orella. L’ovella s’aproxima més. Mentre li grata la barra de la mandíbula, la Goja somriu i sospira.

–Quina merda, Tsvetàieva.

L’ovella mou lleugerament el cap i el prem contra els dits de la Goja. Sembla que tingui un somriure babau gravat a la boca. Els ulls separats i caiguts li donen un aspecte encara més babau. Enmig de la carícia, sense més ni més, la Tsvetàieva mou el coll bruscament i es queda mirant l’infinit amb el cap abaixat i les potes separades. Resta immòbil durant uns segons i després salta a un costat amb les quatre potes. Es queda de nou amb la mirada perduda i el cap baix i arrenca a saltar una altra vegada a un costat i l’altre com si s’hagués tornat boja. La Goja es posa a riure i per un moment s’oblida del mareig. La invitació a jugar és seductora, però no se sent amb prou forces. En Balzac ha alçat les orelles amb atenció i guaita furtivament la Goja amb mirades curtes. Tot el cos se li ha tensat i intenta contenir-se amb penes i treballs. La imatge d’una ovella fent salts és irresistible per a un gos pastor.

Tot i que el mareig no li ha passat del tot, sembla que millora una mica. Segurament la pastilla que s’ha pres fa una estona està fent efecte. S’incorpora penosament mentre en Balzac ho fa d’un saltiró. S’acosta a revisar l’abeurador i les menjadores repartides pel camp. Després obre la motxilla i la Zenobia apareix miraculosament al seu costat, movent tot el cul amb alegria de mastina, que és una alegria indolent i mandrosa. La Goja li posa pinso en una galleda, li acaricia les orelles i torna cap a casa pel camí que travessa la granja, amb en Balzac saltironejant al seu costat. Són gairebé dos quarts de set de la tarda i aviat haurà d’anar a munyir.

–Si no et trobes bé, ves a casa. Ja ho faré jo.

La Goja estira les mugroneres d’un dels vuit braguers de la sala. La Montse sospira i encreua els braços.

–Estàs ben blanca. Fes el favor de mirar-me.

–Ja casi estic. De veritat. No passa res.

Una vaca clava una coça i les dues dones se sobresalten. La Goja renega en veu alta i venta un cop de puny al braguer de la vaca, i després un altre, i un altre, i la vaca balla nerviosa amb les potes del darrere, a punt per clavar una altra coça. La Montse baixa les escales i s’apropa a la Goja, li agafa suaument un braç. Li diu, ei, ei, Goja. La Goja respira amb agitació, les galtes se li han posat vermelles. S’asseu als esglaons i recolza el cap a les mans. S’està així tota l’estona que la Montse tarda a acabar de munyir.

–Allà hi ha la llista de les vaques per inseminar –murmura finalment, assenyalant el petit despatx annexat a la sala de munyir–. Ho podràs fer tu?

Un altre cop aquells xisclets desconcertants. El cel sencer xiscla «au, au, au». Un altre cop els gavians argentats taquen de blanc i plata les teulades del veïnat.

Un altre cop el mar al llindar de la casa.

La Goja se’ls mira captivada des de la finestra del menjador. És tan aclaparador com fascinant veure tot aquest escampall de gavians des de casa. Li fa la impressió que són unes bèsties d’allò més estrafolàries, com una mena de miratge. Com si el veïnat, avui, s’hagués vestit desconjuntat.

Els gavians argentats no desperten gaires simpaties. Són cridaners i tenen gustos difícils d’entendre, per exemple la seva afició a les escombraries. Els abocadors són, per a ells, com un bufet lliure. Per si no fos prou la seva mida i la seva agressivitat encara els fan més impopulars. Van pel món amb el posat altiu i la mirada provocadora, com si en fossin amos i senyors. La Goja torna a recordar els grups de nens que portava de colònies. Però també pensa en els executius afamats de Wall Street que surten a les pel·lícules americanes. Quin món de bojos. Sens dubte ella es queda amb els gavians i tot el salnitre que els acompanya. Fins i tot si són, com diuen alguns, les rates del mar. Com les rates, els gavians argentats han après a treure profit de la convivència amb els éssers humans, en comptes de sortir-ne perjudicats, que és el que els passa a la majoria d’espècies salvatges. I això és intolerable, diuen les persones, això és intolerable perquè els converteix en uns aprofitats i uns insolents. La Goja se’ls imagina en un abocador pudent, alegres com una cançó dels Gipsy Kings i, alhora, seriosos i plens de dignitat. Potser amb un tros de plàstic enganxat al pitram blanc immaculat, com nens petits a qui els pares s’han descuidat de posar el pitet. Se li omple el cor de tendresa. No són pas ells qui han abocat allà tota aquella pila de deixalles. Com podem acusar-los de ser malsans?