Pilar Codony - Distòcia

L’última vegada que la Safo i l’Atthis es van separar va ser quan la Safo es va eixugar. La Goja i la Montse no tenen pressa: eixuguen les vaques dos o tres mesos abans de parir, perquè tinguin prou temps de repòs. Mentrestant, l’Atthis encara no s’havia quedat prenyada. Arrossega uns quants problemes de fertilitat bastant preocupants, la pobra Atthis. Per això es va quedar a l’estable de lactació. La Safo no hi va tornar fins un mes després de parir. Aquesta vegada els havia tocat estar separades durant gairebé quatre mesos, i durant gairebé quatre mesos es van passar llargues hores del dia i de la nit bramant incansablement. Sort que el bosc d’alzines i roures i pins esbarriats esmorteïa aquells laments llargaruts i, des del mas, la Goja els sentia lluny, com una remota cançó de sirenes.

El retrobament entre les dues vaques no va ser gaire espectacular. Els vincles entre les vaques es basen sobretot en la tolerància i, en el cas de la Safo i l’Atthis, també en la proximitat, una proximitat insòlita i exagerada. Però les vaques no són de fer-se grans festes. Tal vegada, potser, alguna moixaina esporàdica, poca cosa més. Així que, el de la Safo i l’Atthis, va ser un retrobament força insípid. La Safo estava d’allò més enfeinada esbatussant-se amb altres vaques per renovar el seu estatus dins la jerarquia del ramat, i l’Atthis romania absorta en la tasca de seguir remugant amb parsimònia. Tot i així, d’ençà d’aquell dia sempre estaven juntes: menjaven de costat, bevien alhora i descansaven l’una a prop de l’altra. I els mugits, tant diürns com nocturns, van concloure de sobte.

Una esquitxada la fa apartar d’un bot. La Munro fa pipí. Una vaca fent pipí és com una representació en miniatura de les cascades del Niàgara. No et pots despistar ni un moment, envoltada de tants culs i vagines de mida XXL.

Comença a desinfectar els mugrons de les vuit primeres vaques que munyirà. N’ha de fer via, avui. No és que estigui nerviosa, però s’afigura que haver d’anar al metge no agrada a ningú. A ella, per descomptat, no li fa cap mena de gràcia. Aixeca el cap per estirar una mica de paper del rotlle que penja damunt seu i llavors s’adona de la sang que impregna discretament la part superior de la cua de l’Atthis. Sent una punxada sobtada per dins. Intenta fixar-s’hi bé, s’hi acosta i fa el gest d’agafar el serrell de la cua però l’Atthis dona una estrebada i l’aixeca amb un moviment ràpid.

És suficient per adonar-se del farcellet de moc viscós i sanguinolent que li penja de la vulva.

Quan vols que passi ràpid, el temps s’obstina a avançar lentament. La cadira és dura i freda, les parets són massa netes, impera la buidor. La Goja se sent com si hagués caigut en una mena de forat eixorc i resplendent que fa olor d’ambientador. Per si no fos prou està rodejada de bates blanques.

Les bates blanques li provoquen malestar.

Es repenja a la cadira de la sala d’espera. La Montse ha insistit a acompanyar-la, però ella l’ha dissuadit dient-li que, amb tot això de la covid, no deixaven entrar acompanyants a l’hospital. Fet i fet, deu ser veritat. A la sala d’espera només hi ha dues persones més i tampoc van acompanyades. Són dues noies joves. Totes dues miren el mòbil. Una d’elles, que porta un anorac de color rosa xiclet, encén àudios de manera recurrent i el so estrident d’una música o d’una veu retrona per la sala, trencant el silenci i envaint la intimitat dels presents. La Goja es fixa que té una bona panxa. De quant deu estar? De set mesos, de vuit? Potser només de cinc? És possible que, als cinc mesos, una dona embarassada ja tingui aquesta panxa tan prominent? No ho sap. Al capdavall, què en sap ella, de dones embarassades? No res. No li han interessat mai, les dones embarassades.

Fixa la mirada en les parets blanques de la sala d’espera immaculada i pensa en la sala d’espera de les vaques, que ha estat netejant fa tot just un parell d’hores. En comparació, aquesta sala és tan silenciosa... Si no fos per la noia dels àudios, esclar. Se’n fa creus, de com enyora l’enrenou del bestiar. Fins i tot el de la màquina de munyir, i el dels tractors. Són com la seva família.

Són la meva família, es diu.

Torna a sonar una música llampant que li assalta el cor. Coi de mòbils. La Goja no pot evitar pensar que la criatura de la noia de l’anorac rosa xiclet naixerà amb les neurones mal posades. Gira els ulls en blanc sense preocupar-se per dissimular el seu disgust i mira per la finestra. Una garsa perxada a la barana d’un balcó mou el cap amb avidesa. Li sembla bonica. Les garses són com bruixes.

De petita sempre havia somiat criar un pollet de garsa. Li havien dit que, si criava un animal d’aquests des de petit, faria un vincle molt fort amb ella. Els ornitòlegs en diuen imprinting . En català, es podria dir impressió . Però quina mena d’impressió fa l’expressió animal impressionat ? En resum, resulta que algunes aus, com les rapinyaires i els còrvids, s’identifiquen amb l’ésser viu que els alimenta els primers dies de vida, sigui quin sigui. Així que criar una garsa de petita equival a tenir una garsa que es pensa, per imprinting , que és una persona. Es converteix en una mena de col·lega insolent i xafarder, que et segueix a tot arreu i et roba el pernil de l’entrepà.

La Goja pensa en els noms que li podria haver posat si hagués aconseguit tenir-ne una. És una idea que encara li ronda pel cap, tot i que ara preferiria un corb, és més robust i espantaria millor els excursionistes que li arrenquen les flors de boixac de la vora del jardí. I encara més tots aquells que van fent fressa amb els seus coi de mòbils. A la garsa potser li hauria dit Lumía, o Lubidulia. Llavors, pensa, si ara tingués un corb li hauria de dir Oliverio. Oliverio li agrada. Ataca, Oliverio, li diria al corb, i el corb baixaria en picat sobre el pobre caminaire distret que ha entrat al jardí del mas «sense adonar-se’n» i li robaria el mòbil per estampar-lo contra les roques d’un barranc. Somriu satisfeta. Li agrada Oliverio. Oliverio i Lubidulia. Són tan bonics, els còrvids. La fascina el color negre intens de les plomes que transmuta en verd i lila segons la llum. Li agrada mirar com volen en estol i intercanvien impressions sobre el seu dia a dia, com una colla d’adolescents que surten de l’institut, amb la mateixa vivesa i, alhora, amb el mateix desdeny melindrós. Es delita amb els seus gralls esqueixats. Li fan companyia.

La noia de l’anorac rosa xiclet fa un moviment sobtat i la cadira grinyola sota el seu pes en el mateix moment en què emergeix una veu femenina i aguda de l’aparell. La Goja se sobresalta i l’aguaita furtivament. La noia arrenca a riure amb violència i això encara la irrita més. No suporta les persones sorolloses. Pensa en en Kropotkin. Tant de bo ella fos capaç d’absentar-se amb la mateixa facilitat que el seu gat.

Torna a mirar la garsa. Encara es gronxa sobre la barana del balcó i fita amb atenció el seu voltant. Els còrvids també són sorollosos, pensa la Goja. Com els gavians argentats. Però són ocells. I que bonics que són. La garsa té un ventre blanquíssim, tot llum, i muscleres blanques. És com un puzle on s’hi encaixona el pit elegant i negre que segueix fins a la punta del bec, les potes fines, delicades com branquillons, i la resta de les ales. Els seus ulls inquiets es troben amb els de la Goja i es miren de fit a fit durant uns segons. Com si acabés de sentir-se descoberta fent una malifeta, la garsa desplega les ales, les agita en un batec blanc i desapareix entre les teulades.

La meva Lubidulia, pensa la Goja. Li fa gràcia i riu, però fluixet, per sota el nas, només per a ella mateixa. Una veu encallada la retorna a la sala d’espera.