Pilar Codony - Distòcia

–Montse, hem tingut aquesta conversa moltes vegades... No podem anar guardant animals només per pena. Al final no hi cabrem.

La Montse fa que no amb el cap, es gira d’esquena, mira la paret.

–El problema és que tu has tirat pel dret –diu finalment, sense girar-se–. L’únic que et dic és que no n’hem ni parlat, però resulta que tu ja ho has decidit tot.

La Goja sap que té els ulls enaiguats, encara que la veu només li tremoli discretament. Sempre aquell espectacle lamentable. Gairebé no n’han parlat perquè la Goja havia pensat que preferia saltar-se aquesta part. Però ni així aconseguirà defugir-la. I, malgrat tot, sap que la Montse no té cap argument prou ferm per fer valdre la seva voluntat. Això seu és pur sentimentalisme.

Ara em dirà allò, pensa la Goja, que els sentiments també compten.

–Ostres, és que no sé per què hem de ser tan pragmàtiques sempre! –exclama la Montse, girant-se tot d’una i mirant-la amb els ulls brillants i furiosos–. Que no són importants, també, els sentiments? Em pensava que hi havia coses més importants que la productivitat. Em pensava que, aquí, els animals no es tractaven com si fossin màquines. Hòstia, Goja!

Es gira de nou i la Goja sent com es posa a plorar. La incomoditat li creix per dins i es fa gruixuda i insuportable. Voldria fugir ara mateix. Anar-se’n d’aquí. Però és a casa seva i no pot anar enlloc. Sospira greument i s’asseu en una cadira.

–Ara no, Montse, sisplau. Ara no...

El to suplicant li sona estrany, aliè. Però funciona. La Montse s’eixuga les llàgrimes amb una mà, s’ensuma els mocs i abaixa el cap. Petita primera rendició.

–A vegades no sé què hi faig aquí. No compto per a res –diu, mentre fa que no amb el cap a poc a poc. La veu se li ha destensat breument, tot i que té la cara inflada i vermella.– Però és veritat que tu has de descansar. I no hauries de beure. –Camina amb pas vacil·lant cap a la taula i es penja la bossa a l’espatlla.– Jo ara he de marxar. Això sí, després en parlem. I en parlem bé .

Subratlla l’última paraula com si fos una sentència. No somriu. Quan passa pel costat de la Goja, s’atura un moment i li amanyaga els cabells. Després se’n va.

La Goja se sent mentidera, culpable, bruta, dolenta. Fa un glop de cervesa i, quan s’assegura que el cotxe de la Montse ha arrencat, encén un cigarret.

La Montse i la mestressa s’han passat tota la tarda amb cares llargues. La Goja estava més seriosa que de costum i es movia a poc a poc, com si anés amb compte. La Montse, en canvi, tenia els ulls inquiets, sospirava fortament, es mossegava les ungles. Estava visiblement alterada. Això de l’Atthis l’ha trasbalsada.

En Lamine es posa el casc i gira la clau del contacte. La moto espetega i ell dona gas. Són poc més de les vuit del vespre. Com que hi eren tots tres, a la munyida de la tarda, han acabat molt aviat. La mestressa semblava molt cansada. De fet, al matí també ho semblava. I aquella misteriosa desaparició a mig munyir... En Lamine té por que no tingui algun problema de salut. Fa uns dies va sentir com la Montse insistia a acompanyar-la al metge.

Mentre sent l’embat de l’aire fred del vespre a la cara, recorda quan l’Atthis i la Safo van arribar a la granja, amb tres vaques més. Llavors eren cinc vedelles llustroses i refetes. La Montse feia poc més de mig any que havia entrat al negoci com a sòcia i va ser idea seva, això de comprar vedelles a França. Deia que aportarien diversitat genètica al ramat. Es veu que eren d’una línia molt bona de vaques lleteres.

Les vaques franceses van acomplir molt bé les expectatives, els primers anys. Tres d’elles, entre les quals l’Atthis, ja venien embarassades, i les altres dues s’hi van quedar de seguida. Les primeres lactacions van ser molt bones. A partir del segon part, però, l’Atthis va començar a tenir problemes. Es va haver d’inseminar cinc vegades, llavors, per tornar a quedar embarassada. Després del tercer vedell, va trigar gairebé sis mesos a tornar a quedar-hi. Va avortar. La mestressa ho va seguir intentant. Li costa rendir-se, és pacient i obstinada. Finalment, l’Atthis va fer un quart vedell. Des de llavors havia passat més d’un any. La mantenien com podien amb el grup de vaques de lactació, però cada vegada feia menys llet. Tot i així, la Montse i ella ho van seguir intentant, i en Lamine recorda com estaven de contentes el dia que el veterinari els va dir que estava prenys. La gent del poble se’n feia creus, de com perdien els diners aquelles dues dones. En Lamine també ho pensava: sabia que un animal com l’Atthis, amb la llet que feia, no es pagava ni el menjar.

– Ésta no es una granja normal –li havia dit la Goja la primera setmana que va començar a treballar allà–. Ja ho aniràs veient.

Llavors encara no hi havia la Montse. Quan va arribar la Montse, aquella granja encara es va tornar més estrafolària. I era estrafolària perquè les vaques tenien noms, i les ovelles també, i també en tenien les gallines. I era estrafolària perquè el bestiar era manyac com un gos, i fins i tot aquell coi de gall que tenien, en Camarón, et venia sempre al darrere perquè li tiressis blat de moro. Però sobretot era estrafolària perquè les vaques no es començaven a munyir fins un mes després d’haver parit, i també perquè la granja era plena d’animals improductius que només portaven despeses.

Aquests animals eren vaques que, com l’Atthis, tenien algun problema greu i ja no podien fer llet. Per exemple la Penélope, que tenia gairebé divuit anys. Estava xuclada, tenia els ulls enfonsats a la closca i li penjaven pelleringues pertot arreu. Havia estat la vaca preferida de l’avi de la Goja. Era ell qui li havia posat el nom, així que això de posar noms a les bèsties era una mena de tradició familiar. El cas és que la Goja i la Montse havien acordat guardar-la i l’havien posat al pati de les nodrisses.

També hi havia la Chavela. La Chavela no era tan vella, només tenia set anys, i era dòcil com un xaiet. La Montse a vegades es passejava muntada sobre la seva gropa; la vaca vaguejava i pellucava brins d’herba pel camp mentre ella se li estirava de bocaterrosa al damunt de l’esquena i obria els braços en creu per gratar-li a banda i banda de les costelles. Tenien un vincle molt fort, la Montse i la Chavela. Però la pobra vaca només tenia una meta bona. Havia patit molts problemes de mastitis que li havien deixat tres metes completament improductives. Ja no la inseminaven, però la Montse no havia volgut sacrificar-la de cap manera. I també hi havia l’Olympia, que havia fet només dos vedells i tots dos per cesària. El veterinari els havia aconsellat no inseminar-la més perquè tenia el canal del part massa estret i, en aquests casos, és molt probable que el part es compliqui. Els ho havia dit ben clar: el risc de distòcia de l’Olympia és molt alt, els havia dit. I prou que ho sabien, elles, que ho era, perquè després de l’última cesària havia estat a punt de morir, i la Goja i la Montse n’havien tingut cura com si fos una criatura. Quan es va haver recuperat, la Montse no va voler ni sentir a parlar de sacrificar-la. I encara és allà, grassa com un elefant. Com la Penélope, la Chavela i l’Olympia viuen al pati de nodrisses. La Goja els diu «les tietes».

Si fos per la Montse, pensa en Lamine, aquella granja semblaria una ONG. La mestressa i ella s’enfaden gairebé sempre que s’han de sacrificar animals. En Lamine pensa que, fet i fet, la mestressa també és massa tova. Però, per sort, és més pragmàtica i li agrada aparentar una rudesa pròpia de la gent aguerrida del camp. Odia els drames. En Lamine no l’ha vist mai plorar.

–Si ens hem de posar romàntics –li diu a la Montse tot sovint–, jo no en vull saber res. Prou de collonades.