Pilar Codony - Distòcia

—Go...?

Una infermera amb bata blanca s’acosta un paper als ulls i arrufa les celles. S’ensuma els mocs i aixeca el cap:

–Go...ja Soler?

La Goja està força acostumada al fet que la gent vacil·li en el moment de llegir el seu nom per primera vegada. Sembla mentida, pensa sempre, un nom tan curt i tan senzill. Només dues síl·labes. Sembla mentida. La seva mare ja la va advertir, quan li va dir que es volia canviar el nom.

–Goja? –va cridar, esbatanant els ulls–. Quin disbarat. Ningú sabrà d’on baixa.

–Però si és ben senzill –va replicar ella–. Moltes amigues ja em diuen així des de fa temps. A més, és un nom de la cultura popular. Ho sap tothom.

–És un nom estrany. Sona estrany, sona com boja . La gent no sabrà ni com dir-lo. Quin disbarat, tan bonic que és Glòria!

–Glòria no m’agrada gens, ja ho saps, és un nom pretensiós, no m’agrada. En gustos, tu i jo, no ens assemblem gens.

Es va fer un silenci espès i molt llarg. Finalment, la seva mare es va encongir d’espatlles i la conversa es va acabar aquí. La Isabel sabia que la seva filla tiraria pel dret, perquè en això sí que s’assemblaven, i molt. I la Goja sabia que la decisió estava presa. Ja no tenien res més a dir-se.

–Goja Soler? –Ara la veu sona més segura.

La Goja s’aixeca, recull la bossa i fa una última ullada ràpida a la barana solitària amb clapes a la pintura negra que deixen al descobert el metall rovellat. Un neguit petit li recorre el ventre i se sent lleugerament desemparada.

Entra a la consulta.

–En Juli m’ha trucat.

La veu de la Montse sona llunyana.

–Hola?

La Goja la mira només per fer-li saber que l’ha sentit.

–Hauríeu de parlar.

Se senten els lladrucs de la Ginzburg a fora i de seguida sonen els espetecs de la moto d’en Lamine.

–Sí, esclar. Esclar que parlarem.

La Montse prem breument els llavis i sospira. Torna a la cuina a buscar un parell de gots.

Es mengen els pèsols mirant les notícies. Comenten que cal moure les ovelles de camp de pastura i gairebé no es diuen res més, tot i que a la Goja no li passen per alt les mirades inquisitives i constants que li dedica la seva amiga. Però no té ganes de parlar. Es concentra en la remor del televisor, encara que no l’escolti.

La Montse no es dona per vençuda.

–I tu com estàs? Com ha anat el metge? –li pregunta finalment.

La Goja segueix menjant.

–El metge ha anat bé. I jo estic com sempre.

–Com sempre i encara una mica més antipàtica.

La Goja li dedica un riure petit i sarcàstic. La Montse somriu.

–Últimament estàs més antipàtica que el teu collons de gat.

Totes dues llancen una mirada a en Kropotkin, que dorm plàcidament al sofà. La llum groga i tremolosa de la llar de foc li fa pampalluguejar de daurat els pèls de l’espinada. La Montse fa psst, psst, però el gat no s’immuta. La Goja fa petar els dits i fa xxt més fort, i l’animaló aixeca el cap amb parsimònia. La mira amb els ulls entretancats plens de la seva indiferència lànguida i freda i torna el cap a la posició inicial. Elles intercanvien una mirada i riuen. Per un moment, el so dels riures fa desaparèixer la remor del televisor.

–Vols cafè? –pregunta la Goja, i s’aixeca per anar a buscar la cafetera.

Quan torna, la Montse està dreta al costat de la finestra amb la mirada perduda. La Goja mira a través del vidre i veu en Lamine traginant un carretó ple de palla. Se sent un cloqueig agut i una gallina surt disparada davant d’ell i voleteja nerviosa cap a la resta del grup, que picoteja sota la figuera. Deixa el cafè sobre la taula.

–Segur que li expliques més coses a aquest home que a mi –es queixa la Montse, mirant a fora.

Abans que la Montse s’associés amb ella, la Goja havia estat un parell d’anys fent-se càrrec de la granja tota sola. Després dels primers mesos, un veí del poble li va suggerir que es busqués algú per ajudar-la. T’hauries de buscar un negre, li va dir, concretament. Eren al bar del poble. A la Goja li agradava esmorzar al bar de tant en tant. Alguns homes recolzats a la barra van riure barroerament, ensenyant les seves boques desdentegades i escopint capellans. La Goja va sentir com una bravada ardent li envaïa les galtes. Li volia dir: el que hauria de fer és escanyar un blanc, el que hauria de fer és tallar-li els ous a un vell blanc i fastigós. Però no li va dir res, va arrufar el nas i va seguir prenent-se el cafè. L’home va insistir, enriolat: per anar bé, t’hauries de buscar un negre, i la resta d’homes vinga riure i repassar-la de dalt a baix. Des d’aquell dia, la Goja no ha tornat a posar els peus al bar. Quan pensa en aquella purrialla, en aquella colla de pagerols pollosos, sent un fàstic immens.

El cas és que no va ser ella qui va buscar un negre, sinó un negre qui la va trobar a ella. En Lamine va arribar en una bicicleta atrotinada una tarda d’estiu molt calorosa. La Goja, en aquell moment, era a l’estable del prepart amb tot el braç ficat dins la vagina de la Cohen i suant pels descosits. El vedell venia de culs i no aconseguia empènyer-lo per poder agafar-li una pota. La vaca l’empentava cap enfora amb unes contraccions tan fortes que la Goja es va pensar que li trencaria el braç. Estava pensant que no tindria més remei que trucar al veterinari quan en Lamine va treure el cap pel passadís de les menjadores i va balbucejar alguna cosa en castellà.

– Si sabes algo de vacas, ven deprisa –li va etzibar la Goja amb la cara encesa.

L’home no es va fer pregar. Va baixar de la bicicleta i va entrar a l’estable, enfonsant amb tota naturalitat les xancletes que calçava en un toll de palla i fems. Es va lubricar les mans amb el sabó iodat que la Goja havia abocat dins una galleda i va ficar el braç directament dins el forat humit i hostil. La Goja li va atansar instintivament un cordill. En Lamine va estar-se una bona estona fent força. La vaca bramava i la Goja es va començar a impacientar. Al cap d’uns minuts que van semblar una eternitat, l’home va agafar el cordill amb la mà que tenia lliure i en un tancar i obrir d’ulls tenia els dos braços ficats dins aquella pobra vagina. La impaciència de la Goja es va convertir en pànic però encara no va dir res. En Lamine va tardar una estona més a retirar els braços però, quan va estirar el cordill, va sortir la primera peülla. En qüestió de pocs minuts, les dues peülles del vedell apuntaven cap enfora. La Goja va córrer a agafar l’extractor i va deixar que fos en Lamine qui estirés mentre ella comprovava, satisfeta, que l’home no frisava gens ni mica per treure el vedell. Esperava les contraccions de la vaca per estirar, i deixava de fer-ho quan ella reposava. De tant en tant, adreçava gestos de calma a la Goja i li repetia muerto, muerto. La Goja ja sabia que el vedell feia estona que era mort. Però aquella vegada, la vaca va sobreviure sense més complicacions que una esquinçada considerable als llavis de la vulva. Ara la Goja hi pensa i una esgarrifança li recorre l’esquena. El cas és que, d’ençà d’aquell dia, en Lamine treballa a la granja i s’entenen bé. Certament, a en Lamine l’hi pot explicar gairebé tot. És fàcil explicar-li les coses perquè fa poques preguntes i no dona mai la seva opinió. A la Goja li interessen més aviat poc, les opinions dels altres.

Sent la veu llunyana de la Montse.

–No sé per què estàs tan esquerpa. Només vull ajudar-te.

A les paraules les segueix un silenci estrany i la remor del televisor, que no ha parat de fer pampallugues en cap moment. En Lamine ha desaparegut amb el carretó.

–L’Atthis ha avortat –diu la Goja.

Ja ha acabat de fer jaç a les gallines quan veu les dues dones que surten del mas i es dirigeixen cap als seus cotxes. Veu com la Montse abraça fort la Goja. La mestressa, com li diu ell, dona uns copets a l’esquena de la seva amiga. Està més rígida que un pal d’escombra. Mira que n’arriba a ser, de seca, quan vol. Quan es dissol l’abraçada, la Goja el mira. Ell aixeca una mà i somriu. Ella crida: