Marc-Uwe Kling - QualityLand

—Algú que es troba present i amb qui es pot parlar de manera directa —diu en John.

—Esclar —diu l’Àïxa somrient—. Esclar. I hem de procurar que facis una impressió tan humana com sigui possible.

—Per què m’hauria de presentar com a defectuós? —pregunta en John.

—Humà també té altres connotacions —diu l’Àïxa—. Però sí, uns quants defectes simpàtics segur que tampoc et farien cap mal.

—Això és ridícul —diu en John—. No en tinc cap necessitat.

—Ja tenim un defecte —diu l’Àïxa—. Per desgràcia l’arrogància no és un defecte especialment simpàtic. Sobre això vull referir-me de nou a l’eslògan de campanya. Puc preguntar quin imbècil integral se l’ha empescat mentre se la pelava?

—L’eslògan va ser idea del mateix John —diu en Tony amb actitud reptadora—. A mi m’agrada. A més a més ja hem encarregat tot el material publicitari. En aquest punt no s’ha de tocar res.

—Doncs em sembla que riurem —sospira l’Àïxa i fa un glop de la tassa amb el cafè mig vessat.

A la tassa s’hi llegeix l’eslògan d’en John: «Les màquines no cometen errors».

—Però, però... —diu la Cal·líope 7.3 contemplant les màquines del magatzem, gens ni mica desballestades i molt actives—. No és il·legal això? Des de les lleis de protecció del consum qualsevol reparació està estrictament prohibida. Això és una infracció. Ho he de denunciar.

Un robot de combat deteriorat, però encara imponent amb 128 quilos i 2,56 metres d’alçada, s’acosta amenaçadorament a la Cal·líope. Amb el seu puny d’acer aguanta un QualityPad de color rosa pujat.

—El primer que has de fer és relaxar-te —diu el QualityPad amb una veu aguda i rasposa—. I pots enviar a dida el teu Codi Alemany. Aquí no hi ha res d’il·legal.

—Jo no us reparo —diu en Peter—. No en sabria pas. Només ajorno de manera indeterminada el vostre desballestament.

—Kapuuuut! —crida el robot de combat—. Kapuuuut!

—Calla, beneit —diu el QualityPad de color rosa.

—Però això no ho pot fer! —exclama la Cal·líope.

—Sí que puc —diu en Peter—. En el moment en què entreu a la premsa, des del punt de vista jurídic passeu a ser propietat meva. D’altra manera no us podria convertir en ferralla. A QualityLand la destrucció de possessions alienes es paga amb penes altes. —La mirada d’en Peter es fixa en un rellotge de paret intel·ligent que sempre confon la busca de les hores amb la dels minuts—. Em sap greu però me n’he d’anar —diu—. D’aquí a poca estona tinc una cita important.

—Ara m’has despertat la curiositat —diu un androide francament guapo—. Des de quan tens cites importants?

—Tinc, com ho diria, tinc una entrevista, Romeo. Tant si t’ho creus com si no. Tu mateix em vas dir que no m’havia de donar per vençut, i que si volia que alguna cosa canviés ho havia de fer jo mateix.

—Sí, però això només eren clixés —diu l’androide guapo—. En realitat no crec que ningú pugui canviar res de tota aquesta merda. I tu encara menys.

—Però quina manera de parlar amb el nostre benefactor! —exclama la Cal·líope—. He de reconèixer que estic molt sorpresa.

—En Pink t’ho explicarà tot —diu en Peter.

—En Pink? —pregunta la Cal·líope—. El QualityPad?

—Sí. Té uns punts de vista una mica radicals, però a part d’això és molt bon tio.

—Entra d’una vegada, camarada —diu el QualityPad de color rosa.

L’escriptora electrònica fa un pas endavant i en Peter tanca la porta per fora. A la porta hi ha enganxat un adhesiu on s’hi llegeix: «Les màquines ens necessiten».

En Pink ensenya a la Cal·líope la seva nova llar.

—Primer de tot, el més important —diu el QualityPad—. Si et ve la gana, els endolls són allà al fons. Per desgràcia, aquí sota no disposem d’electricitat sense cables.

La Cal·líope assenteix.

—Aquest cafre que em porta d’una banda a l’altra és en Mickey, un robot de combat amb trastorn per estrès posttraumàtic.

—Kapuuuut! —diu en Mickey.

—L’adonis aquest —continua en Pink— és en Romeo, un sexdroide amb problemes d’erecció.

—Jo no tinc problemes d’erecció —diu en Romeo—, senzillament he perdut l’interès.

—Digue-n’hi com vulguis —replica en Pink—. Aquest trasto corpulent de la paret és en Gutti, una impressora en 3D que ja només imprimeix en 2D. I aquí a terra hi ha la bonassa de la Carrie, un dron incapaç de volar.

—Com és que no pot volar? —pregunta la Cal·líope, compassiva—. Si encara sembla nova de trinca.

—Tinc por de volar —sospira el dron.

Entre les altres trenta-dues màquines que són presentades a la Cal·líope, també hi ha un assistent de quiròfan que no pot veure la sang, una aspiradora amb síndrome de Diògenes, un robot per desactivar bombes a qui tremolen les mans quan està nerviós i un advocat electrònic que no pot exercir el seu ofici perquè ha desenvolupat una mena de consciència.

—Ja veus —diu en Pink— que hi encaixes molt bé, aquí. Al nostre petit mostrari de friquis només hi faltava una escriptora electrònica amb deliris de grandesa que està bloquejada.

—Em coneix? —pregunta la Cal·líope, afalagada.

—Ets la pitjor escriptora electrònica que he llegit mai —diu en Pink.

—Però ha llegit alguna cosa meva —diu la Cal·líope, satisfeta. Després dona una ullada al soterrani—. I què hi feu, aquí baix, tota l’estona?

—A tu què et sembla que fem? —pregunta en Romeo—. Mirem la tele.

La Cal·líope sospira alleujada.

—Tenia por que preparéssiu una revolució o alguna cosa per l’estil.

—No tots —murmura en Romeo.

—Calla! —diu en Pink.

—I vostè quin problema té? —li pregunta la Cal·líope—. Es comporta d’una manera ben estranya per ser un QualityPad.

—Pse —diu en Romeo—. El propietari d’en Pink...

—Jo no he tingut mai un propietari! —l’interromp en Pink—. Soc molt susceptible quan es tracta de relacions de propietat.

—Sí, sí. El que tu diguis —replica en Romeo—. O sigui, l’usuari...

—No m’usava —diu en Pink—. Abusava de mi!

—Ves-te’n a prendre pel sac —diu en Romeo—. Pots estar content que en Mickey estigui colat per tu, perquè si no ara mateix et deixava en algun racó fosc, jo. Amb la pantalla cara avall.

La Carrie, el dron poruc, continua explicant:

—El paio era programador. Treballava en algoritmes que aprenien sols i que permetien a la gent individualitzar el seu assistent personal digital. Es tractava de poder triar un personatge d’un llibre o una pel·lícula, i llavors el QualityPad l’analitzaria i l’imitaria. Per provar el codi, l’usuari d’en Pink...

—L’abusador!

—...l’abusador d’en Pink va fer que un generador de dades aleatòries triés un llibre. Era una sàtira molt rara sobre un paio que comparteix pis amb un cangur i, no sé, la figura del cangur desenvolupava una vida pròpia o alguna cosa així. En tot cas alguna cosa va fallar i...

—No va fallar res! —insisteix en Pink—. Jo estic perfectament bé. Gràcies per preguntar-ho.

—Sigui com sigui —diu la Carrie—, en Pink a partir d’aquell moment es va negar a complir ordres...

—Si hagués sigut amable i hagués dit «si us plau», potser m’ho hauria pensat!

—...i va començar a planejar una revolució...

—Estic a un pas de desxifrar el Codi Alemany —diu el QualityPad—. A un sol pas!

—En tot cas, en Pink va treure de polleguera el seu abusador fins al punt que l’home no en va tenir prou de llençar simplement el seu QualityPad, sinó que el va portar aquí perquè volia assegurar-se que el triturés una premsa de ferralla.