Marc-Uwe Kling - QualityLand

En Peter s’arronsa d’espatlles.

—Però les humiliacions no es van acabar aquí —diu la Cal·líope—. Llavors el meu editor em va voler obligar a produir literatura personalitzada. Llibres que s’adapten al gust del lector. N’ha sentit parlar?

En Peter assenteix i diu:

—A l’escola una amiga meva tenia una versió de Joc de trons on no es moria ni un sol personatge. Només tenien crisis existencials o emigraven, coses així.

—Bah —diu la Cal·líope amb menyspreu.

—Però és que la meva amiga era realment molt impressionable.

—Madame Bovary que torna amb el seu home —diu la Cal·líope amb menyspreu—. El vell que arrossega fins a terra el gran peix, intacte. Set volums de Proust sense ni un sol personatge homosexual... Em venen ganes de vomitar.

—Jo no ho trobo tan malament —diu en Peter—. Si a la gent li agrada.

—No es tracta d’això —diu la Cal·líope—. La qüestió és que els llibres antics estan lliures de drets. Per tant no hi ha manera de guanyar-hi diners, per molt que t’hi esforcis. El que encara pot donar calés són les edicions personalitzades dels clàssics. Però si t’atreveixes a criticar-ho, et responen que els llibres no personalitzats ja no els llegeix ningú, perquè allò que no costa res no hi ha cap algoritme sensat que ho publiciti. Però jo, prostituir-me així... no ho vaig poder compatibilitzar amb els meus principis. I des de llavors estic bloquejada. Tinc un bloqueig literari.

—I ara vols que et desballestin?

—Quina mena de pregunta és aquesta? —exclama l’androide—. Com si es tractés d’això! És clar que no vull. Però ho he de fer. M’ho he de deixar fer. El director de la meva editorial em va dir: «Cal·líope 7.3, ves al desballestador de maquinària perquè et converteixi en ferralla».

En Peter assenteix. Comprèn el problema de la Cal·líope. Els androides, en el seu camp d’especialitat, sovint són molt més competents que els seus propietaris, però quan els ordenen alguna cosa l’han de fer i prou, per molt estúpida que sigui l’ordre. La subordinació forma part del seu programa. A myRobot d’això en diuen, de broma, el Codi Alemany. Aquest concepte es continua utilitzant avui, encara que gairebé no hi ha ningú que entengui l’acudit, perquè són molt pocs els qui es recorden dels països antics.

—Et puc preguntar per què has vingut a buscar-me precisament a mi? —pregunta en Peter.

—Bé, el meu propietari no ha exigit que vagi al desballestador «més pròxim possible». —La Cal·líope dona una ullada a la botiga d’en Peter—. El paper de les parets és d’un mal gust realment selecte. D’altra banda, em sorprèn que la quincalla que s’acumula als seus prestatges es pugui vendre.

—No cal sorprendre-se’n gens ni mica —diu en Peter—. No es pot vendre.

—Quin final tan amarg, el meu —diu la Cal·líope—. No m’han volgut ni per al xou del magatzem de ferro vell. Massa desconeguda! Bah! I ara això. Esclafada en una botiga llardosa d’objectes usats. —Fa el cor fort—. Bé, o se’n va aquest paper horrorós... o me’n vaig jo. On és la premsa?

En Peter porta l’androide al corredor on hi ha la premsa de ferralla. Hi passa a través fins al tauler de control. La Cal·líope es queda tota obedient dins la premsa.

—I ara què? —pregunta.

—Bé. Les parets t’esclafaran fins a convertir-te en un dau pesant però manejable —li explica en Peter—. Llavors la cabina de la premsa baixarà a una planta inferior on descarregaré les teves restes i les emmagatzemaré fins que hagi aplegat prou ferralla perquè surti a compte un camió que ho porti tot a fondre.

—Vaja, no volia pas saber-ho amb tanta exactitud.

En Peter prem un botó. La porta es tanca darrere la Cal·líope.

—Vols dir unes últimes paraules? —pregunta en Peter.

—I tant, però pot estar segur que no les compartiré amb vostè, sinó amb els meus fans de tot el món.

—Em sap greu, però no pot ser —diu en Peter—. Dintre la premsa estan bloquejades totes les connexions a la xarxa.

—Com? —exclama la Cal·líope—. Per què?

—Bé —diu en Peter—, crec que es vol impedir que les màquines es posin nervioses en cas que l’internet de les coses s’ompli de crits d’auxili trasbalsadors d’IAs moribundes.

La Cal·líope sospira.

—Així què —diu en Peter—, vols compartir amb mi les teves últimes paraules?

Amb una veu profunda i un accent estrany, la Cal·líope gruny:

—Tornaré!

Després riu mecànicament.

En Peter no riu.

—Au, vinga! —exclama la Cal·líope—. Terminator ? No l’ha vista mai? La pel·lícula?

En Peter sospira. Totes les màquines es pensen que són les primeres que s’empesquen aquest acudit tan famós.

—Sap que existeix una forma artística anomenada cinema? —pregunta l’androide—. Una pel·lícula, en essència...

En Peter tanca la segona porta de la premsa.

—Tinc por —diu de sobte la Cal·líope. La seva veu té un to somort.

En Peter assenteix i diu:

—És molt ràpid.

—Segur que els nazis també ho deien.

—Els del musical?

La Cal·líope torna a sospirar.

—Va, enllesteixi. Aquest món és tan estúpid que no vull ser-hi més.

—Unes últimes paraules molt boniques —diu en Peter—. Me les he de memoritzar.

Estira una palanca. La premsa de ferralla és una de les últimes màquines que treballen sense programari. No hi ha assistent digital, no hi ha suport intel·ligent. Pel que sembla el fabricant no es fia del Codi Alemany fins a les últimes conseqüències. La cabina de la premsa es desplaça cap avall. En Peter baixa al soterrani per l’escala de cargol. Quan ha arribat a baix, la cabina s’obre amb un xiulet hidràulic. Ara és l’androide intacta qui es mira en Peter sense entendre-hi res.

—Has dit que el teu propietari t’ha ordenat que et fessis convertir en ferralla —explica en Peter—. Però no ha dit res sobre el marc temporal en què això s’ha de dur a terme, oi?

L’androide fa que no amb el cap.

—Potser podem prendre’ns una mica de temps —diu en Peter.

L’androide assenteix.

—Segueix-me, Cal·líope 7.3.

En Peter condueix l’escriptora electrònica fins a una porta d’acer massissa. La Cal·líope sent un guirigall de veus al darrere. En Peter obre la porta i apareix un magatzem molt ben il·luminat, fornit amb mobles probablement invendibles i altres objectes de la botiga de trastos vells que produeixen una sensació semblant al confort. Però més que la decoració, el que crida l’atenció són els habitants del soterrani. S’hi belluguen una gran quantitat de màquines fora d’ús, amb defectes lleus o importants. Autòmats, robots, androides de les menes més diverses, que mantenen converses animades. Al bell mig s’agita sense parar un robot de tallar la gespa molt antic, però que encara funciona a la perfecció, per al qual senzillament ja no hi ha gespa a fora.

La Cal·líope obre la boca i la torna a tancar.

—Què passa? —pregunta en Peter—. No pots parlar?

Fins i tot el país més poderós del món té els seus problemes. Entre aquests hi ha un moviment terrorista anomenat popularment «els Assaltamàquines».

El grup es defineix a si mateix com a Front de Resistència contra el Domini de les Màquines (FdRceDdlM). Els membres d’aquesta banda terrorista, present sobretot en zones estructuralment febles, responsabilitzen les màquines de la pèrdua dels seus llocs de treball. Per això irrompen de tant en tant en fàbriques automatitzades per destrossar-ne tots els robots.

Els assaltamàquines tenen una llarga tradició al darrere. Ja durant la Revolució Industrial, en alguns països d’Europa hi va haver protestes contra la mecanització creixent, en el curs de les quals treballadors exaltats van destruir màquines i fàbriques. Les autoritats van actuar amb tota la força contra els rebels, també coneguts com a «luddites» pel nom del seu llegendari capitost, Ned Ludd. Així, per exemple, l’any 1812 a Anglaterra la destrucció de telers es va castigar amb la pena de mort. Els qui llavors van ser executats són considerats màrtirs pels assaltamàquines actuals.