Jordi Bilbeny - Carles I sense censura

En contrast amb el volum descomunal d’informació generada, però, existeixen molt poques recerques sobre la relació de l’emperador Carles amb Catalunya, o sobre el pes i el paper de la Nació Catalana en el projecte polític imperial. L’Ernest Belenguer i Cebrià, en el pròleg que celebrava l’aparició, l’any 2000, de L’Emperador i els catalans. Catalunya a l’Imperi de Carles V (1516-1543) del seu deixeble i company de departament Àngel Casals i Martínez, es queixava de la manca d’investigacions històriques del cinc-cents català, si es comparava amb el nombre de treballs dedicats a l’era medieval o amb el riquíssim ventall de resultats historiogràfics referits al segle XVIII, per exemple. En el mateix pròleg, i després de passar revista a les escasses aproximacions acadèmiques al període, En Belenguer s’afanyava a qüestionar –«no cal fiar-se gens ni mica», deia textualment– la Predilección del emperador Carlos V por los catalanes : un aplec de 130 documents mitjançant els quals En Francesc de Bofarull pretenia demostrar aquella «predilecció» amb què a l’any 1891 intitulava, convençut, la valoració que feia de les relacions de l’emperador amb Catalunya. En Belenguer acabava saludant la feina d’En Casals com a pedra fonamental per a la construcció d’un primer estudi sobre el vessant polític de la Catalunya imperial, sense «esquitxaments ideològics» ni «llenguatges pretensiosos que volen ser pioners però que amaguen el desconeixement real del període».

La generosa exhumació documental d’En Casals constitueix sens dubte un replà més alt d’informació valuosa des del qual hom pot fer partir noves investigacions. En Jordi Bilbeny hi acut amb freqüència en l’obra present, quan li és d’utilitat. La llàstima és que les interpretacions generals del doctor Casals es veuen contaminades sovint per la noció subjacent de l’hegemonia de Castella, aquella Castella dels llibres, la potència demogràfica i econòmica de la qual passava per damunt de les de la «Corona d’Aragó», i força més, encara, de les de la deprimida Catalunya. En els llibres. Sempre en els llibres.

Així, per a la historiografia catalana del segle XX i també per a l’actual, si Carles I va ser tan celebrat durant la seva primera estada a Barcelona i no hi va trobar resistència política, en comparança amb la viva oposició que suscità d’entrada a Castella o a València, no és perquè Catalunya identifiqués, abanderés i sentís com a propi el projecte imperial, sinó perquè les institucions catalanes transitaven pel seu moment de màxima debilitat històrica, després de la crisi del segle XV, i no tenien força per plantar cara a la figura reial com en altres èpoques. Si Carles I va ser el monarca que va convocar més vegades i amb més regularitat les Corts de Catalunya, no fou per cap simpatia de l’emperador pel sistema constitucional català, ni per cap acatament reial a les lleis del país: Carles només pensava en el subsidi; ho feia per recaptar diners per a la seva butxaca sempre escurada. I si la Nació Catalana no va patir les crisis de despoblació i d’enfonsament del sistema productiu, el col·lapse financer i la ruïna econòmica que van ofegar Castella al llarg del segle XVI, no és perquè tot l’or i la plata que arribaven d’Amèrica devien passar per les seques catalanes, com defensem des de l’Institut Nova Història, sinó perquè, en no haver tingut accés al Nou Món –reservat en exclusiva a Castella–, els catalans del Renaixement van viure com en una bombolla protectora: si bé no gaudiren dels beneficis del comerç americà, tampoc no patiren el desgast de la conquesta i la colonització, ni els processos inflacionaris originats per l’arribada massiva dels metalls americans, ni es veieren arrossegats per les fallides econòmiques de la monarquia.

Amb aquests peculiars punts de vista, la filosofia historiogràfica de casa nostra fa l’efecte d’haver consensuat un mantra repetit fins a l’avorriment, com ara «la decadència política va apartar els catalans dels grans esdeveniments històrics d’aquella època, i si bé això els va privar d’obtenir els enormes ingressos econòmics que gaudiren els mercaders genovesos i els banquers alemanys, també els va estalviar les quantioses pèrdues que varen arruïnar la Castella hegemònica, conquistadora i protagonista de la Història».

Que tota la conurbació de ciutats mitjanes que envolten Barcelona (Vilanova, Vilafranca, Igualada, Manresa, Sabadell, Vic, Granollers, Mataró…) experimentessin un notable creixement econòmic durant el segle XVI –com demostra l’Albert Garcia i Espuche– i, de vegades, una dinamització del teixit productiu basada en una especialització geogràfica –pionera a Europa– de les diverses fases de les cadenes de valor dels oficis i protoindústries incipients, no és llegit pels historiadors catalans com una desitjable harmonització del territori, tant des del punt de vista de l’equilibri demogràfic com de la producció. Ni com un indicador sòlid de la prosperitat de Catalunya. Ni com un símptoma indiciari d’una relació comercial amb el Nou Món que potser ens ha passat per alt. No. Res d’això en absolut. Per als nostres doctors en Història Moderna, les dades revelen una inqüestionable pèrdua de pes específic de Barcelona en tots els àmbits, i un període en què la capital catalana trobà grans dificultats per fer valer la seva antiga hegemonia en cada reunió del braç reial.

La versió oficial imperant s’ha esforçat a transmetre i a consolidar la imatge, doncs, d’una Catalunya cada cop més provinciana, oblidada a les golfes de la història: un poble que acaba l’edat mitjana en crisi i el Renaixement l’enxampa replegat sobre si mateix, aliè als grans canvis evolutius, resignat a anar fent la viu-viu, qui dia passa any empeny, i festa grossa si un dia cau un peix al cove. Cap projecte polític, cap complicitat amb les esferes de poder, cap voluntat d’incidir en el món: només la defensa de la paradeta. El fenomen del bandolerisme català, estudiat amb vigor i desimboltura pel món acadèmic, completa l’equació de la decadència en ser vist com el recurs desesperat, delictiu, de la Catalunya deprimida per mirar d’esgarrapar les engrunes de la prosperitat castellana quan passava de camí cap a Europa, rumb a les arques dels banquers imperials. Amb aquest quadre de desfeta emocional col·lectiva, i havent perdut pràcticament totes les confrontacions contra el poder castellà durant els darrers tres o quatre segles, cal considerar un miracle de dimensions estratosfèriques que Catalunya tingués esma de protagonitzar la primera –per no dir l’única– revolució industrial en sòl espanyol, i que encara avui, malgrat tots els entrebancs de viure amb un Estat en contra des de fa més de tres-cents anys, continuï sent el motor econòmic que no ha deixat de ser mai per Espanya.

I ara les bones notícies: el llibre d’En Jordi Bilbeny que el lector és a punt d’encetar trenca amb tot aquest entramat de lectures gasives i de flagrants errors de diagnòstic que duem dècades empassant-nos els soferts lectors d’història catalana. És una bufetada intel·lectual a tant d’immobilisme rampant, a tant de gregarisme acadèmic, a tanta ceguesa historiogràfica.

Abans d’entrar-hi una mica, però, permeteu que recordem que un dels retrets que es fa des del món acadèmic a l’INH i al seu cap de recerca és la pràctica del cherry picking , una expressió anglesa per a un fenomen historiogràfic que en català equival a «la fal·làcia de la prova incompleta o anecdòtica». Consisteix a presentar, únicament, les proves que afirmen una tesi i amagar totes les que demostren el contrari. Si en collir cireres hom en trobés dues de blaves i amagués la resta de fruits, diuen, es podria convèncer a qui fos que aquell arbre no dona fruits vermells, o que totes les cireres són blaves. I això és el que fa sempre l’INH, segons els quatre magnífics de l’entrevista a Sàpiens : presentar teories bo i amagant totes les dades que hi van en contra i en demostren la falsedat.