Jordi Bilbeny - Carles I sense censura

A Sota l’estora del Segle d’Or castellà , una obra imprescindible que beu dels estudis pioners de l’Àlex Sendra i que complementa molt bé la percepció global que ens aporta l’ Inquisició i Decadència d’En Bilbeny, En Lluís Batlle feia valer el testimoni d’En Gaspar de Escolano (1610) per explicar que certes elits valencianes havien fet un esforç especial per allunyar la seva parla del català principatí. Al llarg del segle XV, i potser degut a les aspiracions d’arribar a ser la seu residencial de la monarquia en detriment de Barcelona, les paraules «desagradables» del català són substituïdes a València per mots llatins. Sembla l’intent de gestar una llengua de cort empeltada de vocables cultes que permeti d’argumentar, a l’hora de discutir on han de viure els reis, que la cort de Barcelona ja no està a l’alçada, atès que la seva parla ha quedat antiga, basta i malsonant. De fet, la impressió de l’Escolano, que contempla l’evolució del procés a començaments del segle XVII, encara és aquesta: «En limar i perficionar la propria, se han dado tan buena maña, que con ser la mesma que la Catalana, se ha quedado esta montaraz y mal sonante, y la Valenciana ha passado a Cortesana y gentil», fins al punt que «un razonamiento ordenado en Valenciano fino, tiene sonido y apariencia de Latin».

Si ens en volem adonar, la necessitat de diferenciar-se de l’idioma del Principat dispararia la mala premsa del català, llengua ruda i aspra, i afectaria la imatge dels seus parlants, que per associació passarien a ser considerats gent de condició baixa i feréstega, no aptes per acollir una cort reial i aristocràtica. Per bé que aquest no seria mai un sentir majoritari del poble valencià, creiem que la guerra de la Diputació catalana contra Joan II (1462-1472) va facilitar que es pogués presentar Barcelona com una ciutat rebel, massa pagada dels seus privilegis, i els catalans com a vassalls indòmits, si no directament enemics de la monarquia. Amb els Reis Catòlics ja residint en una València lliurada en cos i ànima als seus sobirans, l’elit cortesana no deixaria mai de fomentar el rebuig a la catalanitat per assegurar la continuïtat de València com a residència reial. És altament probable que les lleis que restringiren l’ús del català al regne de València sorgissin en aquell final de segle XV, i que hom comptés amb l’eficaç col·laboració de l’aparell inquisitorial per intimidar i fer complir les prohibicions. Tot i que no trobarem una llei que prohibeixi explícitament el català, però, sí que en podem llegir un primer rastre o conseqüència, pel març de 1498, en l’ordre de fer recollir i cremar la Bíblia estampada a València en llengua catalana, just en el moment que d’altres països europeus iniciaven les traduccions de la Bíblia a les seves llengües vernacles. En Bilbeny hi dedica un capítol lluminós en la seva obra anterior. La Pragmàtica reial de 8 de juliol del 1502, per la qual cap impressor o llibreter podia publicar sense una autorització prèvia del consell censor, deixa en mans dels vigilants de la fe, dels comissaris polítics i, per tant, dels perseguidors de la llengua, l’accés de qualsevol obra a la impremta. La incidència de la persecució esborrada es percep en l’estadística que va fer famosa En Philippe Berger: entre 1473 i 1493, no s’edita ni un sol llibre en castellà a València. La pràctica totalitat són en català o en llatí. Entre 1520 i 1529, en canvi, ja només s’estampa un 13% dels llibres en català, un 29% en llatí, i un 58% surt en castellà. I gairebé tots els que s’editen en català són de temàtica religiosa. «La literatura, la filosofia, el dret, la història o la medicina desapareixen del tot» en la nostra llengua, conclou En Pep Comajuncosa, que va estudiar aquests símptomes.

Hi va haver un moment, per tant, en què les elits valencianes que es volien allunyar del català no en van tenir prou de llatinitzar el valencià. En Lluís Batlle troba que al segle XVI i tenint la cort a la seva capital, els valencians «serien el poble més adequat per dur a terme el disseny d’una llengua comuna per a la Monarquia». I amb un aplec de referències molt ben escollides, ens va deixant constància de la imposició, i no només a València, «d’un castellà que ha crescut en els últims cent anys», en el període 1511-1611, una llengua que l’Escolano opina que «poco a poco, han venido a ponerla en talle […] y con todos los colores de Retorica que una acabada lengua pueda tener, ha llegado a levantar cabeça, y ser generalmente hablada y entendida no solo en España, pero aun en toda la redondez de la tierra». I acaba recalcant «el concepte d’una “llengua acabada”, com si hagués passat per un reconegut procés de creació».

Els dos últims llibres d’En Jordi Bilbeny, per tant, ens situen en un escenari eminentment valencià molt complex, amb una cancelleria que es podria definir com a catalano-flamenca, però amb una cort imperial que també acolliria una aristocràcia nostàlgica del Rei Catòlic, la qual defensa a ultrança la candidatura de València, no ja només com a seu permanent de la monarquia, sinó com a capital operativa de l’imperi, en una guerra de prestigi contra Barcelona, que domina la cancelleria imperial amb els seus funcionaris catalans. I la defensa valenciana passaria a l’atac a través del desprestigi de la llengua i la condició catalanes, un desprestigi que va créixer fins a la intolerància i s’escampà per tota la península Ibèrica. I, així, les variants del català que es parlaven a tota la Tarraconense anirien sent substituïdes per una llengua en construcció, que bevia indiscriminadament d’altres llengües, que «ha crescut en els últims cent anys», i a la qual s’havien de traduir les obres de referència, les cròniques històriques, els tractats de totes les matèries d’interès i l’alta literatura cortesana. Aquesta tasca restaria confiada, a la mort de Ferran II i per voluntat del mateix monarca, al seu deep state . L’antic aparell del Rei Catòlic, constituït per l’entramat inquisitorial, per l’elit valenciana procastellana i per tota la noblesa frustrada en no haver pogut entronitzar l’infant Ferran en comptes de Carles, configuraria el deep state d’aleshores, un «estat profund» que l’emperador no va tenir prou interès –o prou força– per desballestar.

Els jocs de poder en clau espanyola a mitjan gener del 2020 ens permeten de visualitzar, de forma ben gràfica i alliçonadora, l’antagonisme entre un govern d’Espanya suposadament progressista i l’«estat profund» hispànic, integrat per la monarquia, alguns comandaments militars i de la policia, altes instàncies judicials, els serveis d’intel·ligència i certs empresaris i banquers. Doncs bé, en temps de Carles I, el poder del monarca i la seva cancelleria catalana es veurien contrarestats pel deep state herència del Rei Catòlic, que, a més a més, dominaria les clavegueres de l’Estat, amb la Santa Inquisició i la seva xarxa d’abjectes servidors a primera línia. Unes clavegueres que tindrien, per descomptat, una intervenció decisiva en la guerra de prestigi contra la condició catalana. Amb coaccions i assetjaments personals. Amb segrest d’obres i d’autories. Amb denúncies anònimes i falses acusacions d’heretgia per culminar persecucions polítiques. Amb un ingrés degradant a un món de censures i de prohibicions, en fi, del qual només es podria escapar fent apologia i exaltació de la castellanitat… fins que s’arribà al punt de paroxisme en què la mateixa València fou abandonada per massa catalana, encara, i hom va promoure la instal·lació definitiva de la cort anticatalana a Madrid. I allí continua, amb la intolerància irracional més a flor de pell que mai.

Carles I sense censura ha de ser, per tant, i per tot el que hem dit, una referència ineludible per a tots els estudiosos de l’emperador Carles V i els primers anys del seu regnat. Penso, per posar un exemple concret, en la feina d’En Carles Camp de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya, que de fa temps prepara una aproximació prometedora a la figura del veritable conquistador de Mèxic. En Jordi Bilbeny, que fa trenta anys ja sostenia que rere l’anomenat Hernán Cortés s’hi amagava per força algun noble català, em fa l’honor de recordar el moment en què vaig tenir la sort de trobar un Alonso Cortés que identifica, amb tota probabilitat, l’Alfons Felip d’Aragó-López de Gurrea i Torrelles com el capità que la censura va amagar sota la pell de l’avui famós hidalgo de Medellín . Un «Hernán Cortés» universal que trobem a Barcelona amb l’emperador l’any 1529 i amb el qual comencen i es clouen les pàgines d’aquest llibre extraordinari.