Jordi Bilbeny - Carles I sense censura

Que tot un doctor en Història dediqui el seu temps lliure a rebatre les nostres modestes aportacions, que tres doctors i un catedràtic hi hagin de sortir al pas en una compareixença col·lectiva «per desmuntar la Nova Història», que d’altres historiadors titulats abandonin la seva flegma científica per criticar amb virulència, en articles escrits des del rebuig més visceral, un Jordi Bilbeny que sovint no coneixen personalment, revela fins a quin punt una part del món acadèmic se sent amenaçada per la validesa de les propostes de l’INH. Perquè si les teories d’En Bilbeny i els seus seguidors són unes mentides tan flagrants, són unes falsedats tan òbvies i tan sense cap ni peus, aleshores l’univers científic no se n’hauria de preocupar gens ni mica. El capteniment d’un sistema que domina l’estat d’opinió i que se sent emparat i assistit per tota la comunitat científica s’hauria de caracteritzar per una aristocràtica indiferència. Perquè s’atrapa abans un mentider que un coix. I perquè una mentida i un postulat fals acaben caient tard o d’hora pel seu propi pes, per la seva inconsistència.

Però d’un temps ençà resulta que els nostres esforçats acadèmics –no tots, per sort– es comporten com si fossin ells els qui temen que es desmunti i caigui el seu discurs. Quina és la por si el relat historiogràfic que defensen està avalat per milers de documents, tots científicament autenticats per ells mateixos i els seus predecessors? Quina és l’amenaça? Què podria fer tremolar la narració altament consensuada dels fets històrics? Un grapat d’hipòtesis escabellades? Una teoria conspiranoica? Les fantasies d’una colla de frikies ? No. La Història, que és aquell constructe narratiu que solen escriure els vencedors, només tremola i se sent incòmoda enfront de la veritat. I aquesta frase, que ha quedat prou cofoia i efectista, no vol pas dir que totes les hipòtesis de l’INH continguin l’essència de la veritat i que el corresponent relat acadèmic sigui mentida. Això no. Però sí que la desqualificació aïrada i el ressentiment cru amb què els nostres historiadors salten per defensar la seva virtut científica ofesa constitueixen un símptoma, un senyal clar de la magnitud de la tragèdia. De la «seva» tragèdia.

En Jordi Bilbeny va començar sent una nosa emprenyadora –molesta, però inofensiva, d’entrada– arran d’insistir sobre la censura històrica i la catalanitat d’En Colom a finals del segle passat. Amb els anys, però, es va anar convertint en un mal de queixal seriós a mesura que concedia entrevistes a ràdios i televisions; que recorria els Països Catalans fent conferències i participant en debats i trobades culturals; que persistia durant setmanes omplint platea als Cinemes Girona amb els successius documentals sobre En Colom, En Sirvent o En Lleonard; que organitzava, amb pocs mitjans i comptadíssims ajuts, un simposi, uns cicles de conferències i una universitat d’estiu amb una continuïtat tossuda i infal·lible que els han convertit en cites d’èxit anuals; que treia d’impremta obres tan impactants com la Brevíssima relació de la destrucció de la història (El Set-ciències, 1998 / Librooks, 2014), tan sòlides com Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya (Proa, 2006 / Librooks, 2019) o tan inexpugnables a la crítica com Petit Manual de la Descoberta Catalana d’Amèrica (Llibres de l’Índex, 2011) o La data de naixement d’En Colom (Librooks, 2017). I que es feia conegut enllà de la Catalunya estricta des de la pàgina electrònica de l’INH, que en deu anys d’existència ha aconseguit una difusió ben notable de les investigacions i recerques d’aquest Institut.

L’any 2018, però, és el que potser marca un punt d’inflexió definitiu. D’entrada, perquè després d’uns anys de multitudinàries edicions de la Ruta Colombina per la ciutat de Barcelona, unes passejades que van eixamplar de forma empàtica i natural el nombre de seguidors de l’INH, En Bilbeny inicia la Ruta Colombina a Cuba i els viatges a Malta, que el 2019 es van ampliar a Sicília, sempre a la recerca dels vestigis de presència catalana en aquells indrets, tant els més sabuts i evidents com els més impensables i amagats. Però sobretot, hom no pot deixar de tenir la sensació que és la sortida a la llum d’ Inquisició i Decadència (Librooks, 2018) la peça definitiva del trencaclosques que devia fer saltar totes les alarmes d’un món historiogràfic que ja les tenia enceses de feia temps. En vint capítols tan fascinants com colpidors, En Jordi Bilbeny exposa els casos d’almenys una dotzena d’autors catalans del segle XVI que es van veure forçats a traduir la seva obra al castellà, o que en van veure desaparèixer les primeres edicions –quan no els manuscrits de tota la seva feina, com en el cas d’En Joan Andreu Estrany–, o que van morir mentre intentaven editar-les, ells o els seus descendents. Les fonts aportades no deixen lloc al dubte, perquè sovint es tracta de confessions dels mateixos autors als pròlegs o dedicatòries de la versió castellana que ens ha arribat. En d’altres, és l’editor qui es queixa que els llibres es tradueixen i hom en canvia el títol i el nom de l’autor, i també hi ha qui denuncia que els clàssics valencians són fets desaparèixer, o bé que la majoria de llibres escrits en territori espanyol estaven redactats en català, i en canvi allò que ha transcendit al món és un Siglo de Oro en castellà.

El valor d’ Inquisició i Decadència no rau només en la plasmació i la denúncia del genocidi lingüístic i cultural que es va infligir a la Nació Catalana al segle XVI: conforme va llegint, el lector descobreix que està assistint a una exhibició de contundència argumental referendada amb un ventall de proves irrefutables. Proves que estan a la vista de tothom des de fa segles i que, per tant, també eren i són a l’abast de qualsevol acadèmic. I aquest és el rovell de la qüestió. Perquè hom no pot deixar de pensar: com és que no ho han vist? O, si ho han vist, per què ningú no n’ha dit res, fins ara? Aquests interrogants no tenen una resposta satisfactòria, de moment, però no cal contestar-los per endevinar la naturalesa del profund malestar d’un sector del món acadèmic. Perquè les preguntes que es deriven de la feina d’En Bilbeny revelen o bé la solemne incompetència de tot un gremi –un fet inassumible en qualsevol camp de la ciència–, o bé una pertinença conscient i premeditada a l’engranatge de la perversitat. Sigui quina sigui l’opció, el panorama suscita una tristesa desoladora. Perquè no té bon pronòstic. Mentrestant, acorralada per la veritat, la historiografia espeternega i contraataca amb virulència.

I és en aquest context que En Jordi Bilbeny ens presenta ara Carles I sense censura . Si amb Inquisició i Decadència resta demostrada, amb pèls i senyals i de forma inequívoca, la destrucció de la cultura catalana del Renaixement per convertir-la en la base de la castellana, amb l’obra present es tanca el setge sobre l’adulteració de la història política catalana en relació a l’imperi espanyol del segle XVI. El subtítol del llibre és explícit fins a la transparència: La restauració de la presència esborrada de l’Emperador i la cort imperial als regnes de Catalunya .

La figura de Carles d’Habsburg (1500-1558) i els vastos dominis que s’aplegaren sota la seva jerarquia imperial han generat, al llarg dels darrers cinc segles, un doll innombrable de cròniques decimonòniques, biografies especialitzades, assajos històrics, articles acadèmics i tota mena de treballs divulgatius. L’imperi espanyol ha estat objecte de fascinació tant per historiadors com per profans, i no són pas pocs els hispanistes estrangers que s’han convertit en grans referents acadèmics bo i consagrant la seva activitat professional a l’estudi, exposició i difusió d’allò que avui es pot considerar com el primer imperi global de la història.