Carles Capdevila Plandiura - Educar millor

Què fem, doncs, com posem els límits?

Doncs cal substituir el que anomenem «càstigs» per allò que jo en dic «conseqüències». I dic «jo» perquè hi ha gent que pensa que aquestes conseqüències també són càstigs. A mi m’agrada diferenciar-ho perquè uns són educatius i els altres no, per tant, són coses diferents. Una mesura és educativa quan la criatura pot valorar-ne les conseqüències, li donem l’oportunitat que decideixi i vagi creant el seu propi criteri. Per exemple: uns pares em van explicar que el seu fill de 4 anys estava passant una etapa de molta confrontació, estava molt provocador i una de les coses amb la qual els pares no se’n sortien era que feia un gran mullader quan es banyava, llançava aigua a dojo amb el que fos. L’havien castigat i també li havien promès premis, però res no servia. Aleshores els vaig fer veure que la conseqüència del mullader era que s’havia de recollir l’aigua i que, per tant, li fessin fer a ell. Educar no és pressionar, sinó ajudar que facin allò que han de fer per voluntat pròpia. Aquesta criatura cantava i ballava el primer dia que va fregar; el segon ja no estava tan contenta; i el tercer dia va deixar de fer mullader. Què li van proporcionar a aquesta criatura? La capacitat de poder decidir ell que no volia mullar. Donem l’oportunitat a la criatura de pensar i decidir per ell mateix si val la pena o no fer una determinada cosa. Abans l’objectiu educatiu era fer criatures obedients, ara no, ara volem criatures amb criteri i responsables.

Com eduquem en valors?

De vegades perdem de vista que la criatura no aprèn dels discursos, sinó vivint i experimentant. Els valors, les actituds i les maneres de fer s’aprenen de les que veuen, com a model, en el pare i en la mare; si el discurs va per una banda i l’actuació per una altra, la criatura sempre es quedarà amb l’actuació; i, si no hi ha una manera solidària de fer, la criatura no ho aprendrà perquè no podem aprendre un determinat valor sense viure’l i exercir-lo. Les paraules sí que són importants, però només quan són coherents; perquè si diem que no s’han de dir mentides i després posem com a excusa que estem malalts per no fer una determinada cosa (i no és veritat), el nen dubta: «Això és una mentida o no? En què quedem?». Un exemple clàssic seria dir al nen amb un crit que no s’ha de cridar; o que no s’ha de pegar, amb una bufetada.

Dóna’ns un bon consell.

Divertir-se junts, escoltar i, sobretot, parlar. Això és una de les coses que més falta fa. A casa meva hi havia dies que del dinar al sopar no ens havíem aixecat de la taula, tots. Al meu pare li agradava escoltar-nos. El pare, la mare i els vuit fills, en època de vacances era una delícia, i tots tenim un record extraordinari d’aquelles converses inacabables en les quals parlàvem de tot: religió, política, armament… Avui dia s’ha perdut molt, amb la introducció d’aparells tan atractius, i que serveixen per a molt, però que si no vigiles t’envaeixen la vida. S’ha de parlar i escoltar. Amb els nens es parla poc. Si observem com la gent s’hi adreça, normalment els pregunten coses com, per exemple, si els agrada l’escola, i la criatura ha de dir que sí per força; també allò de «que bé que has tingut un germanet!». En lloc de parlar d’aquesta manera, que estàs induint la resposta, i no sabràs el que realment pensa, hauríem de convidar-los a explicar com els va a l’escola o amb el germanet.

O sigui, crear un ambient favorable a les converses obertes.

Tinc una néta que em diu que el que més li agrada de tot són els esmorzars a Can Rigau, que és la caseta que tenim a pagès. I quina gràcia tenen aquests esmorzars? Doncs que la gent es va llevant, va a la taula, es posa a esmorzar, després arriba un altre, tothom es va quedant a la taula, l’anem ampliant i tothom parla sense cap pressa, i si algú marxa, marxa; i si algú torna, torna. És estar tranquil i parlar de tot. I no els interrogatoris d’ascensor o les converses d’ascensor de si «avui fa bon dia o fa mal dia». Si el nostre fill no ens interessa, ja podem plegar.

© Ferran Forné

Jaume Cela Ollé (Barcelona, 1949) és mestre i escriptor. Va ser director de l’Escola Bellaterra i ha tingut un paper rellevant a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya i el Consell Escolar de Catalunya. Ha escrit, entre altres llibres, Amb lletra petita (1996), A peu d’obra (2009), Tu m’aprens. Memòria i oblit d’un aprenent de mestre (2011), Quadern de dilluns (2013) i Apunts d’un aprenent de mestre greument jubilat (2015); també, juntament amb Juli Palou, Amb veu de mestre (1993) i Carta als mestres que comencen (2004), entre d’altres. La seva obra de literatura infantil i juvenil aplega una seixantena de títols. L’any 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi.

23 de juliol del 2014. Jaume Cela arriba a l’ Ara i em ve al cap quan ell i en Juli Palou, abans que aparegués el diari, em van venir a seduir perquè dediquéssim atenció a l’educació, cosa que fem en bona part gràcies als seus articles. Acabat de jubilar oficialment com a director d’escola, però incapaç de jubilar-se de la seva vocació, Cela ha escrit molt sobre l’ofici d’educar. Cada vegada que he tingut la sort d’entrevistar-lo, em convenç més de la força que acaba tenint trobar un bon mestre. Aquells mestres que et canvien la vida, que mai no oblides i als quals de gran busques per donar-los les gràcies.

En el teu llibre Tu m’aprens: memòries i oblits d’un aprenent de mestre, dius que l’acció dels educadors « és a través de les paraules i els silencis però, sobretot, de l’actuació en la vida quotidiana, compartir l’experiència nostra sense permetre que es converteixi en una llosa que els impedeixi respirar: ajudar el jovent a descobrir com n’és de bo, tot sabent que hi ha la vida i la mort » . És a dir, el verb que tu tries per educar és acompanyar ?

Sí, és acompanyar, acollir, mostrar i aprendre a escoltar. Trobo que són els quatre verbs imprescindibles en qualsevol acció educativa i que, a més a més, curiosament –jo que tinc molt contacte amb exalumnes, alguns grans i de diferents etapes de la meva vida–, parlem de què recorden de l’escola i és tot això. Són quatre verbs que alguns d’ells els detallen i els valoren: acollir, evidentment sense condicions; mostrar, que és mostrar el món, i al món hi ha allò que és bo i allò que no és tan bo i està tot barrejat; intentar no adoctrinar; i aprendre a escoltar. Crec que és molt important que un mestre sigui una persona que sàpiga escoltar el que els seus alumnes li demanen, que possiblement no sigui el mateix en tots els casos.

I la precaució és no ser una llosa, és a dir, que la teva experiència no ha de condicionar gaire.

No, no condicionar. Fer aquest acompanyament en el dia a dia i, després, saber col·locar-te en la distància precisa que t’exigeix l’alumne, aquell noi, noia, nen o nena que tens al davant. D’això hi ha una pel·lícula preciosa dels germans Dardenne que es diu Le fils [El fill] i que té un argument molt estrany. Mentre la veia em vaig adonar de com és de difícil saber col·locar-te just en la distància que es necessita, perquè hi ha una criatura que, si et col·loques a una distància, li pot semblar que li estàs envaint el terreny, i a una altra t’estàs quedant curt en la relació que ell espera. Aquest plantejar-te sempre a quina distància precisa t’has de col·locar és una cosa que he anat aprenent al llarg de la vida de mestre. A vegades encertes, fas un ple total, i a vegades veus que no, veus que t’has quedat curt, que t’hi havies d’haver aproximat més o, al revés, que has envaït massa el territori i que aquest nen s’ha protegit de la teva entrada en el seu món. No t’ha sortit com tu esperaves.