Raquel Capdevila Carbajo - Els fills de Can Rovira

Primera edició: octubre del 2020

Editorial Autores del Mundo

info@autoresdelmundo.com

© Raquel Capdevila Carbajo, 2020

Imprès a Espanya

Capdevila Carbajo, Raquel

Els fills de Can Rovira / Raquel Capdevila Carbajo. - 1a ed. - Ciutat Autònoma de Buenos Aires : Autores del Mundo, 2020.

ISBN 978-987-4947-15-4

CDD 863

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.

Al meu estimat fill, Joan

1

Seguint les indicacions d’un dels infermers de la planta, de seguida ha trobat l’habitació de la Sara, la seva germana petita. Tan sols havia d’anar fins al final del passadís i seguidament girar a mà esquerra per trobar la 807. Es deté davant de la porta, observa el número per assegurar-se de no equivocar-se d’habitació i seguidament busca el mòbil dins de la bossa, de pell de cocodril. Recorda que en Jordi li va enviar totes les dades, però ara li sembla que ho ha de revisar una vegada més, no voldria equivocar-se i obrir la porta d’un altre pacient; seria desagradable.

Fa un gran esbufec i es guarda el mòbil a la butxaca del seu abric de caixmir de color beix. Li fa una figura excel·lent amb la gran llaçada de la cintura i se la veu molt elegant. Encara no l’havia estrenat i ha decidit fer-ho el dia que havia d’anar a visitar la seva germana. No sap amb exactitud què era el que pretenia vestint-se com ho ha fet. Sempre ha destacat per la seva bellesa i ara, vestint-se de manera pretensiosa, tothom es fixarà en ella, ja li agrada, però no és el lloc on ha de promocionar-se. Se sent estúpida per haver-se guarnit d’aquella manera i vestint una roba tan cara per anar a aquella merda d’hospital universitari, ple de bacteris. Gruny, perquè sap que cada vegada que se’l posi pensarà en aquest dia i decideix que no se’l posarà mai més. De fet, creu que cremarà tota la roba que porta posada, odia els hospitals d’ençà que la mare es va posar malalta.

Agafa el pom i el fa girar. Durant uns segons es queda immòbil davant de la porta, agafant-lo amb la mà, sense fer cap intent d’obrir-la; no té valor per fer-ho. Sap la situació amb què es trobarà darrere d’aquella porta lleugera que li pesa tant, no les té totes i es pregunta si aquella és la imatge final que vol recordar de la seva germana. Deixa anar el pom bruscament i s’enretira de davant de la porta. Avui no és el dia, ja ho ha decidit, avui no la veurà.

El passadís de tornada a l’ascensor se li fa etern a causa del silenci que hi regna. Els sons han estat engolits i només es pot percebre un murmuri aterridor, que el personal sanitari ajuda a complimentar amb el seu xiuxiueig. Passa davant de la recepció i veu que totes les mirades se li claven, unes mirades que li retreuen el soroll que fan els seus talons d’agulla, que d’alguna manera profanen l’atmosfera tenebrosa de la planta dels no morts. S’acomiada fent un gest amb el cap i diligent es dirigeix a l’ascensor. Un cop és al carrer, corre a buscar un taxi que la porti tan lluny com sigui possible d’allà. Abans de pujar, es descorda l’abric, que deixa entreveure el vestit cenyit que abraça el seu cos perfecte, aconseguit gràcies a l’herència genètica i al bisturí. De tots els germans, és la que s’assembla més a la mare, rossa, alta i amb una figura de maniquí que fa girar tots els caps que passen pel seu costat. Ho sap, i al llarg dels seus trenta-cinc anys ho ha fet servir per aconseguir tot allò que es proposava. Sempre ha tingut molt clar fins on volia arribar i ha utilitzat totes les armes per aconseguir-ho; la mediocritat no està feta per a ella.

Les gotes de pluja regalimen en els vidres del taxi i, embadalida, observa la pluja com cau lentament sobre l’asfalt de la ciutat. Els primers paraigües es comencen a obrir i el paisatge, de mica en mica, comença a canviar. Sembla com si tothom s’hagués posat d’acord i justament, aquell dia tan gris, els colors i estampats dels paraigües fossin més alegres que mai. Esbossa un lleu somriure que desapareix immediatament quan sent la trucada d’en Jordi, el seu germà mitjà. No li cal mirar la pantalla, per la melodia que li té assignada sap perfectament que és ell. Espera que el telèfon deixi de sonar per poder-se submergir, de nou, en el paisatge de colors en què s’ha convertit la ciutat. Si pogués, es quedaria dintre del taxi una bona estona més; se sent a gust.

No sap per què ha anat a veure-la, feia anys que no es parlaven d’ençà que la Sara la va enxampar amb el seu promès al llit, en Lucas, un enèrgic i gran amant amb una mirada luxuriosa que la posava molt calenta, com mai l’ha posada cap altre. No ha entès mai com aquell semental estava amb la seva germana, una provinciana de casa bona que no destacava en res.

El taxi s’atura davant de l’edifici on viu l’Eva, un edifici senyorial en un dels millors carrers de la ciutat. Un cop paga el taxista, el porter de l’edifici corre a aixoplugar-la amb un gran paraigua de color negre, que la fa pensar en el de pastor, que feia servir el pare.

Amb el mòbil a les mans i dret, mirant pels finestrals bruts per la pluja, en Jordi espera que l’Eva li truqui. Té la mirada absent i perduda, en alguns moments sembla que torni al present, però de seguida els records el fan perdre en el temps. Està convençut que l’Eva no ha anat a l’hospital a veure la Sara i pensa que ho hauria de fer, hagi passat el que hagi passat, és la seva germana petita i és ara o mai.

«És impossible, és una meuca egoista. No ho farà!», pensa en Jordi mentre estampa el mòbil contra la butaca de pell. Es penedeix del seu gest i es dirigeix corrents cap a la butaca per veure si encara funciona. Se’l guarda a la butxaca de davant dels texans, i s’enrabia sabent que està perdent el temps esperant una trucada que potser no arribarà mai.

Se serveix un whisky i deixa caure tot el seu pes sobre la butaca. Gairebé, se’l beu tot d’un glop, sense assaborir-lo i oblidant el poc que va aprendre en aquell tast de whisky escocès. Ara mateix li és indiferent, el que vol és desconnectar i continuar amb la seva nova fita; acabar-se l’ampolla dels collons i poder dormir tota la nit.

El segon se’l pren més lentament, amb calma, assaborint-lo i gaudint de l’experiència. Li ve al cap la imatge de la Sara, el dia que van anar plegats al tast de whisky. Van visitar a unes bodegues a prop de Barcelona. Ara mateix no en recorda el nom i tampoc fa cap esforç per fer-ho. Somriu, recordant com la Sara i ell reien com dos nens petits, escoltant els altres participants del tast. Semblaven unes eminències del whisky, però en realitat, com ells, tampoc tenien idea del que deien, però era molt divertit i curiós escoltar-los fent-se els experts. De tots els matisos que havien de descobrir del tast, només una cosa van poder identificar en aquells petits glops; va ser el record del pare bevent-se un whisky i fumant el seu havà, mentre seia relaxat en la seva butaca de pell.