Raquel Capdevila Carbajo - Els fills de Can Rovira

—No me l’imagino plorant. No el sé veure.

—Només el coneixies del llit!

— Touché !

—Ho sento, no volia dir-ho —respon penedit.

—No pateixis, és com era. Mai ens vam voler involucrar en cap altre aspecte que no fos el sexual. Quedàvem, follàvem i automàticament un dels dos es vestia i marxava. —Mentre ho diu, se sent bruta per haver-ho expressat de manera tan freda i vulgar.

Afamats, comencen a sopar i l’Eva el felicita per l’amanida, perquè la troba boníssima. Orgullós, en Jordi li diu que és una creació pròpia i que a ell personalment li encanta la combinació de la poma caramel·litzada amb el formatge de cabra i la resta d’ingredients, que fan que el nom d’amanida no tingui gaire sentit.

A l’exterior, la tempesta comença a remetre i de mica en mica es converteix en una pluja relaxant i agradable que amenitza la vetllada com a música de fons. Comenta a l’Eva que per a ell no és fàcil explicar-li els fets de la vida de la Sara, però va deixar-li molt clar que si per alguna causa no li ho pogués explicar personalment, ho havia de fer ell. No ha sigut mai tafaner, la vida de la gent i el que pensin de la seva li és del tot indiferent.

El seu cap bull per les preguntes que li vol fer. Mesura les paraules que vol dirigir al seu germà i es disposa a iniciar una conversa, intentant no ferir-lo més del compte. Emet un so que fa que aixequi el cap del plat. Somriu lleument, i amb inseguretat comença el seu discurs. Li costa entendre que no l’hagi avisada abans. Pensa que encara que la relació entre els germans no fos gens propera els últims anys, hi ha coses que superen qualsevol emprenyament.

—Perdona, però no et vull fer patir més o fer-te sentir malament. Potser no tinc dret a demanar-te explicacions. M’ho has explicat per sobre i no sé els detalls de tot plegat. Sé que la Sara va estar a l’UCI, i que fa poc que l’han passat a planta, monitorada fins a l’avorriment. Que va patir un atropellament que li va provocar un politraumatisme… Jordi, necessito saber més, si us plau!

Sense perdre les bones formes, respira profundament i, prenent-se uns segons per explicar-se, que a ella li semblen eterns, comença a parlar. Li diu que la Sara fa un any va fer un testament vital, dirigit a un futur metge responsable, on va plasmar les seves últimes voluntats, que s’havien de complir en cas que a ella no li fos possible fer-ho. En va fer un altre de personal, que va fer signar als seus amics de la infància, a en Pep, en Joan i a ell mateix.

Sense poder continuar, tanca els ulls i les llàgrimes cauen precipitadament per la seva cara. La seva germana li agafa les mans, donant-li suport i mirant-se’l amb pena. Sap perfectament el que està patint, i com és de feble, sense la seva Sara. Sempre ha estat el seu puntal; ara ha de caminar sol i enfrontar-se amb una situació que de ben segur el supera.

Les llàgrimes no paren de rajar-li, i trist com un gos abandonat s’aixeca de la cadira per agenollar-se davant de l’Eva, que l’acarona amorosament i s’uneix als plors del seu germà, vençuda pels sentiments de tristor que l’envaeixen.

Els llums parpellegen al so de les campanades del rellotge de paret i, coincidint amb l’últim so metàl·lic, s’apaguen, deixant-los en la més absoluta foscor. Intenta tranquil·litzar-la, dient-li que és una baixada de tensió elèctrica, a causa de la tempesta, però l’Eva no les té totes i no se separa del costat del seu germà, que inhàbil es dirigeix al rebedor a buscar un lot. Amb el lot a les mans, enfocant en direcció a la sala, veuen una silueta desdibuixada que sembla que balli. Quan l’enfoquen, només poden veure els ulls de la Sara, que els miren fixament, fins que desapareixen molt a poc a poc.

S’encenen els llums i a sobre de la taula es pot veure un munt de fotografies familiars, que de mica en mica es tornen borroses.

—La mare que em va parir! —diu en Jordi amb un to de veu més elevat del que és normal. La seva germana agafa les fotografies i les observa detingudament. De cop fa un xiscle, en veure que les persones retratades es van movent.

—Ho veus?

En el moment que amb el dit li assenyala les imatges, fan una revolada i desapareixen davant dels seus ulls. Esverada, fa preguntes que ningú respon. Li dona un cop de colze, esperant alguna reacció d’ell, però en Jordi no diu res i seu a la primera cadira que troba. Alterada, se’n va cap al moble bar, buscant algun licor que els tranquil·litzi, l’ampolla de whisky és buida i agafa la primera ampolla que troba i dos gots. Serveix el seu germà, que no s’ha fixat gens en la beguda que li abocava, i amb el primer xarrup s’adona que és Barreja de l’última Patum.

L’Eva s’ho beu de cop, colpeja la taula amb el got de vidre i finalment seu a la cadira esperant alguna explicació del seu germà. En Jordi queda mut i serveix una segona ronda de Barreja.

4

—I ja està? Aquí s’acaba tot? —demana la Sara al seu misteriós acompanyant, del qual només coneix la veu.

—No s’ha acabat res! El que has de fer és no tensar el cordó de plata. Deixa que flueixi —i assenyalant-l’hi, la Sara s’adona que un cordó surt d’ella i que va a parar a un altre lloc que no pot distingir entre tanta boira.

—Per què hi ha tanta boira?

—Perquè no vols veure. El que no vol veure, no veurà. Quan estiguis preparada, la boira desapareixerà.

—I què és el que veuré?

—No és el què, és a qui veuràs. Ara, camina i fes el que has de fer.

Envoltada d’estrelles, la Sara avança per una passarel·la transparent que la va desplaçant lentament cap al centre d’una galàxia en espiral. El viatge és agradable i està envoltada de colors que la fan passar per diferents estats emocionals positius. Cada color que apareix nou, li sembla més embriagador i espectacular que l’anterior, i li transmet sensacions molt diverses que la fan percebre que és la millor versió d’ella mateixa.

Les veus que l’envolten es camuflen entre els colors. Algunes les reconeix, d’altres no, però per alguna raó sap que són les veus dels seus avantpassats. Tot el seu llinatge l’observa amb atenció, mentre ella es desplaça etèria i embriagada d’amor.

La passarel·la es deté, i com si fos una cortina les estrelles obren pas a un escenari improvisat on s’emet una pel·lícula muda, i els protagonistes són la iaia i els tres germans. Sempre que parla d’ella, la defineix com una iaia de conte, de tan bona que arribava a ser. Li encantava estar amb ella, anar a caminar al bosc i escoltar les històries que li explicava. Quan arribava el bon temps, la iaia seia en el pedrís i ells berenaven asseguts a terra, escoltant-la captivats.

L’escena que la Sara pot contemplar li resulta entranyable i divertida.

Es tracta d’una d’aquelles tardes on els tres germans, juntament amb la iaia, jugaven al parxís. Cada tarda, quan ho feien, seguien el mateix ritual, revisaven les fitxes i els daus i una vegada estava tot correcte i en Jordi havia escollit el dau, que el pare havia trucat, iniciaven la partida, alhora que obrien les bosses de pipes. Si no hi havia pipes, no hi havia parxís! Riu pensant que exagerats que eren, quan entre ells es mataven i feien tornar la fitxa de l’altre a casa. Allò era tot un espectacle!

Sent la presència de la iaia al seu costat i olora el perfum que feia servir. Li somriu i, sense que li digui res, entén que ha d’avançar. Durant un tros del camí, que considera celestial, l’acompanya amorosament i se sent protegida com quan era petita. Estaven molt unides, i quan va morir va deixar un gran buit dins seu. Durant molt de temps, l’acompanyava en somnis, li deia que no patís, que ella estava molt bé, i en acomiadar-se li feia un petó al front com feia quan era viva.