Raquel Capdevila Carbajo - Els fills de Can Rovira

—El tic-tac et fa marxar —respon en Jordi.

L’Eva fa un xiscle, tapant-se la boca amb les mans, i ell l’abraça, afirmant així que aquell petit vers sí que ha format part dels seus somnis compartits. Té una sensació estranya, feia temps que no s’abraçaven de manera sincera i en menys de vint-i-quatre hores ho han fet dues vegades.

—Jordi, pensava que em prendries per boja.

—I jo! De fet, vaig estar dubtant si trucar-te o no. Creus que és la Sara, la que ha provocat tot això? Penses que d’alguna manera es vol posar en contacte amb nosaltres? Potser ens vol fer arribar un missatge. Potser…

—No sé què és el que he de pensar. És de bojos —diu l’Eva, bufant.

En Jordi, amb un gest, convida l’Eva a anar cap a la cuina. Potser un bon esmorzar els ho farà veure amb altres ulls. Ahir, el seu sopar van ser els gots de whisky, i ara hauria d’omplir l’estómac. Mentre en Jordi prepara els cafès i el pa torrat, l’Eva el felicita per la bona feina de restauració que han fet a la planta baixa. La cuina és absolutament preciosa. Li encanta la combinació del color crema dels mobles de fusta amb els taulells de color beix.

—Els taulells són d’un material ecològic molt resistent, el model es diu Toffee, i com pots apreciar la superfície és llisa i lluent —i mentre ho diu, es gira per comprovar quina és la cara que fa la seva germana gran.

—Ui, si que hi estàs posat —somriu l’Eva.

—La Sara va insistir que tots dos havíem de participar de les obres i fer servir materials respectuosos amb el medi ambient. Això sí, poc vaig decidir, respecte de la cuina. Per cert, els electrodomèstics són els més eficients energèticament que trobaràs enlloc. —Mentre ho acaba de dir, esbossa un gran somriure que deixa veure les seves dents blanques i alineades.

Paren taula i seuen a les cadires noves, que combinen a la perfecció amb la taula que va restaurar la Sara. Esmorzen, en silenci, l’un esperant que l’altre iniciï la conversa que tenen pendent. Bé, en tenen moltes, però ara mateix la conversa que han de mantenir és la que ha portat l’Eva a tornar a casa després de cinc anys.

L’Eva no ha estat mai una dona de gaires silencis. En canvi, agraeix aquest silenci al costat del seu germà. L’asserena poder estar amb ell. Sempre ha estat un tipus relaxat i si hagués d’utilitzar un antònim d’estrès, de ben segur que triaria el nom del seu germà.

En Jordi menja amb gana, com si fes dies que no ho fa en condicions. Amb l’última queixalada, fa un gest amb el cap, com convidant-la que iniciï la conversa, o això és el que interpreta ella.

—Jordi, escolta’m amb atenció i fins que no acabi, si us plau, no m’interrompis. Jo mateixa penso que tot això és de bojos i no sé com ho he d’interpretar. Els calmants que m’he pres no m’han fet res. —Li mostra les seves mans tremoloses, que de seguida tornen a agafar la tassa de cafè.

—D’acord. Endavant.

En Jordi, mentre l’escolta, la mira amb enyorança, feia temps que la seva germana havia desaparegut sota la cuirassa de prepotència en què s’havia embolcallat els últims anys, i ara li sembla que torna a brollar, encara que molt tímidament. Se la veu molt nerviosa, però en canvi el seu discurs és eloqüent, i a mesura que va finalitzant el seu relat, sembla que els nervis fugen del seu cos. Està calmada i receptiva.

—Et vas fixar en els ulls de la Sara?

—D’ençà que va néixer que els té així, un de cada color. Se’n diu heterocromia —respon en Jordi.

—Ja ho sé, no siguis impertinent! El que vull dir és que semblava que estaven canviats. El blau era a l’esquerra i el verd a la dreta. No te’n vas adonar?

—No. Ara mateix no et sabria dir de quin color és el de la dreta i de quin el de l’esquerra. I això és important?

—No ho sé. Oblida-ho, és ridícul.

S’aixequen i entre tots dos endrecen la cuina. Caminen cap a la sala, on l’Eva no pot deixar d’admirar la gran feina que han fet els seus germans amb la casa. Reconeix algun dels mobles restaurats, de quan vivien tota la família i no en faltava cap. La sorprèn gratament la combinació que han fet de mobles i materials, i sobretot la sensació de caliu que desprèn la casa. En Jordi seu a la butaca del pare, adquirint el paper de patriarca, i la convida a seure al seu costat. Abans de fer-ho, l’Eva ho observa tot detingudament, com si no es volgués perdre cap detall, i assenteix amb el cap com donant la seva conformitat a les obres fetes. Seu al costat del seu germà, resta en silenci, esperant que ell reprengui la conversa.

—Se’m fa molt estrany no veure-la per casa.

—Ho sé. Sempre heu estat molt units… —Vol dir alguna cosa més, però al final se la guarda per a ella. El que no s’atreveix a dir és l’enveja que sentia de veure la complicitat que desprenien sempre que estaven junts.

—Estic molt content que hagis vingut a casa. Hauríeu d’haver arreglat les coses fa anys.

—Ho sé. No vaig actuar del tot bé. Però ara no vull parlar d’això. —Ho diu abaixant la mirada i penedint-se del que va fer.

—Del tot? No vas actuar gens bé!

—Ara no.

—D’acord. Demà voldràs anar a l’hospital amb mi?

—Saps una cosa? Ahir hi vaig anar. Però no vaig tenir valor d’entrar-hi, i em vaig quedar a la porta de la seva habitació com una bleda.

En Jordi se la mira sorprès. No s’hauria imaginat mai que ella, una dona tan segura, i ara li sembla que no tan freda, no hagués tingut el valor d’entrar i dubta de si és la culpabilitat o el dolor el que la va frenar.

—Sí, hi anirem junts —respon amb determinació.

I sense dir-se res més, resten muts, deixant-se hipnotitzar pel moviment de les flames i el crepitar dels troncs que cremen en la llar de foc. Els efectes dels calmants i la son endarrerida fan efecte, i sense adonar-se’n les parpelles se li tanquen, i finalment la deixen descansar.

Agafa dues mantes de quadres de l’últim calaix de la calaixera, que van restaurar amb la Sara, i tapa molt acuradament la seva germana, que adormida sembla una persona propera i relaxada. S’embolica amb l’altra manta i es deixa vèncer per la son.

2

—He de tenir por, mare?

—No, Sara.

—I així, què haig de fer?

—No descaminar-te.

—I no pots acompanyar-me?

—No és el meu camí.

—Mare! Tinc moltes preguntes… No marxis!

—Ja les aniràs resolent.

—T’estimo, mare.

La Sara es disposa a fer un camí que no sap cap a on la portarà. No té por, està tranquil·la i embriagada de pau. Lleugera, sense cap càrrega i decidida, fa les primeres passes cap als records de la seva vida.

Reviu l’últim record… Passeja per la Rambla de Barcelona, agafant orgullosa el ram de cinc flors de l’au del paradís que ha comprat per a la seva germana. Ho té claríssim, tot allò forma part del passat i vol oblidar-se’n completament. No vol viure amb aquella rancúnia dins seu i està disposada a perdonar-la i començar de nou.

Passeja feliç per la decisió que ha pres i, aliena a l’exterior, no s’adona del perill que l’aguaita. Quan reacciona és massa tard, una furgoneta blanca fa volar pels aires les flors, el perdó i la mateixa Sara.

—No és just!

—Ni just, ni injust. La vida terrenal és així, a cadascú li toca viure la seva —li respon una veu en off.

3

Es desperten encarcarats i mandrosos a l’hora de dinar.

—És hipnotitzador, el foc —diu en Jordi, en veure la cara de mandra de la seva germana—. Hauríem d’anar a comprar, no tinc res a la nevera, i de pas ja ens podríem quedar a dinar en el primer restaurant que ens agradi. Què et sembla? O tens altres plans?

—No, no, ja m’està bé. Però la veritat, no sé si em ve de gust passejar-me gaire.