Rosa Ribas - Els bons fills

Rosa Ribas

(El Prat de Llobregat, 1963) Va estudiar Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona. Ha escrit les novel·les El pintor de Flandes , La detective miope , Miss Fifty i la sèrie policíaca protagonitzada per la comissària hispanoalemanya Cornelia Weber-Tejedor. A Siruela ha publicat, en coautoria amb Sabine Hofmann, les novel·les policíaques Don de lenguas , El gran frío i Azul marino traduïdes amb molt èxit a diversos idiomes.

Un afer massa familiar (Capital Books, 2019) va ser la primera novel·la de la família de detectius Hernández.

Que en una empresa hi treballin un matrimoni i els seus tres fills no seria estrany sinó fos perquè es tracta d’una agència de detectius i la barreja familiar i professional els porta sovint al límit.

Ara són dies tranquils per a l’agència, amb alguns casos rutinaris al barri barceloní de Sant Andreu. Fins que un dia sol·licita els seus serveis un matrimoni que vol saber per què es va suïcidar la seva filla adolescent. Aquesta investigació canviarà la vida dels Hernández per sempre.

Descobriran que la noia portava una doble vida i voldran portar les investigacions fins al final, sense imaginar el preu que hauran de pagar.

«Una família especialitzada a descobrir els secrets d’altres, però que no sap gaire què passa dins de casa seva.» — Rosa Ribas

ELS BONS FILLS

Capital Books

23

Títol original:

Los buenos hijos

© 2021 Rosa Ribas

Autora representada per The Ella Sher Literary Agency

© 2021 Ricard Vela, per la traducció

© Michele Bighignoli / Alamy Stock Photo, per la imatge de portada

© 9 Grup Editorial SL, per l’edició

Capital Books

c. Mallorca, 314, 1r 2a B • 08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

info@capitalbooks.cat

www.capitalbooks.cat

Disseny gràfic: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: setembre de 2021

ISBN: 978-84-124086-0-7

Producció de l’ePub: booqlab

PRIMERA PART PRIMERA PART

SEGONA PART

TERCERA PART

EPÍLEG

Agraïments

En memòria de l’Ana Portnoy,

que ens va veure bells i bons

A la Lola li agradaven els enterraments.

A la Nora també.

Tanmateix, en Mateo continuava sorprès per la lleugeresa amb què la seva dona havia preguntat a la seva filla: «Vens a l’enterrament de la cistellera?».

I encara més per la naturalitat amb què la Nora havia contestat: «D’acord».

S’havia posat un abric fosc i uns minuts després totes dues sortien tan contentes cap a l’enorme església de Sant Andreu.

Com si no hagués passat res. Com si la seva filla gran no hagués estat desapareguda, sense cap pista, durant sis mesos. Com si no fes una mica més d’un mes que estava a casa, dormint una altra vegada a la seva antiga habitació, que havia estat a punt de convertir-se en un altre altar dels fills perduts. Com si, des que havia tornat, no hagués callat sobre els motius d’aquella fugida.

Però ara la mare li deia: «Vens a l’enterrament de la cistellera?».

I la filla li contestava: «D’acord».

I, tot seguit, totes dues sortien al carrer fred de gener i a ell el deixaven al despatx de l’agència, tot sol, tan desconcertat que no aconseguia estar-se assegut.

La cistellera era la Meritxell Pujadó, la dona d’en Damià, un dels quatre vells poca-soltes que jugaven cada dia al dòmino en una de les taules del cafè Versalles. La cistellera era del barri «de tota la vida», com la Lola.

En Mateo es preguntava si l’Antoni, un altre dels quatre vells, aquesta vegada també devia haver anunciat aquella mort amb un dels seus mals humors sobtats. L’Antoni es vantava de preveure quan algú del barri s’havia de morir, però només si era dels «de tota la vida». Potser per això no havia pressentit el traspàs del pare d’en Mateo, feia dos mesos, perquè ells no eren del barri de tota la vida.

En aquesta ocasió, en canvi, en Damià devia haver anat a la seva cita matinal al cafè, devia haver vist el rictus malhumorat de l’Antoni, en comptes del seu petit somriure irònic, i li devia haver preguntat: «Què? Que fa pudor de mort un altre cop?», mentre seia al seu lloc de sempre. Després devien haver jugat les seves partides fins a l’hora habitual de tornar a casa, on es trobaria la dona morta al terra de la terrassa, mig embolcallada amb el llençol que estava estenent, com si fos una mortalla humida. En caure havia intentat aferrar-se a una de les cordes i havia fet caure el cistellet de plàstic de les agulles d’estendre, que li van quedar totes escampades al voltant.

En comptes de trucar al 112, en Damià es va abalançar sobre el petit mur que separava casa seva de la del costat i va demanar ajuda a la veïna, que va aparèixer amb tots aquells crits i es va encarregar, primer, d’avisar a urgències i, una mica més tard, amb l’ambulància allunyant-se carrer avall, de fer córrer la notícia pel barri. Amb l’alleujament amb sordina que imprimeix a les morts dels altres el fet de no ser-ne els protagonistes, l’escena va anar guanyant en detalls i es va convertir en una seqüència; i després en una pel·lícula que ja havia passat de curt a llargmetratge. I que en aquell mateix moment continuaven ampliant a l’església. La segona part seria la viduïtat d’en Damià.

La Lola i la Nora ja en portarien la versió actualitzada.

La Lola, més lligada a la vida del barri, passaria llista dels assistents i els posaria nota. Mai prou bona. En Mateo esperava que es comportés durant l’enterrament. Encara que semblava tranquil·la i centrada, era imprevisible. Potser les hauria d’haver acompanyat.

I tant de bo la seva filla recuperés la capacitat de fixar-se en els detalls més aviat còmics i tornés amb ganes d’explicar alguna anècdota. Era tan bona observadora com la seva mare, però més benèvola, més irònica que sarcàstica.

Mare i filla en tornarien carregades d’històries.

Com abans.

Sí, com abans.

I, tanmateix, ell no s’ho acabava de creure.

Semblava que tot tornava a anar bé a casa, a l’agència. Però hi havia un forat enorme de temps i de preguntes. No es podia tornar a començar sense més ni més, no es podia fer com si els darrers mesos no haguessin existit, amb totes les hores d’angoixa, de recerques desesperades, de teories i de pors que gairebé l’havien trencat. Recordava amb horror que, si no hagués estat per la intervenció de l’Ayala, fins i tot hauria estat a punt de matar un home d’una pallissa perquè havia sospitat que tenia alguna cosa a veure amb la desaparició de la seva filla.

I ara la seva mare li deia:

—Vens a l’enterrament de la cistellera?

I ella li contestava:

—D’acord.

I a ell el deixaven allà, aguantant el rètol del final davant de la càmera, sense assabentar-se que l’equip de filmació ja se n’havia anat.

—Per què les pel·lícules no expliquen que hi ha un dia, i un altre, i un altre, després del final feliç?

Ho preguntava als dos homes, dos estibadors, que fumaven en pipa damunt d’uns fardells en un dels quatre quadres amb escenes portuàries que havien estat del besavi indià de la Lola. Al fons, un vaixell que, segons en Marc, era una goleta.