Rosa Ribas - Els bons fills

Va treure les ulleres de llegir de la butxaca de l’americana. Les tenia des de feia dues setmanes. Se les havia fet fer en una òptica del centre de Barcelona. No volia que el veiessin entrant en un oculista. I el mateix pudor l’havia portat a aquella consulta fora del barri; tampoc volia ser el detectiu que es va lesionar l’espatlla dreta, i no en una baralla o en una persecució, sinó fent un gest brusc quan intentava agafar al vol un bolígraf que rodava suïcida per la taula. I que ni tan sols va aconseguir salvar de la caiguda. Lesió del manegot dels rotatoris, un esquinç. Era una lesió lleu, i també les ulleres tenien poca graduació, però eren els heralds de la vellesa.

Va dedicar els minuts següents a observar la resta d’objectes que decoraven la sala d’espera i, encara que va intentar burlar-se d’aquelles pretensions pseudoorientals, no va aconseguir treure’s de sobre la sensació de debilitat. Tenia la vista perduda en una figura de Buda de botiga de decoració quan el va cridar una veu cavernosa:

—Mateo Hernández?

El fisioterapeuta el reclamava. Era un home de la seva edat, amb un cap ovalat del qual penjava una gran papada. La va suposar gelatinosa, però no tremolava quan parlava, com si l’escultor que havia modelat aquell bust s’hagués oblidat de treure-hi un bon tros d’argila. Es va posar en mans del Buda real.

—A veure aquesta espatlla.

Quan va sortir de la consulta, es va mirar el mòbil. Un missatge de l’Amàlia que deia que havien tancat el cas de la infidelitat i ja tenien tots els papers a punt. Les seves filles eren bones. L’Ayala i ell també ho eren, en les seves coses. Va voler atribuir el malestar que li provocava la feina que estaven fent a la depressió lleu per culpa de les ulleres noves i la lesió de l’espatlla. Abans aquestes coses no li passaven.

També podia ser que el retorn de la Nora tingués a veure amb tot allò. Durant els darrers mesos, la recerca de la seva filla havia estat un motor poderós en la seva vida. Ara, apagat definitivament, tornava a la normalitat anhelada i, al mateix temps, notava una mena de carència, una sensació estranya, una mica perversa, com qui abandona la ciutat per viure a la naturalesa i de sobte s’enyora del soroll del trànsit.

Va travessar la plaça de Lesseps, amb la seva arquitectura incomprensible i el seu caos perenne, per arribar a l’aparcament. De vegades, en altres barris, l’assaltava una desubicació lleugera. Sabia que els seus pares, que havien arribat de fora, també s’havien sentit d’aquella manera, tot i el seu desig i el seu sentiment voluntariosos de pertinença, perquè Barcelona és una ciutat sempre disposada a recordar a qualsevol d’on prové i la sort que té de poder viure-hi. Ell no era cap foraster, havia nascut a la ciutat, però no tots els barris de Barcelona li resultaven propis. Hora de tornar a Sant Andreu, al seu territori.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.