Rosa Ribas - Els bons fills

—Digue’m la veritat.

—Nora.

—Digues-me-la o ho faré.

L’àvia es va lliurar al monstre, i li va explicar el que ella ja sospitava, que la tieta Claudia havia matat l’Elsa.

—Va ser sense voler, Nora. Ella es pensava que l’estava protegint. —L’àvia respirava amb dificultat—. Deixa’m anar la mà..., em fas mal.

I així ho va fer.

—És que jo..., l’Elsa.

—Ja sé com t’estimaves la teva cosina... Jo també... —L’àvia va tancar els ulls. La Nora no els tornaria a veure mai més—. Però la Claudia és la meva filla. I ara, ves-te’n.

Va morir aquella nit mateixa.

Assassinada, si no per la seva pròpia mà, si pel dolor provocat per la seva obsessió immisericorde. Els ulls tancats de l’àvia, que li demanava que se n’anés d’aquella habitació, eren més acusadors que la mirada que li hauria pogut dirigir. «No et vull veure mai més.»

I, com un autòmat programat, la Nora havia arribat fins i tot a anotar-ho als papers que la seva germana havia trobat amagats a casa de la tieta Claudia. Els mateixos papers que l’havien portada fins a la clínica.

—Per què ho vas fer? —li va preguntar l’Amàlia.

Es van quedar totes dues amb la vista clavada als seients del davant, com si estiguessin llegint alguna cosa en aquells reposacaps atrotinats.

Finalment, li va oferir una espècie d’explicació, l’única que tenia.

—Necessitava saber-ho.

En aquelles dues paraules hi havia tot el que li passava. Només dues paraules, males herbes a sota de les quals s’ocultava un entramat d’arrels fondo i enrevessat. «Necessitava saber-ho.» A qualsevol preu. Per això se’n va haver d’anar, perquè es va adonar que estava malalta.

—I ara tu també ho saps —li va dir.

—Només una part, no vaig llegir tots els teus papers.

Carpetes plenes d’informació sobre tota la família: els negocis esclavistes de l’indià; les especulacions brutes del besavi estraperlista, les seves connexions polítiques, les seves amants; unes trajectòries que el seu fill, l’avi Salvador, havia intentat imitar, i en què havia fracassat sempre. Havia aconseguit resoldre el misteri més gran de la família, sabia qui era la mare de la seva cosina Sílvia, un nom que l’oncle Basilio no havia revelat mai a ningú i que la Sílvia va rebutjar quan ella l’hi va voler regalar perquè complia divuit anys. Coneixia el passat delictiu i les activitats il·legals del seu pare. Els noms dels que havien intrigat per fer fora la mare de la universitat quan va començar a deixar de ser excèntrica per convertir-se en una malalta mental. Va saber abans que la seva germana que la seva parella anterior l’enganyava. Sabia que en Marc ocultava el seu alcoholisme i que l’Alícia l’enganyava amb un company del bufet. Coneixia el passat brutal de l’Ayala... Ho sabia tot.

—Doncs no ho facis. Encara que, de tota manera, ja tens el pitjor.

—L’Ayala es va endur la seva carpeta. No he arribat a veure què hi havia.

—No és tan interessant com t’imagines. —Com que l’Amàlia se la mirava amb incredulitat, va afegir:— Baralles per aquí, batusses per allà. Com una pel·li de... de Chuck Norris. —Es va estimar més desil·lusionar-la directament. I fer-li la pregunta més important:— Ara que saps la veritat, la podràs guardar?

—Sí.

—N’estàs segura, que podràs suportar això? Amb la càrrega de tot el que saps ara?

—Sí.

—Bé. Ara em fa falta descansar una mica.

Va tancar els ulls i es va quedar d’aquella manera com a mínim durant una hora. No dormia, ni ho feia veure. Els va tornar a obrir quan el conductor va fer una parada al camí perquè els passatgers mengessin alguna cosa i estiressin les cames. Quan van tornar als seients, va començar a explicar a l’Amàlia historietes de la seva estada al sanatori. Una mica exagerades, com sempre, buscant la part còmica per fer-la riure. Sempre ho aconseguia.

—Imagina’t, Amàlia, que jo era la que semblava més normal.

Quan la Nora va tornar amb dues tasses fumejants que va deixar a la taula, la seva germana li va preguntar:

—Tu estàs bé?

—I tant, per què?

—Doncs perquè t’he de cuidar. És la meva missió —va dir en un to de solemnitat exagerada perquè no es notés que estava parlant molt seriosament.

—Vinga, que et dicto. A veure si una de les dues acaba d’atrapar aquest paio.

Li va començar a llegir el text. L’Amàlia escrivia i completava a l’ordinador. De cop i volta, es va aturar amb les mans en l’aire a pocs centímetres del teclat. La Nora va creure que buscava una formulació millor, però la seva germana va deixar que les mans reposessin a la taula i li va dir:

—Saps el que em va dir la tieta Claudia l’altre dia? Que jo no soc una dona Obiols.

—I això què se suposa que vol dir?

—Que em falta alguna cosa.

Si es referia a la tendència a la deriva mental de les dones de la casa, a aquella ombra que les perseguia i les atrapava en algun moment, en realitat li havia dit que era una afortunada.

—No sé què se suposa que et falta, però és cert que t’assembles més al papa. —L’Amàlia se la mirava esperant algun exemple—. Tu ets més, diguem-ne, física.

—No és veritat.

—És clar, perquè tu boxeges perquè és espiritual. I qui es pegava amb tots els nois a l’escola?

—Ells s’ho buscaven. —L’Amàlia va tornar a col·locar les mans al teclat i les va aixecar de sobte com si estigués cremant—. També em va dir que s’ha adonat que jo sé coses.

—I què se suposa que saps?

—La història de l’Elsa —va dir abaixant la veu.

Els ulls se li van anar a la paret que les separava del despatx del costat. Potser el seu pare havia tornat, i ell no en sabia ni n’havia de saber res. Ara que l’Amàlia també coneixia el secret, ja el coneixien totes les dones de la casa. I només elles.

—I l’Ayala? —li va preguntar la Nora.

L’Amàlia va negar. Era cosa d’elles, de totes elles, digués el que digués la tieta Claudia. Però ja que la seva germana havia tornat a treure el tema, era hora de renovar els vots.

—Amàlia, si el papa arriba a saber mai això de l’Elsa, tant el que va passar com que totes nosaltres l’hi hem estat amagant, no sé què seria capaç de fer.

I si els seus pares arribessin a saber l’autèntica causa de la seva fugida, el seu crim, perquè havia estat un crim, l’ona expansiva d’aquella explosió ho destruiria tot, la família, l’agència...

—N’estàs segura, que ho podràs guardar?

—Sí.

—Amb la càrrega de tot el que ara saps?

—Sí.

Se la va mirar. Sí, l’Amàlia sí que podia.

Una tarda més rere les passes d’aquell home. L’Alejo Vera va baixar del metro a Sants i va comprar un flascó de Chanel núm. 5 en una perfumeria de l’estació. O tenia poca imaginació o certa mitomania, «Juguem que jo soc en Kennedy i tu ets la Marilyn, d’acord?». Va sortir al carrer.

Barcelona té llocs definitivament sòrdids, bruts, lletjos, degradats, però pocs són menys hospitalaris que l’estació de Sants i el seu entorn. Dos ermots amb nom de plaça recoberts per un paviment irregular i raspós, el fregament del qual frena els que n’intenten sortir i ofereix una benvinguda esquerpa als que hi arriben. A l’hivern, el vent i la pluja s’hi diverteixen canviant de direcció per atacar per tots els flancs; a l’estiu, el sol abrusador converteix la travessia en una gesta bíblica. Ni tan sols si la primavera i la tardor tornessin a Barcelona, no aconseguirien esborrar tanta aspror, no hi hauria flors que poguessin tornar a brotar ni arbres amb fulles groguenques que caiguessin a terra. Només formigó.