Daniel Palomeras Casadejús - Fills de la terra dura

FILLS DE LA

TERRA DURA

Llibre local = Lector compromès Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes. Visita llibrelocal.catper conèixer millor aquesta iniciativa.

Fills de la terra dura de Daniel Palomeras

© Daniel Palomeras, 2020

© d’aquesta edició: Editorial Comanegra, 2020

Primera edició: febrer de 2020

Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Correcció: Gemma Garrigosa i Núria Puyuelo

Direcció de col·lecció: Jordi Puig

Maquetació: Eduard Vila

Imatge de coberta: Le pommier, Félix Vallotton

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-14-0

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

DANIEL PALOMERAS

El canonge Jaume Collell travessa la plaça de la Catedral amb un diari plegat i mig ocult sota el braç. Pel juny, a Vic ja hi fa calor i el manteu li fa nosa. Són les deu i el cel ascendeix amb un blau espadat. Resten lluny les boires denses de l’hivern, quan un es pot amagar dels altres vianants allunyant-se’n només unes passes, submergint-se en el magma lletós i fred. El canonge s’apressa, no pas perquè els oficis l’esperin sinó perquè està impacient i inquiet per llegir la premsa tot sol. Alça la mirada vers el que els seus ulls han vist des de la infantesa: l’austera façana neoclàssica que li sembla un aparador i a l’esquerra el campanar, com una incòmoda parella de ball. El canonge penetra en la tebior del temple, es lleva la teula, es persigna amb aigua beneita i s’encamina cap a la nau lateral, defugint les pilastres centrals amb aquells capitells corintis com capgrossos. Passa de llarg les capelles on alguns devots resen agenollats. Surt al claustre per tenir llum natural. Observa a banda i banda que no hi hagi ningú. S’atura al peu d’una de les voltes gòtiques i mira els finestrals cecs del primer pis. La faç meditativa de Jaume Balmes, august sobre el sepulcre esculpit per Josep Bover, les espatlles declinants i l’índex flexionat apuntant la mandíbula, sembla que el vigila mentre contempla la corona de tristes semprevives. El canonge es mou unes passes cercant l’ombra. Obre el diari, El Noticiero Universal , 17 de juny de 1895: I en un diari anticlerical!, exclama en veu baixa.

Una de les noies del fresc, la que està asseguda, toca el llaüt, l’altra està dreta, repenjada en un muret, i se l’escolta. Canten? Els vestits, de rosa i blau pastel, s’alcen per la força del mirinyac. Dos ocellets, les noies són també com dos ocells, estan posats sobre un matoll en primer pla i la llum declina des d’una posta de núvols cremosos. La bella senyora, Maria Gayón, està asseguda a la butaqueta de sota. Porta un vestit de caixmir blau pàl·lid, amb randes blanques als punys, de tall senzill, d’estar per casa. Es mira el seu marit, don Claudio López, el marquès, quaranta-dos anys, alt i prim, amb frac, que camina impacient per la sala amb un diari obert a les mans. Entra el criat al saló amb la plata de la cafetera, dues tasses i la gerreta de la llet. Don Claudio calla. El criat camina cap a la tauleta, davant del tresillo. El marquès alça la vista del diari i se li dirigeix amb un bri d’impaciència: Déjelo sobre la mesa y cierre la puerta. El criat surt i tanca. Don Claudio espera uns moments i reprèn la lectura: «En ús de mon dret i de ma llibertat, per arreglar mos assumptos i obrir una sortida en ma situació desesperada, i dues vegades he vist la força pública en ma mateixa posada per agafar-me com un delinqüent. Ara, mentres tinc lloc i temps...». Donya Maria mira els plàtans de la Rambla i l’església de Betlem a través del finestral del balcó.

El noi dels encàrrecs amb prou feines sap llegir, i encara menys en llatí: PRO CHISTO LEGATIONE FUNGIMUR, explica, esculpit a la pedra, la llinda del portal del palau episcopal de Vic. El noi penetra en l’ampli vestíbul, de voltes de mitja punta, que tant podria correspondre a un palau com a una gran cort d’animals, o així ho pensa ell, que ha visitat més corts que palaus. En un racó hi reposen la tartana i la carrossa del bisbe. Sempre se sent una mica cohibit i li sembla que les seves espardenyes i els pedaços dels seus pantalons no s’avenen amb la magnificència dels prínceps de l’església. Deixa el plec de diaris sobre un pedrís i se’n va. Un jove vicari els recull, puja l’escalinata de pedra i pregunta a un capellà més gran, amb qui es creua al replà, per on pot parar el senyor bisbe: Crec que és a la sala de sínodes amb el mestre d’obres. El vicari s’hi encamina. Obre la porta i es troba al bisbe Josep Morgades discutint amb un paleta mudat. Li assenyala unes humitats que han sortit sobre el finestral. L’home, amb la boina a la mà, va fent que sí amb el cap. El vicari s’ha quedat a la porta. Quan el bisbe el veu li fa senyal que s’acosti, agafa els diaris i avia el mestre d’obres. També ordena amb un gest al vicari que ja se’n pot anar. Un cop sol, s’asseu en una de les cadires entapissades de vellut granat, es posa les ulleres i comença la lectura amb cara seriosa: «Demano justícia i protesto, davant la llei, davant de la gent honrada que em coneix, davant del cel i la Terra i del mateix Déu que ens ha de judicar a tots...». El bisbe fa un esbufec amb el nas i exclama en veu baixa: Això mateix! I davant de qui més?

A casa de donya Deseada Martínez Guerrero, vídua de Duran, no hi solen entrar diaris, però avui és un dia especial. Donya Deseada és una dona que passa ja dels cinquanta. La filla gran, l’Amparo, ara en té vint-i-dos i està casada amb un tal Amadeu Gurri, d’ofici paleta. Després va venir el Manel, que no fa sinó portar-li maldecaps, i la darrera, que ara en té tretze, és l’esguerradeta, la pobra Mercedes, que va néixer geperuda i geperuda es quedarà. Casa de donya Deseada és al carrer d’Aragó de Barcelona, un tercer pis. És petitet, però podria ser una mansió tenint en compte com se les havien vist en altres èpoques. Les tres dones estan assegudes al voltant de la taula del menjador. Taula, trinxant i sis cadires de boga. El balcó està obert i comença a entrar-hi una marinada encara assolellada. Presideix l’estança un quadre del Sagrat Cor, la noble víscera per sobre la túnica blanca, envoltada per una triple corona d’espines, cofada per una flama de la qual emergeix la creu. La santa mirada es perd a l’infinit, per sobre del monyo de donya Deseada, que llegeix amb devoció: «De la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot...». Alça els ulls amb mirada de satisfacció: Sí senyor, així es parla.

A Barcelona, en ple estiu, l’aire es fa substanciós. La Rambla s’amara de la humitat del port, a l’empedrat s’evapora l’orina dels cavalls, la femta es paeix per segon cop i els embornals reclamen un ruixat. La calor aturada i la llum de la tarda es fan bonior de gent, ocells, carros i animals. Entrar al carrer Unió és un consol: tendals i parades, fruites, drapaires, mariners, pols, teranyines i olor d’oli refregit.