Daniel Palomeras Casadejús - Fills de la terra dura

El vell canonge continua assegut al buró i obre L’Atlàntida . El jove mossèn s’està palplantat davant seu. Passen uns segons. Collell endinsa la veu en les seves pròpies reflexions: Sí, en Cinto havia creuat l’Atlàntic nou vegades a bord dels vaixells de la Compañía Transatlántica de don Antonio López, l’home més ric d’Espanya..., en Cinto cercava la seva Atlàntida com tants savis i poetes de l’antiguitat. Acarona la pàgina oberta: La trobaria en forma d’aquest llarg poema, el més esplèndid i sorprenent que havia vist mai la llum a Catalunya... Passa pàgina i alça els ulls per sobre les ulleres cap al jove vicari: L’anà enllestint lentament, curosament, segons les seves paraules, com una d’aquestes petxines que cada dia, cansada de brunyir-les, la maror llença a la platja. Fa un gest oscil·lant amb la mà com una proa que fendís les onades. Em sembla veure en Cinto a la coberta del vaixell, contemplant la costa amb la mirada perduda d’aquells dies, s’havia embarcat malalt i turmentat, les flames que li encenien l’ànima cremaven també al seu poema. Baixa la mirada i llegeix: «Apar serpent immensa d’escata vermellosa, que a través de l’Europa, d’un mar a l’altre mar, respirant fum i flames, passàs esgarrifosa son cabell de guspires i foc». Mossèn Ramon se l’escolta circumspecte.

A la cabina del vaixell hi entra un sol de matinada, filtrat entre núvols alts. La cortina, davant l’ull de bou, fa el pèndol, gronxolada per la maror. Caoba noble i llautó, un catre, una tauleta, una cadira, un armariet. El motor batega a les calderes. Verdaguer respira neguitosament, adormit en un malson, les celles frunzides, una ombra sota els ulls, els llençols rebregats. El ronc del vapor esdevé una cascada i un tro en la nit, i en la tenebra baixa una riuada amb cadàvers surant, s’encavalquen, es reiteren, es confonen enmig de crits i planys, l’aigua esdevé sang. D’una caverna en surten vells despullats, caminant desmaiadament, amb garrots a les mans, també els brolla sang per la boca. El món s’estremeix amb un terratrèmol sord, amb l’erupció d’un volcà. Una legió de pastors esparracats caminen sense rumb, fumats, entre arbres calcinats. Una àguila sobrevola la devastació. Verdaguer es desperta suant, mira el sostre com si no reconegués el lloc i s’asseu lentament. Es porta la mà al pit i es desenganxa la camisa de dormir de la pell. Matí fred a l’oceà. Ràfegues de vent, maregassa. Verdaguer surt a coberta abrigat amb el manteu. Contempla les onades des de la borda enlluernat pel ressol. Passa l’estona. S’ennuvola. Enmig de l’escuma el mar s’ha agrisat. Es fica novament a dins.

En Cinto estava malalt i s’enyorava. Collell segueix fullejant L’Atlàntida i treu una fotografia d’entremig de les pàgines: Vine, fa al capellanet, mira, ens la van fer el 1895, fa gairebé quaranta anys, al segle passat, imagina’t!, riu per primer cop, com suara, guaita, érem amics, jo miro a la càmera, tot i que sembla que llegeixo un fulletó que tinc a la mà, no sé ni què era aquell fulletó, i ell mira a terra amb cara seriosa, com emmurriada, sense la força d’abans, sembla un mirar despectiu, jo em veig sa i duc el mantell de canonge, veus?, ell es veu esgotat, tant que li havia recomanat jo que acceptés la canongia que li havien ofert!, les meves sabates són bones i les seves atrotinades. Es mira mossèn Ramon: I no era la primera vegada que estava fumut, no, sort n’havia tingut de mi..., havia passat un mal hivern, en Cinto, em sembla recordar que va ser l’any que es va proclamar la República, la primera, és clar!, riu novament i estossega. S’alça pesadament, va fins la finestra i mira la plaça. Mossèn Ramon agafa la foto, hi fa una ullada i la torna a deixar sobre la taula. Jo n’havia parlat amb en Morgades, que no seria bisbe fins al cap de set o vuit anys, però que era més gran que nosaltres i tenia ja les seves influències, i ell mateix m’ho va confirmar: Sembla un desenterrat, el vaig veure la setmana passada i em va fer molt mala ganya. Jo, com que el tenia més tractat, ho veia encara més clar: Està desmoralitzat, abatut, com si es volgués morir. I encara recordo que hi vaig afegir: I té un mal humor que no hi ha qui l’aguanti! En Morgades també el coneixia força: Sempre ha estat una mica especial, té un caràcter difícil, però ara el veig malalt, em va insistir. A mi em semblava tenir el remei: Per què no parles amb el bisbe i que el tregui de Vinyoles?, podria anar a passar una temporada a Barcelona, allà hi té coneguts i jo mateix hi faig molta vida, potser el bisbe Estalella li podria donar un cop de mà. En Morgades, sempre pràctic, em va recomanar de portar-lo al metge: Busca’n un de bo a Barcelona i li fas anar vulgui o no vulgui, tan amics com sou, a tu et farà cas. Jo no ho veia gaire clar, però al final vaig accedir-hi.

La tardor de Barcelona té ombres adustes i rampells de sol esclatants. Al carrer es confonen els darrers vestigis de la vestimenta estival i els primers abrics. Només els capellans mantenen la uniformitat faci el temps que faci. Collell i Verdaguer llueixen les seves millors sotanes i caminen enfeinats. Ja al pis, a la sala d’espera on els ha conduït la minyona, ocupen dues cadires del racó. El mobiliari és d’un hieratisme estil imperi, degradat per motlles casolans. A l’altre extrem s’hi asseu un matrimoni gran. L’home estossega. Sembles sortit de la Bòria, diu Collell. Verdaguer porta els cabells tallats a l’u i té les galtes xuclades: No sé què hi fem, aquí. L’altre respon amb un esforç caritatiu: No estàs bé. N’estic prou de bé. No, no ho estàs, se’t veu sempre capficat, no menges, no dorms, t’aprimes. És que treballo molt. Treballaves. Foteses! Però que no ho veus?, mira’t al mirall, t’hauríem de fer una fotografia..., en aquests dos anys que ets vicari de Vinyoles només has escrit quatre coses. Verdaguer triga una mica a respondre, mou el peu neguitosament: Què et fa pensar que sempre és millor fer que deixar de fer?, prou que ho fas tu d’escriure, jo penso en la meva Atlàntida. Doncs, ja que ho dius amb aquest to mofeta, almenys jo faig alguna cosa de profit, estudio, tinc amics, que tu cada cop en tens menys, soc mestre en Gai Saber... Verdaguer se’l mira amb ulls de suficiència: Gran cosa!, i mestre a ficar el nas on no et demanen. Collell sospira: I algú que no té en compte les atzagaiades que li endinyes. Posen cara d’estar discutits, fins que Verdaguer, conciliador: És bo?, com a metge, vull dir. El professor Letamendi és més que metge, és filòsof, músic, pintor, poeta... L’altre respon amb nova sornegueria: Home de molts oficis... I és catedràtic de la universitat. Això només impressiona els que us hi aneu a passejar. El professor Letamendi va presidir els Jocs Florals de l’any passat, que no te’n recordes? I tu n’has estat el secretari aquest any, o sigui que això no vol dir res. Collell alça la mirada al teginat del sostre i exclama: Déu meu! Poden passar, els anuncia la infermera.

Josep de Letamendi i de Manjarrés, cinquanta-tres anys, assegut i sense alçar els ulls d’uns papers de sobre la taula, gran i massissa: Passin i seguin, si us plau. Anys a venir un seu antic alumne, Pio Baroja, es venjarà de tres suspensos a la seva novel·la El árbol de la ciencia , i esmicolarà el professor descrivint-lo com «un señor bajito, escuálido, con melenas grises y barba blanca; cierto tipo de aguilucho, la nariz corva, los ojos hundidos y brillantes». Verdaguer i Collell s’asseuen davant l’escriptori de l’eminència. Al cap d’una estona, alça els ulls: Qui és el malalt? No respon cap dels dos. A la fi, Verdaguer: Diuen que soc jo. Diuen?, qui ho diu? L’interpel·lat es mira el seu amic: Aquest company, sense anar més lluny. Collell s’impacienta: Miri, doctor, no és cosa meva, vostè convindrà amb mi que la mala cara de mossèn Verdaguer... El metge s’eixoriveix: Ah!, o sigui que vós sou el poeta!, perdoneu, però no us havia reconegut... No menja, prossegueix Collell, sempre té mal de cap, sempre està cansat. Letamendi desvia la mirada cap a l’interessat: És veritat, això?, el qual dubta: Estic cansat de tant treballar, i tinc mal de cap sovint, és cert. Se’ls mira tots dos: Són amics, vostès? Verdaguer, novament, titubeja: Sí, és clar. I dona peu a Collell per llançar-se a l’atac: Però no aguanta ningú i, darrerament, ningú no l’aguanta a ell. El metge inicia l’anamnesi: En quin lloc del cap us fa mal? Per tot. Com si duguéssiu una corona? Talment una corona d’espines. Com dormiu? Agafo el son però al cap de mitja hora em desperto i ja no em puc tornar a adormir. Collell intervé: I es lleva de molt mala lluna. Verdaguer: Parlàvem del dormir. Però l’amic no es rendeix i mira al galè: No es refia de ningú, tot li reprèn i cada cop viu més aïllat. On viviu, mossèn? Soc vicari de la parròquia de Vinyoles, prop de Vic. I sou feliç? Verdaguer acota el cap: La felicitat no està feta per a l’home. Collell pica sobre la taula amb el palmell: Ho veieu? Letamendi es pren uns moments, s’alça, se situa darrere el malalt i li passa la mà pel crani: Us voleu alçar, si us plau? Verdaguer s’alça lentament. El metge se n’allunya una passa i se’l mira de perfil: La vostra complexió és la d’un home melancòlic, també colèric, això us marcarà la vida; us sentiu desassossegat?, mancat de forces?, us costa cada cop més pensar? Verdaguer se’l mira: No vull pensar, no vull pensar, cada pensament m’és dolorós. I en la mort?, penseu en la mort? No penso en res més. El professor es retira novament a la seva butaca, darrere la taula: Benvolgut mossèn, sou molt jove i jo sí que tinc un pensament: cada persona és un individu, cada cos és un sol òrgan i la vida és una sola funció, no em feu donar nom al vostre mal. El pacient se’l mira amb sorpresa sense contradir-lo. La vostra disposició a la malaltia s’expressa en la vostra forma anatòmica, vós sou així, la vida és el resultat de la funció derivada de les relacions entre l’energia individual i el cosmos, això és una fórmula i a vós se us ha afeblit l’energia individual. Collell sí que l’interromp educadament: I això quin remei té, doctor? Letamendi arronsa les espatlles: Diguem que el que patiu seria una anèmia cerebral, què us puc recomanar?, gimnàstica, aires de mar, també polsar un xic de tabac de tant en tant...