Daniel Palomeras Casadejús - Fills de la terra dura

Verdaguer ha deixat la carrabina repenjada a la paret. Són les cinc i no han dormit. El company va a jaure una estona abans no el cridin. La xicota dels ulls blaus ja s’ha llevat per encendre el foc i penjar la perola del segó als clemàstecs. Han coincidit a la cuina i s’amaguen a parlar sota l’escala. Ell es mostra impacient: Podríem ser feliços, junts, per tu deixaria el seminari, t’ho prometo, l’únic que cal és que m’estimis com jo t’estimo a tu. Ella respon, baixet, sense dubtar: No, Cinto, t’he dit que no, encara no sé per què et vaig fer agafar il·lusions. Ell triga a contestar, i ho fa amb to somniador: No són tan sols il·lusions sinó amor de veritat, cada minut que passo sense tu el meu cor t’enyora, enyoro els teus petons... No tornarà a haver-hi petons, replica la noia amb determinació. Però ell no es rendeix: No puc viure sense els teus ulls blaus que tant m’han fet plorar, no, no te’n riguis, després d’haver-me ferit el cor. La noia segueix inflexible: Sembla que no em sentis, i ara me n’haig d’anar que em trobaran a faltar. Ell segueix amb un lleu to de retret: Fa tres setmanes que no et trobaven pas a faltar, no te’n vagis, t’ho suplico, que si no tinc el teu amor per mi serà sempre més una nit fosca. Ella, a la fi, l’aparta: Quan parles així, com un llibre, no et puc creure, per què no em vols escoltar?, no et vull ferir però t’haig de dir que també n’hi ha un altre, i ara deixa’m marxar que ja trigo massa. Se’n va i Verdaguer resta abatut. Camina pel passadís amb la carrabina a la mà, obre l’armari i la penja dins. De sobte s’enfurisma i el tanca d’una revolada. Encara és de nit, ha pujat a la cambra, l’empostissat grinyola, ha passat la balda i, en lloc d’estirar-se al llit, s’ha assegut a la tauleta. La seva mà es mou a la llum de la llàntia. Escriu vivament, suca la ploma al tinter, ratlla, reescriu. Només se sent el raspar del tremp sobre el paper i la seva respiració agitada. Les faccions se li han aferrat i els ulls han pres una avidesa que no el deixa estar per res. Clareja. Deixa la ploma i dona un cop de puny sobre la taula.

El salonet del Palau Moja té una flonja catifa floral que atenua les passes de mossèn Cinto quan hi entra per prendre cafè amb don Claudio López: Miri, li diu aquest somrient. El cavaller uniformat i condecorat del dibuix té la cama dreta avançada, el braç esquerre darrere la cintura, la mà dreta enguantada de blanc sostenint un cigar entre els dits, les botes amb esperons, la boina vermella, l’espasa a la cintura, tot ell amb un posat una mica torero. Verdaguer es mira la revista: Vanity Fair ?, pregunta. Claudio afirma amb el cap: Me l’han portat de Londres. Verdaguer passa pàgines: Té alguna cosa a veure amb l’obra de Thackeray? L’altre riu: Em sembla que res, és un setmanari anglès, si no és que està especialitzat en arribistes i en vanitats contemporànies. Verdaguer torna al personatge del dibuix: És Carles VII? Això mateix, corrobora el seu interlocutor, don Carles de Borbó i Àustria-Este, l’etern pretendent que ens ha tingut en guerra els darrers quatre anys. El capellà fa una ganyota d’estranyesa: I pensar que el meu rector de Vinyoles sortia a la muntanya amb el trabuc per aquest petimetre. Sí, respon l’amic, no té pas un aspecte tan arriat com el d’en Savalls, però tot això ja sembla acabat, i bé, beu un glopet de cafè, continueu escrivint poesia mística? Verdaguer deixa la revista sobre la taula, s’asseu atenent la indicació de don Claudio, i sospira: Sí i no, per ser-vos franc, tinc una mena de lluita interior, estic escrivint un gran nombre d’himnes, goigs i càntics per fomentar la devoció, molts d’ells per encàrrec, però n’haig de fer tants que tot el bé que puc fer com a sacerdot em sembla que és un sacrifici com a poeta, i hi ha moments que m’adono que no faig més que repetir-me a mi mateix i fins m’arriba a cansar el que dic, perquè sempre dic les mateixes coses. Claudio deixa la tasseta sobre la taula: A mi m’agraden els vostres versos de devoció. Verdaguer mira cap al finestral: I us ho agraeixo, però quan faig un repàs de tot el que he escrit em trobo amb massa diminutius ensucrats i massa efusions líriques, no voldria caure en una beateria oposada precisament a aquell desig místic que vos elogiàveu. Claudio fa que no amb la mà: No us en penediu mai d’aquesta poesia, tingueu en compte que al poble li arriba més que cap altra. Però el poeta sembla poc convençut: Les vostres paraules em consolen ja que tot sovint faig equilibris entre el calze i la ploma, per fer una comparació un xic irreverent. Claudio afirma ara amb el cap: Això us honora, ja que el vostre èxit com a poeta us podria enlluernar i dur-vos a una vida mundana. Sí, replica Verdaguer, però, si us haig de ser sincer, de vegades penso que de bons capellans n’hi ha molts i de bons poetes n’hi ha pocs. Claudio nega amb el cap: Segur que vós podeu ser el millor en les dues coses, i, per cert, com va la tasca d’almoiner que us va encomanar el meu pare?

Verdaguer surt de palau. Camina apressat per la Rambla amb una cartera a la mà, trenca per la Portaferrissa i més enllà pel carrer de Petritxol i la plaça del Pi. El vent esbarria les fulles i el raig de la font. I encara pel carrer de Banys Nous. Un retall de cel acanalat entrelluca les giragonses. La petja sobre les llambordes es fa més sinuosa, cap avall, en direcció al mar. I encara més enllà on els carrers són calls, el seu nom es perd en el coneixement dels visitants i on la sotana i el mateu de bon cotó negre comencen a desentonar amb els captaires, la canalla que juga, els badocs, la noia que surt amb un farcell al cap, el manobre que creua amb el cabàs de les eines, el baladreig dels qui fan la manilla a la taverna, el grinyol del carro que amb prou feines passa entre façanes, el bullici. Fins a l’última entrada del darrer racó, on fa mil anys que no hi entra el sol, on el terra cria molsa i res és més lluny d’una passa i mitja. Entra a la casa miserable, amb pudor de conillera, fosca en ple dia, puja graons desiguals, de fustes i rajols desbastats, sense ni barana. En la foscor incerta, posa la mà a la paret descrostada, titubeja, arriba al primer replà, al segon, al tercer, on la llum de la claraboia li recorda que és de dia. Se sent cridòria de mainada. Truca dues vegades, sense obtenir resposta, entreobre, treu el cap. L’entrada dona a la cuina. Els fogons estan apagats, amb la sutja freda. Al mig del pas, un home seu de gairell davant la taula, parada només amb un got i una ampolla de vi a les acaballes, porta posada una gorra embetumada. Al racó, tres nens han deixat els seus jocs i se’l miren fixament. Més que vestits, porten parracs. L’home no ha ni alçat el cap. Al fons, una minúscula alcova, separada amb una cortina, amb un llit i una dona a dins que s’aguanta la manta fins als ulls. Ah Maria puríssima!, saluda el mossèn a mitja veu. Ara sí, l’home se’l mira però no respon ni s’alça. Del fons, i amb veu feble, la dona: Sens pecat fou concebuda, entreu, entreu. Verdaguer s’apropa a la taula i, després d’un moment de dubte, s’asseu davant de l’home, però mira al llit i és a ella a qui s’adreça: Us duia això de part de don Claudio. L’home torna a acotar el cap i és altre cop la dona qui respon: Gràcies, mossèn Cinto, i doneu-li també les gràcies al senyor López, digueu-li que si no fos per ell els nostres fills es moririen de gana. El capellà fa l’esforç de donar-li conversa: Com us va la salut? I per fi el marit es decideix a enraonar: Cada dia més flaca, ja no es mou del llit ni per menjar. I ella rebla: aixafada, molt aixafada, i aquesta nit he tornat a treure sang. Verdaguer s’interessa: Us ha visitat el metge? Però és l’home qui respon amb un deix d’impertinència: El metge?, però no veieu que està tísica, que no hi ha res a fer? La dona vol dissimular el mal efecte: Us agraïm molt la caritat que ens feu, però allarga poc més que per les boques d’aquests fillets. I el marit, fent una ganyota: I jo, sense feina des de fa tres mesos. Al mossèn se li escapa: Però, ja en busqueu?, i mig penedit, afegeix: Miraré què s’hi pot fer. La dona, com reviscolada: Feu-li un sermó, mossèn, que si no anés tant a la taverna ni es fes amb qui es fa... I l’home també, contrariat, l’interromp: I què vols, que m’estigui tot el dia aquí dins sentint com gemegues? Verdaguer se’ls mira alternativament. Si no fos pels diners del senyor Claudio ens hauríem mort de fam, s’exclama ella. Vols callar?, la talla novament el marit, només falta que em facis passar per gandul i que el mossèn no ens porti ni això! I, a la fi, ella s’esforça a donar al diàleg un to conciliador: El mossèn és un sant i sap molt bé la falta que ens fa la seva caritat. Però la rèplica, amb veu més baixa, no es fa esperar: Algun dia hauran de canviar les coses. Verdaguer se sent incòmode: La caritat és tan necessària per al que la rep com per al que la fa. I l’home salta: Però millor ser dels que la poden fer..., la vostra caritat, mossèn, és molt d’agrair, però no és bo que al món n’hi hagi tants que la necessiten i tant pocs que la puguin donar. El capellà fa com si no l’hagués sentit: La caritat és com la botiga de l’especier, que si no tots s’enduen les espècies, tots participen de la bona olor. El marit endureix la mirada, reprimint la ira: L’olor no atipa, ens fareu creure que és bo que hi hagi miserables perquè els rics puguin ser bons? I ara sí que Verdaguer se’l mira als ulls: No, no us dic pas això, però sí que la caritat pot fer impossibles i lliga als que la fan amb els que la reben com cap altre vincle a la vida, i no és millor que els actes de barbàrie que s’han vist, amb crims i atemptats de tota mena? La dona s’esforça per acabar la discussió: Gràcies, mossèn, gràcies, no feu cas del meu home, tothom sap que sempre hi haurà rics i pobres, Déu així ho ha volgut i sort en tenim de la vostra generositat. El mossèn assossega el to: Bé, no allargo més la visita, parlaré amb don Claudio per si el mes que ve em pot fer a mans uns quants cèntims més per al metge. I ella li estira la mà per poder-li fer l’amistat: Gràcies, mossèn, gràcies, us devem la vida. L’home resta taciturn i callat. Verdaguer: Quedeu amb Déu. I ella: Adeu-siau..., nens, beseu la mà de mossèn Cinto, que se’n va. Verdaguer els acaricia els caps, surt al replà i tanca la porta.