Daniel Palomeras Casadejús - Fills de la terra dura

A aquell replà, llòbrec, hi ascendeixen totes les pudors de cuines i comunes de la casa. La porta, de nyigui-nyogui, deixa sentir la veu de la dona: Ets ximple?, per una vegada a la vida que tenim qui ens ajuda! I la de l’home: Calla, collons, ja em diràs, quina sort! Verdaguer baixa curosament l’escala, agafant-se a la paret, per no fer soroll ni fer un mal pas. A punt de sortir al carrer l’esperen donya Deseada, la filla geperuda i el fill amb posat de pinxo. La mare parla un català acastellanat: Mossèn, podem parlar un moment amb vostè? Ell respon amb un gest d’estranyesa: Com sabíeu que era aquí, donya Deseada? Una casualitat, us hem vist entrar i hem pensat d’esperar-vos. El fill la talla amb impaciència: Sí, us hem d’explicar un mal tràngol que estem passant, però hauríeu de venir a casa, perquè aquest veïnat és molt xafarder... Verdaguer posa cara de contrarietat, però els segueix.

Simó Gómez Polo, als vint anys, quan encara no havia conegut l’obra de Velázquez al Prado de Madrid, pintà Verdaguer vestit de pagès, el despertar d’un poble, amb la barretina al cap plegada a l’esquerra, coll de camisa balder amb llaç, patilla i mirada translúcida, llavis lleument premuts, nas recte i mentó ben dibuixat. Les seves sabates eren atrotinades, li insisteix Collell al capellanet, tot i que aquell dia anava amb espardenyes de set betes, però els déus eren amb ell, no era cosa de sabates ni d’espardenyes, si jo mateix el vaig disfressar!, un xicotet de vint anys. Espardenyes i mitges blanques, caminant per la Rambla, el carrer de Ferran i la plaça de Sant Jaume, sota la llum intensa del primer diumenge de maig. Moviment i gent que es gira a mirar-se’l. La llum del sol de maig penetra pels rosetons laterals del Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, els de la dreta l’aboquen amb un traç oblic i daurat, d’atmosfera sumptuosa. Al fons, un quadre d’Isabel II sota un baldaquí de vellut granat ribetejat d’or. Les làmpades estan enceses, tot i que no caldria. Més cap aquí, el jurat que presideix l’acte. El president dels Jocs Florals, vestit de frac, conversa a banda i banda. El secretari està assegut davant, amb la taula perpendicular a la de la presidència. En un costat, cinc fileres de notables com els cent ciutadans honrats d’antany, asseguts en cadires sobre una tarima. I a baix, el públic, els cavallers de levita i frac funeraris, el copalta a la mà, d’altres d’uniformats, amb el sabre penjant del cinyell. Les dames, amb dobles i triples faldilles lluminoses, amb mirinyacs que deixen arrossegar la cua. Alguns s’estan drets, la majoria, asseguts. L’enraonia s’alça fins a les voltes i el teginat. I llavors va entrar ell, recorda Collell, amb la faixa i la calça curta, i el secretari va obrir la plica: La Flor Natural dels Jocs Florals d’aquest any de 1865 és per a Jacint Verdaguer i Santaló. La gent fa cara de sorpresa i obre pas al pagès. Que revolucionari!, exclama una dama en veu baixa. Que guapo, respon la del costat. L’envolten i el feliciten. Dotze anys després, a La Llumenera de Nova York , Apel·les Mestres dibuixarà un cartell commemoratiu amb les efígies de Guimerà i de Verdaguer presidint una escena de l’any mil, amb la imminent fi del món, el naufragi i l’enfonsament de l’Atlàntida. Un arbre d’arrels descomunals saluda el lliurament de guardons a l’escenari del Teatre Principal sota un tàlem d’escenari. Els aplaudiments, com un clapoteig, no defalliran fins després del te literari de la tarda. La gent surt i enfila Rambla amunt. Al Pla de la Boqueria, Battistuzzi ha perpetuat els tendals de les botigues i el rètol de Fca. de Sombreros A. Fontcuberta. Al darrere creix el campanar gòtic de Santa Maria del Pi.

Sacseig d’onades. Març de 1883. Cabina luxosa del iot Vanadis . Vanadis, Freia, deessa de l’amor, la bellesa i les bones estacions. Balanceig. Don Claudio està llegint al llit. Truquen a la Porta: Pase! Entra Verdaguer: Amb el vostre permís, don Claudio, venia a saber com us trobàveu avui. Don Claudio tanca el llibre: Una mica refredat. Vanadis. John Bauer, el pintor suec de follets i trolls, la representarà amb una desmaiada cabellera rossa que destria amb les mans, com un mantell i un fermall d’or, asseguda davant d’un mar àrtic ombrejat per uns núvols llagrimosos en un cel crepuscular, el pintor, la dona i els fills moriran ofegats al llac Vättern, en el naufragi del seu vaixell. Verdaguer s’apropa al llit: Heu esmorzat ja? Sí, no gaire però he esmorzat. Heu de menjar si voleu restablir-vos, us ho dic per experiència..., quan vaig estar malalt els millors guariments van ser els aliments i l’aire del mar, vindreu a passejar, avui? No, fa un temps massa ventós i no em ve de gust sortir..., només dono voltes a la pèrdua del pare, a la meva edat i encara... Això diu molt de vós, don Claudio, l’amor als pares el premia ja Déu en aquesta vida i el difunt marquès era un home excepcional i un bon pare, però heu de fer-vos a la idea que ell no us voldria veure trist ni malalt i teniu l’obligació de refer-vos de l’ànima i del cos. Claudio mira el sostre: Sí, la resignació hauria de ser també una virtut. Verdaguer assenteix mentre s’encamina cap a l’ull de bou: I ho és, encara que no estigui escrit, ja que forma part de la fortalesa dels esperits. Claudio es redreça i posa bé els coixins: Vau pujar a la ciutat, ahir? Sí, vaig voltar tot Tànger..., ara que ja la conec un xic, de veritat que m’agradaria que hi anéssim plegats. El marquès s’hi interessa distretament: Hi ha molta gent als carrers? Verdaguer aparta la cortineta i mira la ciutat des de la finestrella. Vanadis, ressons wagnerians: Der Ring des Nibelungen .

Llarga platja, falutxos atrotinats, mariners bruns. Verdaguer explica el seu passeig: Al port, alguns homes remant a les seves barques i molts altres ajaguts al sorral de la platja, mirant arribar les ones, sense sortir d’aquella estranya somnolència que domina els altres dies terribles fills del profeta. I els carrers?, ha insistit don Claudio des del llit. El poeta enfila un carreró de la medina. Pot sentir el seu respirar. Per una finestra, perduda en el blanc i l’ocre de les façanes, treu el cap una bonica noia somrient, una cara ornada per cabells negres sota una esquitllada de sol. Entra en un carrer més ample on una filera de vells esparracats s’estan asseguts a terra, silenciosos. Se sent de lluny una queixosa música mora. S’apropa al so. Ve d’un cafè. Verdaguer hi entra. Uns quants clients, amb gel·laba, estan asseguts a terra fumant dels narguils, l’esquena arraconada a la paret. Enraonen calmosament i callen en veure’l. Davant seu, uns tamborets amb les tasses de te. Al fons, el grup de tres músics. Segueix la melodia: Solemnitat, melancolia dolça, sabor de pobles i temps antics. La darrera elegia dels bards del mahometisme, plorant sobre les tombes dels conqueridors de mig món. El poeta assegut també a terra, davant la tetera, se’ls mira fascinat. Tanca els ulls i aquells estranys acords li amaren la imaginació. Vau visitar algun monument interessant?, vol saber don Claudio. Estances buides de l’alcassaba, passeig solitari i sinuós per la vastitud decadent de cambres i recambrons, corrents d’aire que alcen una pols cendrosa. Surt a la terrassa des d’on es veu el mar. Mira l’horitzó indefinit per boires llunyanes. Les cigonyes es deixen portar pel vent: Com un món de color i fantasia. Com una pintura de Fortuny. Com m’agradaria tenir la paleta dels grans pintors per traduir al llenguatge aquestes impressions. Cloqueig planyívol de gavines.

Color i fantasia, recalca el canonge Collell al seu pupil, tanta fantasia com color, el món és la infantesa i la joventut..., tot el que ve després..., però no creguis, en Cinto tenia el seu caràcter, i tant si el tenia! Un cop de porta furiós retruny per tota l’aula del seminari. Un jovençà Verdaguer n’ha sortit d’una revolada. Es mira irat un paper que duu a la mà. Suspens!, exclama en veu baixa. L’estripa, l’arruga i el llença. Es topa amb dos companys: Ei, Cinto, on vas amb tanta pressa? No respon, arriba al final del passadís i tanca furibund una altra porta. Entra a la saleta on Collell, el seu confident; està assegut, llegint. L’amic alça la vista sense fer gaire cas de la indignació del poeta: Si no fos perquè aquí vaig néixer, crida, perquè és aquí on tinc els amics, on un dia em vaig enamorar, on tinc pares i germans i el cor i la vida, et diria que no m’hi tornaran a veure mai més!, solament per fugir de persones que ni de persones mereixen el nom! Per tota resposta obté un: Caram!, abans de prosseguir: Gent sense llei ni raó, sense amor ni pietat, sense pàtria! L’amic fingeix sorpresa: Fotre! I Verdaguer, sense adonar-se del poc cas: Gent sense sentiments, sense cor, com són els que han comès el crim d’insultar a qui els dona glòria, i després d’haver comès el crim... Criminals?, alça les celles Collell: Refotre...! Han escampat maledicències de mi. I què han fet aquests criminals, doncs? M’han suspès de teologia, i cap d’ells confessa haver llençat la pedra! Verdaguer surt de la saleta sense esperar resposta. El vell Collell reafirma: Tenia el seu caràcter, i tant si el tenia, poc després també s’abrandaria, però amb la política, La Gloriosa és cosa d’en Prim, però no se’n sortirà pas, deia, el carlisme és el regionalisme de la dreta i el federalisme és el de l’esquerra, Torras i Bages diu que la revolució és obra de la maçoneria, el krausisme és laïcitat, racionalisme, mentida. L’any 68 tot es va trasbalsar: Ja ha caigut la botiflera!, li vaig sentir cridar. Es referia a la reina Isabel II, que tu no deus ni saber qui era.