Rosa Ribas - Els bons fills

Des de la finestra de la cuina la veia atrafegar-se al jardí. La seva tia era dotze anys més gran que la mare i, com en els aparells de ràdio antics en què era difícil sintonitzar la freqüència exacta, hi havia dies en què semblava que tenia més de seixanta-sis anys i d’altres en què semblava que en tenia menys. Avui, el mocador blau cel que li recollia els cabells vermellosos estirava del dial cap avall. Un jersei gruixut i uns pantalons vells de pana completaven el seu aspecte de plàcida jardinera anglesa.

L’Amàlia va sortir amb la tassa i va seure, malgrat el fred, en una de les dues cadires de boga de sota la pèrgola que hi havia davant de la porta de la cuina. La seva tia la va saludar amb una espàtula a la mà, de la qual va caure un pegot de massilla. Es va ajupir per recollir-la i la va fer servir per continuar tapant els forats que la intempèrie havia obert en un mur que volia emblanquinar per omplir-lo de testos, com si fos un pati andalús. A l’hivern, la tieta Claudia es dedicava a arreglar desperfectes i aplanar el camí a la primavera. El jardí era el seu territori, ella en tenia cura, ningú més.

Ocells, cruixit de fulles remogudes pel ventet i el frec rítmic de l’espàtula. L’Amàlia es va acabar el cafè, va deixar la tassa a terra i va tancar els ulls. Els va tornar a obrir quan un dels tres sons va desaparèixer. La tieta Claudia havia deixat de treballar. Era menuda, com la mare i la Nora, però ara caminava cap a ella pel camí central del jardí, amb la mirada fixada al davant i el pas resolt d’un rinoceront disposat a envestir la càmera en un documental. L’Amàlia es va aixecar de la cadira.

—Vols un cafè, tieta?

—No, per a mi ja és tard.

La tieta Claudia en portava alguna de cap. Es va aturar davant seu i li va fer dos petons. Però no va fer cap gest de seure al seu costat, sinó que es va quedar dreta i li va començar a explicar el que volia fer al jardí, li va preguntar en què estava treballant i li va demanar com estava la Nora. L’Amàlia ho va contestar tot, amb la incomoditat de notar que no eren els temes dels quals li volia parlar, sinó l’excusa per escrutar-la.

De cop i volta, li va agafar les mans i la va mirar als ulls, en el que va pensar que era un gest afectuós, com les senyores que li tocaven el cap o li pessigaven la galta quan era petita i acompanyava la mare al mercat. «Que bufona! Què has demanat als Reis? Vols un tallet de fuet?» Li agafaven les mans, la centraven i calculaven quant havia crescut. En el seu cas, força, perquè passava un cap a la seva germana gran. L’Amàlia havia estat una nena grandota.

Però la tieta Claudia no anava a dir-li que se la veia ben maca, sinó que l’estava subjectant per obligar-la a mirar-la als ulls.

—Tu ho saps?

—El què?

La tieta li va estirar les mans com si fossin les regnes d’un cavall: no perdis el temps amb evasives.

—Digue’m, tu ho saps, això de l’Elsa?

La tieta Claudia l’hi notava. Alguna cosa l’havia delatada.

—Sí —li va sortir una veueta espantada.

—Però no ho explicarem a ningú, oi que no?

Hi havia amenaça. Era la veu, era la mirada? O potser eren aquelles mans de jardinera, petites i robustes, que li oprimien les seves?

—Com és possible? —Els seus ulls verdosos, una mica trasbalsats, l’observaven inquisidors—. Com pot ser que ho sàpigues?

A què es devia aquella incredulitat? En la seva veu hi havia un harmònic desagradable, com un retret, per raons que no entenia.

—La meva mare ho sabia. La teva mare ho sap. La teva germana ha de saber-ho, com a mínim ho sospita. Però, tu?

—Què passa amb mi?

—Que tu ets més Hernández que Obiols. Tu no ets com nosaltres.

No. Ella no era una d’aquelles dones Obiols, «una mica rares», no era com l’àvia Elena, ni com la Claudia, ni com sa mare, ni com la Nora.

Va bellugar les mans per alliberar-les de les de la seva tia. Estava molesta, ofesa.

—Alguna cosa dec haver heretat.

L’expressió de la tieta Claudia es va endolcir, li va deixar anar la mà esquerra i, mentre la continuava sostenint més fluix, li va començar a acaronar el dors de la dreta.

—És clar que sí, però només les bones.

Amb cada carícia, la ferocitat se li anava esborrant de la cara, s’enfonsava com en un plàcid pantà verdós i desapareixia sota la capa de líquens que separava la tieta Claudia del món.

—Me n’he d’anar. Al mercat, a comprar geranis. Ja veuràs que bonic que quedarà.

L’Amàlia es va ficar ràpidament dins de la casa i es va refugiar al despatx.

L’endemà, després del pas ritual per la cuina, on hi havia la mare amb el seu cafè soluble i el diari, l’Amàlia va entrar al despatx i va encendre l’ordinador. La Nora encara no havia escrit el seu informe de la tarda anterior, tot i que les fotos que havia fet sí que es trobaven a l’arxiu del núvol.

Va sonar el mòbil. El pare.

Se n’havia anat amb l’Ayala. Per com es comportaven tots dos, segurament estaven ficats en algun d’aquells assumptes tèrbols però necessaris, segons deia el pare, per a la liquiditat de l’empresa. Ells no se n’adonaven, però aquelles activitats fora de la legalitat els deixaven marques. La mirada del pare era esquiva i la de l’Ayala s’enfosquia. Ni l’un ni l’altre volien que se sabés el que estaven fent, i per això no va preguntar al seu pare des d’on li trucava.

—Amàlia, m’acaba de contactar la vostra clienta per saber com ho tenim —hi havia molt de soroll de fons, com si fos en una fàbrica o en una construcció— i si falta gaire. Sembla que li ha agafat molta pressa, perquè no es voldria fondre la pensió en els nostres honoraris.

—Això ha dit?

—Això mateix.

Suposava que a la dona l’esperonava la humiliació d’escoltar diàriament les mentides del marit quan tornava a casa, d’haver d’acceptar mostres d’afecte, potser fins i tot autèntiques, tal vegada gestos fossilitzats, i aguantar sense esclatar encara malgrat la seva ràbia. Com una mina que s’estigués esperant a tenir els dos peus al damunt per fer més mal. La seva clienta ja havia passat per la fase abrusadora de les sospites i els dubtes, i per la del dolor punyent de la certesa, i ara es preparava per tornar el cop. El que no sabia era que, fins i tot després de donar-lo, sense que importés amb quanta brutalitat ho fes, a ella li quedarien macadures i cicatrius igualment. L’Amàlia ho sabia prou bé.

—Gairebé ho tenim.

El soroll d’un camió o d’alguna màquina pesant va obligar el seu pare a fer una pausa.

—A veure si és veritat. ¿La Nora no ha vist res que se li pugui donar a la clienta perquè vegi que falta poc?

—No. —I va afegir una mica picada:— I jo tampoc.

Un altre camió li va impedir saber si el seu pare havia percebut la seva molèstia.

—Bé, doncs a veure si aviat hi ha més sort.

Després de penjar, es va quedar un moment amb la mirada perduda en una de les fotos que la seva germana havia fet feia dos dies. L’objecte, l’Aleix Vidal, al carrer recollint alguna cosa que li allargava la seva amant, la Gemma Tàpies. Ella inclinava lleugerament el genoll, com fent una ofrena; ell semblava empipat.

L’Amàlia també ho estava pel comentari del seu pare, encara que volia ser generosa i concedir l’èxit a la seva germana.

Passes. La Nora va picar a la porta i va entrar. Amb la negror del passadís al darrere, se la veia fràgil. Continuava tan prima com quan l’havia trobada, l’únic que havia canviat era el cabell: el portava més llarg, recollit en una mena de monyo amb un passador amb motius gaudinians que es devia haver comprat en alguna botiga de turistes o en algun basar xinès. No coneixia ningú que parés menys atenció als objectes que feia servir. Si un llapis escrivia bé, tant li era que fos de publicitat d’una agència de viatges o d’una marca de beguda; mentre que hi havia col·legues que portaven blocs que imitaven els dels policies dels clàssics del gènere negre, ella prenia notes al primer quadern en blanc que trobava en algun calaix, no li interessaven les marques, no retia culte a cap objecte. Va recordar una baralla tremenda amb la mare, quan la Nora anava a l’institut, perquè la va enxampar berenant a la cuina amb una primera edició en català de Bearn , de Llorenç Villalonga, en una mà i un entrepà de pernil a l’altra.