Rosa Ribas - Els bons fills

—Què passa? Només és un llibre —va replicar la Nora, atònita davant del crit d’horror de la seva mare, que revisava les pàgines amb ànsia per comprovar que no hi hagués deixat cap empremta de greix.

La mare va sortir de la cuina amb el llibre als palmells de les mans, com demanant perdó a algun déu bibliòfil per l’heretgia de la seva filla. La Nora la va seguir:

—No em pots deixar així, a mitja novel·la.

La mare li va donar diners perquè anés a una llibreria a comprar-ne un altre exemplar.

—Però llavors en tindrem dos.

—Doncs en tindrem dos! Té. —I li va donar més diners—. Posats a fer, compra’n un altre per a en Marc.

—Però aleshores també haurem de comprar-li’n un a l’Amàlia.

Era una altra escaramussa entre elles dues. Que aquella vegada va acabar bé, perquè la mare li va permetre continuar llegint el llibre, però només a l’estudi. I la Nora li va tornar els diners.

La seva germana portava un simple quadern escolar, de fulls quadriculats, amb la paraula BLOC escrita amb grans lletres blanques, no quedava clar si per falta de confiança en el producte o en els usuaris.

—Com et va anar ahir? —la va saludar des del darrere de la taula del despatx.

—Gairebé el tenia. Anava a passar les notes abans que arribessis, però m’he quedat adormida.

—Quin tros d’analògica que arribes a ser! Si vols, me les dictes i així anem més de pressa.

La Nora va fer un pas endavant i va ensopegar amb la vora de la catifa. I se la va quedar mirant, preguntant-se si havia estat sempre allà. L’Amàlia voldria haver dit a la Nora que a ella també li havia passat una cosa similar, que quan va haver de tornar a la casa durant una temporada, ja no se la va sentir seva, que els fills retornats no recuperen el seu lloc del tot, però no trobava les paraules.

I, malgrat tot, tots tres continuaven dient «casa» a la casa dels pares. Casa, sense possessius, sense atributs; ni tan sols li feia falta cap article. On ella vivia es deia «casa meva», o «el pis de l’Ayala» quan es preguntava quant més duraria la seva relació. Però aquella era «casa», no hi havia cap ambigüitat en preguntes com ara: «Dinaràs a casa?», «Vas cap a casa?», «Tens les claus de casa?».

La Nora li va deixar el bloc a la taula.

—Llavors saludo la mama i preparo uns cafès. No trigo.

Va sortir del despatx.

«Això, no triguis», va pensar mentre copiava les fotos a la carpeta del cas. I, tanmateix, ja estava trigant; trigant a tornar a ser ella. No sabia especificar què era, però a la seva germana li faltava alguna cosa.

Li observava tots els gestos i totes les reaccions, però potser estava massa a prop, com quan es mira un insecte amb una lupa i es creu que el moviment reflex d’una poteta és una salutació.

L’Amàlia també la vigilava amb atenció perquè no tornés a caure en l’espiral obsessiva que l’havia arrossegada a tot el que havia fet, i que l’havia portada fins a quedar ingressada al sanatori psiquiàtric de Sant Sebastià, on l’havia trobada. Nom fals, i papers i informes mèdics també falsificats.

—Avantatges de la nostra formació —li havia dit la Nora durant el viatge de tornada, més silenciós del que segurament desitjaven les moltes preguntes que tenia sa germana.

Quan se’n va anar, es va dir a si mateixa que si algú de la família la podia trobar, malgrat haver esborrat bé les seves petjades, només podia ser l’Amàlia, la intel·ligència tenaç de l’Amàlia. Només ella havia estat capaç de trobar els papers que havia acumulat durant anys. Les seves investigacions familiars, causa i efecte del que ara, després de mesos al sanatori, veia com una malaltia.

L’autocar amb què havien tornat cap a Barcelona anava mig buit. Elles dues s’havien assegut al mig; la gent que té preferències clares ocupa els seients del davant o del darrere, i se sol distribuir per edats, els joves al final i la gent més gran a prop del conductor i de la porta. Tot i així, parlaven en veu baixa.

—Et donen medicació?

—No. Ja no —va matisar sense entrar en detalls—. Ara tenia converses amb la meva psiquiatra i teràpia de grup.

—N’hi havia més, com... com tu?

—No exactament, eren pacients amb algun tipus d’obsessió.

—I els vas explicar el que et passava? Els vas explicar que eres detectiu i que durant anys, des de l’adolescència, havies estat investigant la teva família?

—No exactament amb aquestes paraules.

Però sí que havia explicat que no es tractava només d’una obsessió, sinó també d’infringir una de les regles paternes, en realitat, un manament: «la família no s’investiga».

—I saps d’on et ve?

—No m’ha donat temps d’esbrinar-ho.

La seva germana ho va entendre com un retret.

—T’hauries pogut quedar allà, si haguessis volgut. Jo m’hauria limitat a dir a tothom que estaves bé. —L’Amàlia es va tombar cap a la finestra.

—No t’enfadis; si no ho volgués, no tornaria...

—No en tinc cap dubte.

—Feia dies que pensava que potser no volia arribar tan a fons...

—I en cap d’aquells moments de dubte se’t va acudir trucar-nos, trucar-me a mi?

—Que no ho sàpiga no vol dir que no ho intueixi. A veure, d’on et sembla que em pot haver vingut una cosa així? Per això havia de tallar amb tot d’una manera tan radical.

—I, doncs, per què tornes?

—Perquè m’has vingut a buscar.

Li va agafar la mà.

Però l’Amàlia no es deixaria enganyar per aquella frase sentimental.

—Va, ara de debò, per què?

—També perquè estic millor, em trobo més tranquil·la i capaç de contenir-me, de controlar l’ànsia. Ja no soc un perill per a mi mateixa.

—I tampoc per als altres?

—Què vols dir?

—Vaig llegir les teves notes. Sé allò de l’Elsa. Sé que la va matar la tieta Claudia, que va ser un accident, que ella li va donar aquell medicament perquè no sortís a comprar-se droga i que no sabia que l’Elsa ja la tenia a l’habitació, que va ser una sobredosi accidental... —L’Amàlia parlava a borbollons, mentre anava mirant al voltant, tot i que la resta de passatgers eren lluny i el soroll del motor impediria que algú sentís aquelles paraules.

—Llavors, també saps allò altre?

Era impronunciable, ni tan sols durant les sessions amb la psiquiatra havia aconseguit explicar-ho. No podia dir a ningú que sempre havia sospitat que hi havia alguna cosa oculta en la mort de la seva cosina Elsa, una de les persones a qui més s’havia estimat a la vida. I que, com no podia ser d’una altra manera, aquella sospita va perdurar durant anys, i que van ser unes paraules de la seva àvia, que estava agonitzant a l’hospital, les que li van revelar la veritat. Però ella no volia el balboteig d’una anciana, volia una confessió.

Va veure un altre cop el cos diminut i exhaust de l’àvia, intubada sota els llençols blancs, solcats per una franja blava amb el nom de l’hospital descolorit per les rentades. Havia arribat a la fase terminal i, sense el pal·liatiu dels calmants, els dolors eren molt intensos.

Els ulls espaordits de l’àvia després que ella li digués:

—Si no m’ho expliques, te la trec.

El seu dit assenyalava amenaçador la bomba de la morfina.

—Nora.

El seu nom era una súplica.

La mà dreta de l’àvia anava temptejant l’aire buscant el botó per cridar les infermeres. Auxili, allibereu-me del monstre en què s’ha convertit la meva neta.

Sí, un autèntic monstre que se li va abraonar i li va agafar la mà amb tanta violència que la va fer gemegar, un monstre enfollit que va ser capaç de mirar l’àvia als ulls.