Raquel Capdevila Carbajo - Els fills de Can Rovira

Se serveix el tercer whisky, més feliç que quan ho havia fet amb el primer. Ara la gola ja no li crema en empassar-se l’alcohol. Feia molt de temps que no en bevia i quan ho feia sempre era amb la Sara, per homenatjar el pare. Es bevien un parell de gots cadascú, s’encenien un havà i d’aquesta manera li feien el seu petit homenatge, abans de caure marejats pel fum dels cigars; sobretot la Sara.

El quart got, tal com entra, torna a sortir. Ara tot li comença a donar voltes. Com pot, arriba al llit, on abandona cos i ànima per poder descansar tota la nit sencera. Feia temps que no ho podia fer, d’ençà de l’accident de la Sara.

Surt de la dutxa i se serveix un whisky imitant els seus germans quan ho fan per homenatjar el pare. És una tradició que molt poques vegades ha compartit amb ells perquè creu que és un ritual molt íntim entre en Jordi i la Sara, i alhora és massa melodramàtic pel que ella poc aguantar.

Fa molts anys que se sent molt lluny dels de casa. De jove, ja tenia clar que no es quedaria a viure a la masia ni que es casaria amb cap pagès de la comarca. Volia marxar tan de pressa com fos possible. Era un sentiment molt estrany, el que sentia; estimava molt la seva terra, però alhora era presonera i el que volia era llibertat. Tenia uns tiets a Barcelona que no tenien fills, i sempre li havien ofert la possibilitat de viure amb ells quan anés a estudiar a la ciutat. La tieta era la germana petita de la mare, era una addicta a les ONG i col·laborava amb tot el que podia. Desitjava amb totes les seves forces que l’Eva visqués amb ells, tenia grans plans per a ella.

Amb el segon got, li torna a venir al cap en Lucas. Feia molts anys que no el veia. Van deixar de veure’s poc temps després que la Sara els enxampés.

Un tercer whisky creu que se li posarà de meravella, i se’l comença a servir amb una elegància desmesurada, que la porta a anys enrere, quan la tieta la instruïa. Aquells anys amb els tiets va aprendre molt i de tot. Quan va acceptar la proposta de viure amb ells, ja sabia més o menys el que esdevindria tot plegat. No era un peatge gaire alt, si aconseguia marxar de la masia. Hauria fet qualsevol cosa per anar-se’n d’allà i, de fet, ja ho va fer.

Beu molt lentament, notant com l’alcohol la crema per dintre, provocant-li basques, que finalment la fan vomitar. Tot li dona voltes i sense pensar-ho gaire es lliura al llit.

La respiració dels dos és ràpida i gèlida i el tic-tac d’un rellotge els fa entrar en una profunda fase REM. En Jordi i l’Eva caminen enmig de la foscor, l’un en direcció a l’altre. Se senten lliures de càrregues i una pau desconeguda els fa avançar cap a un retrobament que fa molt de temps que esperen. A mesura que avancen, la foscor desapareix i de mica en mica les seves siluetes desenfocades esdevenen nítides i properes. Ara són l’un davant de l’altre, l’Eva saluda el seu germà despentinant-li els cabells, com feien quan eren petits, i ell li acarona la cara amb tanta dolçor que fa que aquells ulls tan blaus comencin a plorar. Es fusionen en una gran abraçada, que produeix un efecte terapèutic per als dos germans. No cal dir res, és del tot innecessari, les mirades ho diuen tot. De cop, senten un riure escandalós, que els fa girar.

—És la Sara! —exclamen alhora els germans. Aquella manera de riure tan peculiar i amb tantes as i os, la reconeixerien entremig de la d’un centenar de persones.

Com espectadors d’una obra de teatre, observen l’escena, que els és del tot familiar. Ho recorden perfectament, volien fer un pa de pessic per berenar i van acabar fent una guerra de farina i ous.

Corrien, xisclaven i reien per la cuina, fins que la mare hi va entrar, tota esverada, en sentir aquell xivarri. La cara de la mare era un poema, va estar una bona estona mirant-ho tot, sense dir res. Fins que el pare va irrompre a la cuina, amb l’enorme cistell ple de verdures que acabava de collir de l’hort. Van intercanviar les mirades, i ell, sense pensar-ho dos cops, els va fer sortir per la porta que donava a l’hort. Va engegar la mànega i allò es va convertir en un festival de pastetes, xiscles i rialles.

De cop, l’escena es deté i la Sara va cap a ells. A mesura que es va acostant, els personatges secundaris de l’estrany teatre la van seguint fins a aconseguir fer una rotllana, on al mig hi ha la Sara quan era una nena, en Jordi i l’Eva. Comencen a ballar una espècie de dansa macabra, i la Sara se’ls afegeix, deixant els seus germans sols, al mig i petrificats.

Els dansaires estrenyen la rotllana acostant-se als dos germans, i a l’uníson cantussegen una senzilla melodia inaudible per a les seves oïdes, però d’alguna manera ja l’han encastat en els seus cervells. Sobresaltats, es desperten, sentint el tic-tac d’un rellotge que no tenen. Durant uns minuts resten immòbils als seus respectius llits, sense parpellejar, intentant controlar la respiració accelerada i obligant-se a creure, que tot allò ha estat un malson. Un malson idèntic, que han tingut dos germans que viuen a cent quilòmetres de distància.

En Jordi mira el rellotge del mòbil i creu que és massa d’hora per poder trucar a l’Eva. Encara no són ni les sis i ni tan sols és clar. Fa estona que transita amunt i avall de la casa, sense saber què és el que ha de fer. Ara mateix no sap si l’alcohol el va afectar massa, si ha estat un malson que li ha deixat un mal regust de boca o potser si ha estat la primera experiència paranormal de la seva vida. Se sent imbècil, només de pensar què li dirà la seva germana gran, si li arriba a trucar. Segur que se’n riu d’ell i li recrimina l’alcohol que va beure’s ahir a la nit.

Es passa la mà per la cara, tocant-se la barbeta, com si estigués analitzant la situació i decidint el que ha de fer al respecte. La imatge que li retorna el mirall del lavabo defineix ben bé la situació que està vivint. El dolor s’ha empassat el seu atractiu i els seus ulls verds gairebé han perdut la llum que els ha caracteritzat sempre. La resta de la cara queda tapada per una espessa barba, que, sota la dutxa, decideix que no portarà més.

Mentre es posa la loció after shave , somriu. Encara no sap com definir el seu aspecte. Feia molt de temps que portava barba i es veu força diferent. Net i polit baixa les escales i pel camí es posa un jersei que havia deixat a la barana.

En obrir els porticons, l’enlluernen els fars d’un cotxe que s’acosta cap a la casa. Surt a rebre’l, pensant-se que és algun turista despistat buscant el camí de l’hotel rural, com sol passar sempre. Però, a mesura que s’acosta i amb els llums del porxo encesos, no té cap mena de dubte de qui és la persona que hi ha dins d’aquell cotxe d’alta gamma.

L’Eva baixa del cotxe, vestida amb una camisa de quadres negres i vermells, i uns texans amb tants forats que només veure-la fa agafar fred. Per sort, aquesta vegada ha vingut amb un calçat normal i no amb aquelles botes que va dur l’última vegada, que semblava que anés a pujar a l’Everest.

En Jordi fa uns ulls com unes taronges mentre s’agafa els cabells per darrere amb les dues mans, com en un gest de sorpresa.

—Em convides a passar o penses estar-te aquí com un estaquirot, tot el dia? I tanca la boca, que sembles idiota! —diu ella al seu germà, amb una mena de mig somriure, mentre passa pel seu costat, dirigint-se a l’interior de la casa. En Jordi tanca la porta i la seva germana l’espera al mig de la sala, dreta i amb una mirada còmplice que anticipa la conversa que es produirà després dels primers formalismes socials.

—El tic-tac et fa venir —cantusseja l’Eva, amb inseguretat, mirant fixament els ulls del seu germà, esperant que allò que li diu no li soni estrambòtic i no es pensi que s’ha tornat imbècil del tot.