Raquel Capdevila Carbajo - Els fills de Can Rovira

En silenci, l’una al costat de l’altra, tenen diferents sentiments. La Sara se sent feliç d’estar amb la iaia, i l’altra, temorosa però esperançada, desitja que la seva neta sàpiga trobar el camí. La mare ja li ha dit que no es descamini, però ella encara no se n’adona, que el camí que vol la mare que agafi és un altre. Sembla més atreta per reviure records d’un passat que ara queden massa lluny en el temps. Hauria d’avançar en el temps, que no l’esperarà.

La passarel·la avança més ràpida que abans, i unes imatges esteses com llençols traspassen la Sara, fins a esvair-se com anelles de fum. Com en un trencaclosques, apareixen unes peces de colors, que dansen al voltant de la Sara, fent giravoltes i amb una calma desmesurada, s’agrupen amb delicadesa, fins a formar una esfera que l’embolcalla, separant-la de la seva dolça acompanyant.

Un cop l’esfera s’ha completat, fa un ràpid moviment de rotació que fa desaparèixer tots els colors, i només es percep una llum blanca intensa, que l’enlluerna i l’obliga a protegir-se els ulls. A poc a poc, es va desaccelerant fins a aturar-se del tot, mostrant una imatge que li provoca crits d’horror que fan trontollar la fina estructura esfèrica. Es pot veure a ella mateixa plorant, amb les mans a l’entrecuix, plenes de sang del fill que no naixerà mai. Allarga els braços, com en un intent absurd de consolar la Sara de fa cinc anys. Però és inútil, no hi havia consol de cap mena, aquells dos li van treure el que ella desitjava més en aquesta vida. Volia ser mare, volia formar una gran família, però els luxuriosos d’en Lucas i l’Eva li ho van prendre. Encara els pot veure, nus, suats, amb la mirada plena de vici i mancada d’amor. La van mirar avergonyits, i amb moviments maldestres volien tapar la culpa amb un llençol brut i suat com ells. Els va odiar tant que els desitjava els pitjors dels mals i després es va odiar a ella mateixa per l’odi que va deixar néixer, en el lloc que abans ocupava el seu nadó.

Van ser uns mesos molt difícils, plens de rancúnia, de dolor amarg i de gust de bilis. Ni tan sols abraçar el seu estimat pi la consolava. Durant molt de temps va deixar d’anar-hi, es va desconnectar de tot el que per a ella sempre havia sigut important i es va oblidar de viure. No va voler parlar amb cap dels dos, va desterrar la seva germana de Can Rovira i va cremar tot el que havia compartit amb en Lucas. No era Sant Joan, però ella va fer la seva particular foguera, on va incinerar tots els records compartits amb ell. Creia que destruint-los podria minvar o fer desaparèixer el seu dolor. No va ser així, va ser el temps el que va fer-la no sentir dolor. Oblidar, no ho fa fet mai!

En Jordi intentava entendre el comportament de la seva germana. En certa manera la podia comprendre, però el que no podia assimilar era com s’havia abandonat, com la persona generosa amb la vida, enèrgica, caminava amb una aura tan fosca i sense llum en la seva mirada.

La casa, que sempre havia gaudit d’una lluminositat especial, la va perdre amb l’amargor de la Sara. La llum de totes dues es va apagar, era com estar enterrats en vida. Així ho sentia en Jordi. La Sara, amb la seva negativitat, estava matant tot el que ella més estimava; a ell i Can Rovira.

Els dies passaven lentament, i les estacions semblava que no acabaven d’arribar, ni tampoc de marxar. Va ser un temps estrany, on la paciència d’en Jordi es va posar a prova. Amb la seva calma habitual, esperava, sense presses, que la seva germana tornés. No calia dir-li res més, després del seu temps de dol, havia de trobar sola el camí de tornada. Va ser un dia qualsevol, mentre seia al pedrís, contemplant els últims rajos solars de la tarda, quan la Sara se li va acostar.

L’esfera es desfà com una pintura, a la qual han tirat dissolvent. Regalimant, desapareix la imatge del passat i les últimes restes de dolor, si és que li’n quedava cap. En la immensitat de l’espai, es troba rodejada d’estrelles, d’infinites intensitats i colors molt vius. Li recorden els llums que abans feien servir per decorar la casa per Nadal. Més ràpid del que ni tan sols pot pensar, davant seu es troben els tres germans amb la iaia, resant un parenostre abans d’anar a fer cagar el Tió. Estan molt emocionats, cadascun d’ells té el seu bastó i estan disposats a picar molt fort per aconseguir tots els dolços possibles, que es menjaran durant les festes nadalenques. A casa, tot el que feia cagar el Tió havia de ser compartit, menys quan cagava l’arengada, que entregaven al pare, perquè se la mengés tot sol.

Quan treien la manta al Tió, els germans esperaven trobar els boníssims torrons de xocolata amb arròs inflat i les neules. Les restes de dolços tradicionals, els eren força indiferents, i quan sortia un dolç que no els agradava de seguida el regalaven al primer adult que tenien a la vora. Ara bé, quan trobaven el seu, volien obrir-lo de seguida. La mare els en donava un tros petit i els posava un tovalló a manera de pitet, perquè no s’embrutessin, ja que després havien d’anar a la missa del gall i havia d’arribar tota la família immaculada. Com que el pare gairebé sempre es tacava, la mare procurava que tingués una altra camisa i jaqueta de recanvi. El pare feia la broma que les taques eren medalles. Aquell Nadal en va guanyar tres!

S’ho mira amb enyorança, i no entén com ha pogut passar d’un record tan dolorós a un de tan agradable i tendre. Va a la babalà! No té cap mena de sentit, la mare li ha dit que no es descamini, però no sap per on ha de continuar. És la passarel·la el camí o són els records els que fan el camí? I si és així, quins records l’ajudaran?

Asseguda sobre una mena de núvol, intenta relaxar la ment. No vol pensar en res, de fet creu que tampoc sabria què és el que hauria de pensar. Es distreu, palpant el núvol, de textura molt agradable i esponjosa. De petita, pensava que estaven fets d’un cotó fluix especial, molt flonjo i amb olor de caramel, com els núvols de sucre que compraven quan anaven a fira per la Patum. Té devoció per aquesta festa, de fet no ha canviat gaire el seu ritual en els últims anys. Segueix i totes les celebracions pre-Patum i en gaudeix. Va a la sortida del Tabal, a la Patum del carrer de la Pietat i als Quatre fuets, i finalment el dimecres fa acte de presència a la passada del migdia, on com cada any l’emoció dels primers compassos li fa saltar alguna llàgrima. I finalment arriba el tan esperat dimecres al vespre, on a les vuit es planta a la plaça de Sant Pere, per gaudir de la festa amb intensitat. Mira el rellotge de l’església, esperant que les busques marquin les vuit en punt, i allà al mig de la plaça ja sap que aquella serà una bona Patum.

S’estira sobre el núvol, esperant que passi alguna cosa. Sense adonar-se que tot el que li passa ho provoca ella mateixa. No ha d’esperar res, ha de tornar a través dels últims records. Reviure la infància la fa perdre en el temps, que en una altra dimensió li manca. Fora de la galàxia en espiral, tot pot succeir en mil·lèsimes de segon i pot haver exhaurit tots els minuts d’una vida en un altre pla.

La iaia ja no hi és, la passarel·la ha desaparegut i ella jau en un núvol que flota enmig del no-res. Intenta no pensar en res, però cada vegada que se’n fa el propòsit li venen al cap mil imatges que de seguida es treu, repetint tan de pressa com pot: «Ment en blanc, ment en blanc, ment en blanc…». Com quan de petita la feien resar, agenollada davant del llit, el parenostre i l’avemaria abans d’anar a dormir. Ho recitava tan de pressa que ni tan sols podia entendre el que estava dient, de la velocitat que arribaven a agafar les pregàries.

Obre els ulls i un camp d’herba ple de gallarets s’estén per sobre seu. Està convençuda que no ha pensat en cap moment en gallarets. Si estira els braços gairebé ho pot tocar amb les mans. S’incorpora i la meitat superior del seu cos queda coberta d’herba fresca i gallarets vermells. Voldria submergir-se en el camp, però hi ha alguna cosa que li ho impedeix, mira a veure què és, i ràpid reacciona en veure que és el cordó de plata, que està tens. Aquella veu que l’acompanyava la va avisar que no podia estar-ne. Nerviosa i amb sensació d’ofec, veu que no té gaires opcions; es queda al núvol esperant que el cordó no s’esberli o es llança al buit.