Raquel Capdevila Carbajo - Els fills de Can Rovira

Pensa en el seu germà, de ben segur trobaria una solució eficaç, amb calma i analitzant tots els ets i uts de la situació, i li oferiria una resposta tan evident que, com sempre, se sentiria molt estúpida de no haver vist que la tenia davant dels seus ulls. Sempre li diu que les coses són més simples, que no ha de ser tan rebuscada i que no s’ho ha d’agafar tan a la valenta: «Per dos dies que som aquí, creus que has de perdre el temps amb aquestes ximpleses?». Li responia amb un no, que no li acabava de quedar del tot sincer, i sense estar gaire convençuda, feia cas dels consells savis que li regalava aquell homenàs de metre vuitanta-cinc, que provocava que al seu costat se sentís com una germana de butxaca amb el seu metre seixanta-cinc.

El troba a faltar, faria qualsevol cosa per poder estar al seu costat i gaudir de la seva companyia. Novament, li demanaria perdó pel dolor que li va fer passar quan es va abandonar al patiment i el va apartar del seu costat. No li deia pràcticament res, però les poques vegades que s’atrevia a dir-li alguna cosa de més, les paraules se li clavaven com punyals. Gairebé sempre, quan es diuen les veritats, aquestes són profundament doloroses, sobretot quan l’encerten de ple. En Jordi no és gaire parlador, però quan la clava, no deixa puntada sense fil.

Quan més esplèndid estava, era en els sopars amb els amics de la infància. Feia temps que van pactar que, passés el que passés, es veurien un cop al mes, i així ho han anat fent durant els últims anys. Encara que, per culpa del seu divorci, la llista de comensals es va reduir força. En l’actualitat ja només es reuneixen en Pep i la seva dona, en Joan, la Sara i ell. Són pocs, però molt ben avinguts!

L’últim sopar que van fer va ser a Can Rovira, exactament un mes abans de l’accident de la Sara. En Jordi va cuinar per a tots, com era costum sempre que anaven a casa dels germans. No es pot dir que la seva germana fos una gran cuinera, no se’n sortia del tot malament, però tampoc gaire bé. Així que entre els cinc, entre riures, en un d’aquells sopars, on es van veure obligats a encarregar unes pizzes, van decidir que si havien de menjar pa amb tomàquet i embotit, l’encarregada havia de ser ella, però per a la resta de receptes ho faria en Jordi.

Desitja tant poder veure’l, que en un tancar i obrir d’ulls es troba davant del camí de casa. A la llunyania pot veure Can Rovira, la seva estimada llar. El vent aixeca la pols del camí, que tantes vegades ha recorregut al llarg dels anys, i, immòbil, se sent com el fill pròdig que torna a casa. Amb la vista devora el paisatge, intentant no perdre’s ni un mínim detall. Es troba en una mena d’estat de trànsit, embadalida per tota la natura i els records que l’envolten.

De cop es gira, i sorpresa va a l’encontre dels seus germans, però ells ni tan sols s’adonen que ella és allà. En Jordi està més prim i els ulls no li brillen tant, però està contenta perquè no està sol, ha fet cas del que li va dir i li va deixar per escrit; l’acompanya l’Eva. Sap que està bé i, atreta per un magnetisme especial, dirigeix l’atenció cap a la seva germana gran.

Se la nota que ha estat plorant… Està encuriosida i, en observar-la detingudament, s’adona que no queda cap resta d’odi per ella; el perdó ha estat sincer i real. Els germans s’acomiaden, en Jordi marxa amb el cotxe i l’Eva fa les primeres passes del camí a casa. Comprèn que realment qui fa de fill pròdig és la seva germana i no ella, ja que la Sara pertany a Can Rovira en cos i ànima i sempre serà així. Pot percebre un gran penediment i culpa per part de la seva germana gran, que camina durant una estona amb pas ferm pel camí. S’atura, observa amb atenció l’entorn i després d’uns minuts s’endinsa al bosc, i la Sara la segueix. Sap perfectament cap on es dirigeix la seva germana, i sense que sàpiga de la seva presència, caminen de costat fins a arribar al pi. L’Eva l’abraça, com si es tractés del mur de les lamentacions, i es deixa portar pels sentiments més sincers que ha pogut mostrar mai, al llarg de la seva vida. Abraça el pi, desconsolada i amb els ulls plens de llàgrimes, es lamenta dels fets del passat, desitjant que l’accident l’hagués tingut ella i no la Sara. Sense cap mena de dubte, es canviaria per la seva germana petita.

La Sara, etèria i petrificada, no reconeix la germana que té davant. Mai s’hauria imaginat veure-la d’aquella manera; pot percebre el dolor tan profund que sent i com el seu penediment és sincer.

Esgotada, es desmaia i cau als peus del pi. La Sara resta al seu costat, intentant protegir-la de la tempesta que s’acosta. Sap que des de ben petita que li fan pànic, i no vol deixar-la sola; se sent impotent perquè no sap com fer per despertar-la. Entremig dels trons, la Sara sent la veu d’en Jordi que crida l’Eva, s’uneix al clam del seu germà i a l’uníson repeteixen el nom de la seva germana gran, fins que finalment aconsegueixen que es desperti.

Els llamps l’atreuen per la llum i l’energia que emeten. Alça la mà i es fusiona amb un d’ells, desapareixent del bosc sense deixar cap indici que hi hagi estat mai.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.