Alba Dalmau - Amor i no

© Ares Molins

Alba Dalmau

Nascuda el 1987 a Cardedeu, és llicenciada en Comunicació Audiovisual i màster en Creació Literària per la UPF.

El 2011 publica la seva primera novel·la Vonlenska , Premi Recvll. També és coautora de tres llibres d’artista que combinen literatura i fotografi a: On només hi havia un far, Estrena i CU(B)A .

Va viure a Nova York, on va escriure la novel·la Bategant, Premi Vila de l’Ametlla de Mar 2015, i el recull de contes Estàndards (Angle 2017), XXVIII Premi Literari Vila d’Ascó.

El 2019 va publicar El camí dels esbarzers (Angle 2019), novel·la molt ben rebuda per la crítica i amb diverses edicions, i el 2020 s’ha estrenat en literatura infantil amb Capgirat , un àlbum il·lustrat per Cinta Vidal.

Actualment és professora d’escriptura creativa al Laboratori de Lletres de Barcelona.

«El vent els espetega a la cara. Van muntats en una Vespa de color crema que llisca rabent entre un mar d’oliveres a banda i banda. La Carme condueix perquè l’Yngve no sap anar en moto, i encara que en sabés tampoc el deixaria. Tenir el control la tranquil·litza. L’Yngve rodeja la Carme amb els seus braços llarguíssims perquè sap que si s’agafés al passamà al més mínim revolt perdria l’equilibri i sortiria disparat a la cuneta. La Carme, en canvi, protegida pels braços de l’Yngve, sent que es podrien estimbar daltabaix d’un cingle que no es rascaria ni els genolls. Aquesta sensació, malgrat el temps que fa que no es veuen, no ha desaparegut.»

Una parella jove se separa. S’havien conegut a Roma i allà havien viscut la seva història d’amor, que ara acaba. O potser no. Potser pot haver-hi amor després de l’amor.

Ell, Yngve, trobarà la seva vocació en el món artístic. Ella, Carme, viurà vinculada al món de l’òpera. L’un i l’altre es necessitaran al llarg dels anys i trobaran maneres de ser-hi presents, de comunicar-se i de veure’s. Es retrobaran a la ciutat d’ell, Estocolm; a la ciutat d’ella, Barcelona, o en qualsevol altre racó del món. I tindran altres amors, formaran famílies, tindran fi lls, reviuran el vertigen de la passió i el desencís, exploraran nous sentiments com noves terres per descobrir... Però sempre mantindran el caliu de l’altre, com un foc latent.

Amb l’estil plàstic i cinematogràfi c que la caracteritza, Alba Dalmau desplega amb mestria l’evolució d’una relació poc convencional que qüestiona els tòpics de l’amor.

Amor i no

Narratives

127

Amb el suport de

© 2021 Alba Dalmau

© Lara Lars, per la imatge de portada

El poema «Caldrà que comenci» de Iehuda Amikhai, traduït per Manuel Forcano, es reprodueix per cortesia d’Edicions Proa.

© 9 Grup Editorial, per l’edició

Angle Editorial

c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: febrer de 2021

ISBN: 978-84-18197-64-2

Producció de l’ePub: booqlab

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Amor i no

Alba Dalmau

«We walked through night ’til night was a poem.»

BRENDA HILLMAN

Les runes de Roma aquesta nit són a dins i fora de l’autobús que va de l’aeroport de Fiumicino al Centro Città.

La llum taronja dels fanals li fa pensar en la Roma en flames de Neró, i quan passa per davant del Coliseu, en comptes de les finestres que ha comptat tantes vegades per fer temps, veu les boques esdentegades dels fantasmes que l’han acompanyat tot el viatge.

En menys de quinze minuts arribarà al pis i li dirà que ja no l’estima. Com que l’oratòria no és el seu fort, ha decidit que ho farà així, tot d’una, com si es donés un cop al pit per expulsar una bola de carn i greix que gairebé l’ofega. Després d’això, s’imagina que l’Yngve, tranquil i desmanegat com una jaqueta mal cordada, li farà un petit somriure insípid i amb una calma admirable anirà al balconet del menjador i s’hi llençarà. Com que és tan prim, la caiguda serà dolça, un vol similar al d’un avió de paper que aterra matusserament però sense desperfectes. Una vegada mort, estès a terra, arribaran els carabinieri per dibuixar la seva silueta amb guix a terra i traçaran el seu perfil: un cap petit i unes extremitats tan llargues que se’ls acabarà el guix i tot.

Ja ha arribat. Posa la clau al pany, però abans de fer-la girar s’apuja els pantalons perquè aquest Nadal a Barcelona s’ha aprimat cinc o sis quilos i tot li cau. Fa tres inspiracions profundes abans d’entrar i finalment enfonsa la clau i fa la volta.

—Hello! Ciao?

No contesta ningú. S’acosta sigil·losament al seu estudi, on espera trobar-lo com un animal desemboscat amb el discman a la falda escoltant música, però al pis no hi ha ningú.

Va al lavabo i quan es mira al mirall gairebé no es reconeix; té la cara xuclada i unes ulleres violàcies. Enfonsa els dits a la cabellera negra i arrissada per donar-li volum i guanyar espai. S’asseu a la tassa per fer pipí, potser l’últim en aquest pis, i quan estira el braç per agafar paper i veu que no n’hi ha, es posa a plorar. Decideix que es quedarà així, asseguda amb els pantalons abaixats fins als turmells indefinidament.

Quan sent que s’obre la porta, no sap quanta estona ha passat.

—Carme?

—Sono here…

L’Yngve treu el cap per la porta del lavabo, aquell cap ridícul que a contrallum sembla calb però que en realitat està poblat per una cortina de cabell fi i sedós de color palla.

—Lucky bambina! —li diu amb un somriure sincer, i li tira un rotllo de paper dels que acaba de baixar a comprar al súper.

Fa tres inspiracions profundes més i surt del bany. Ell l’espera a l’altra banda de la porta, a punt per embolcallar-la amb aquells braços desproporcionats que podrien fer una abraçada de triple volta.

—You’re so so magra, Carme! Natale in Auschwitz or what? —Aquesta és la classe de bromes que un dia van fer que s’enamorés d’ell.

Quan finalment l’allibera de la seva abraçada d’octòpode, ella se separa uns centímetres d’ell, el mira als ulls i amb un somriure que no lliga amb les paraules li diu:

—I don’t love you più, Yngve.

—It’s ok. I knew. Ora mangeremo.

La Carme es deixa arrossegar fins a la cuina, sense cap intenció de menjar. Des que va prendre la decisió que el deixaria se li va tancar l’estómac i l’únic que pot ingerir són líquids amb palleta —va ser així com l’àvia va aconseguir que la seva neta preferida mengés el caldo de Nadal.

Mentre l’Yngve reescalfa una minestra, ella se’l mira encuriosida, no està segura que l’hagi entès. L’idioma que s’han fet a mida, una barreja macarrònica entre anglès i italià, a vegades té les seves fissures i no seria la primera vegada que una informació arriba deformada a l’altre.