Alba Dalmau - Amor i no

Ha passat aquest matí, a la fruiteria del Mercat de la Concepció. La Trini, la fruitera, una mena de ginecòloga de la vida amb la capacitat de fer ecografies a pèl, perquè diu que pot endevinar si serà nen o nena només mirant les panxes, quan m’ha vist m’ha dit: «Serà nena, ara sí que ja no en tinc cap dubte!» Jo li he dit que segur que tenia raó i he resat perquè no em preguntés qui era el pare. Per ordre seva, perquè sempre obliga els clients a palpar la mercaderia per demostrar-los que és de primera qualitat, tenia una pruna madura a la mà quan he notat la primera fiblada. De l’ensurt he fet força amb la mà i la peça ha esclatat amb tanta força que m’ha esquitxat tota la roba. La Trini, sense pensar-s’ho, m’ha dit: «Nena, això és que ja ve, i si és una nena s’ha de dir Pruna i que no se’n parli més, corre a buscar un taxi, corre!»

De camí a l’hospital, les contraccions s’han accelerat, he intentat fer els càlculs matemàtics que la Layla ens havia explicat tantes vegades, però no podia recordar quants minuts havien de passar entre una contracció i l’altra i en l’únic que podia pensar era en la remor tibetana de la Layla dient-nos: «Quan sigui el moment, bufeu com si apaguéssiu les espelmes d’un pastís», i de camí al Clínic he començat a bufar centenars d’espelmes de pastissos imaginaris.

A l’hospital, la infermera, que es veia que es prenia els parts amb la indiferència de qui acompanya algú a anar al lavabo, m’ha dut fins a l’habitació i m’ha dit que em calmés i que comencés a dutxar-me, perquè fins que no dilatés uns quants centímetres hi havia temps perquè arribés el pare i tot. He preferit no dir-li que del pare no en tinc ni el telèfon, només una adreça postal escrita a llapis que diu «Casa Leibys y Papito el Zapatero» i el quilòmetre de la carretera, per això he acabat marcant el número de la feina de la mare amb resignació. Fa mesos que no parlem. Trucar-li em fa pensar en quan era petita i en plena febrada la secretària de l’escola li trucava perquè em vingués a buscar i ella arribava dues hores més tard, crispada perquè l’havien interromput a mitja feina, i d’una estrebada se m’emportava a l’oficina per continuar treballant, amb l’únic consol que la seva secretària era una mica més amable que la de l’escola.

Ara soc a la sala de parts, empenyent amb crits de bèstia i un equip d’infermeres que m’animen com si fossin l’afició d’un partit de futbol decisiu i jo la pitxitxi. Entre contracció i contracció els dic que no puc, que no en sé, que no sortirà... però elles insisteixen com si haguessin apostat diners en mi i no estiguessin disposades a perdre’ls. «Va, empeny, empeny, empeny! Una mica més, que ja ho tenim, això! Tu pots! Vinga, vinga, vinga! Més, més, més.» I jo només puc pensar que això no sortirà mai i que seré l’única dona al món incapaç d’haver donat a llum. Em veig passejant-me tres anys més tard, amb una panxa de quaranta-vuit mesos, gran com un planeta i arrossegant-me pels carrers a quatre grapes perquè els peus ja no m’aguanten i treballant en un circ: «La mujer embarazada de tres años, ¡pasen y vean!» Però, de sobte, sento una veu que diu: «Ja està, ja és aquí! No ha sigut tan difícil, oi que no?», i me la posen als braços. És una nena preciosa de color vermell lilós. Ens mirem llargament per reconeixe’ns i amb un fil de veu, perquè no em sentin les infermeres, li dic que no pateixi, que de moment jo seré la seva mare i el seu pare i els avis si fa falta i que tot sortirà bé, i després li acaricio el nas, petit com un pessic, i sense pensar-ho em surt dir-li: «Hola, Pruna.»

La mare arriba dues hores després que ens hagin pujat a planta. Entra a l’habitació d’una revolada, estressada i amb tres carpetes gruixudes sota el braç. Sempre vesteix amb roba de fil, blanca i ampla, com si la seva vida fos una festa permanent en un iot eivissenc.

—Perdona, reina, tenia una reunió molt important i no m’he pogut escapar abans.

—No passa res, mama.

—Escolta, abans que res... —i amb «res» es refereix a conèixer la seva neta—, t’he trobat una feina, perquè ara amb tot això —i quan diu «això» remena la mà a l’aire, referint-se a la Pruna i a mi, sense un home que ens mantingui— no pots seguir com fins ara. A la sastreria del Liceu busquen algú i ja els he dit que comptin amb tu, així que tan bon punt et recuperis ells ja t’esperen. Els he parlat molt bé de tu, però no pateixis, que sent filla meva segur que no hi haurà cap problema. Estàs contenta, reina?

La mare seu a la butaca de l’habitació, sense ni preguntar per la seva neta, i em demana si pot fer una trucada de feina urgent des del telèfon de l’hospital. Es passa mitja hora parlant animadament de pressupostos, subvencions i de l’acte inaugural del MNAC, que la fa anar de bòlit. Quan la mare parla de feina, al contrari que les persones normals, la veu se li rejoveneix i sona més alegre que de costum.

Quan entra la infermera amb la Pruna, li acosta la nena a la mare esperant la clàssica reacció de totes les àvies: llàgrimes incontrolades, la veu tremolosa i associacions físiques amb altres familiars, però la mare no és així.

—Ui, que moreneta, no?

—Mama, per favor.

—Te la deixo aquí sobre, Carme, que sembla que té gana —em diu la infermera.

—Veig que s’han equivocat amb el nom, nena. Han posat una «P» en comptes d’una «B»: PRUNA... Digue’ls-ho ràpid que després tot són problemes.

—Es diu així, mare, Pru-na.

—Pruna? Moreneta i amb nom de fruita?

—Doncs sí, negra i amb nom de fruita.

—Ai, bueno, tampoc cal que et posis així.

—Per què no ens deixes soles, mama?

—Està bé, està bé, ja tornaré demà. Reina, pensa en això del nom, que ara encara hi som a temps —diu amanyagant la Pruna com una bestiola.

Quan se’n va em poso a plorar. Tota jo soc un còctel d’emocions, i sé que en aquest estat només hi ha una persona al món que em pot calmar. Com que les infermeres s’acaben d’emportar la Pruna a la sala de nounats, decideixo arrossegar-me fins al final del passadís, on sé que hi ha una cabina de telèfon. Els punts em tiben i tinc el cos adolorit com si tota jo fos un blau després d’un cop, però necessito fer aquesta trucada. Quan arribo, em trec un paperet arrugat de la butxaca, unes quantes monedes, i començo a marcar una tira de números llarguíssima, a poc a poc, per no equivocar-me:

—Sí?

—Ja és aquí, Yngve.

—Qui?

—El caramel de fudge .

—Enhorabona, Carme! Com et trobes?

—Estranya.

—Estranya com?

—Saps quan estàs a punt de tirar-te d’un trampolí molt alt i fa por però saps que no et faràs mal perquè la piscina és plena? Doncs ara em sento així, però la piscina és buida.

—Va, dona, no siguis tan dramàtica. Suposo que és normal. Saber que de cop ets responsable de la vida d’algú deu fer força vertigen. Però t’hi acabaràs acostumant, tothom ho fa.

—M’agradaria que fossis aquí, Yngve, tu sempre em fas sentir que la piscina és plena.

L’Yngve es queda en silenci.

—Estic feta un embolic, però soc feliç, però també estic trista. No sé...

—Gaudeix el moment i intenta no pensar tant. Felicitats, Carme.

Un dissabte al mes soc el responsable del moviment de gent perduda. Ens trobem a les vuit del matí en punts calents de zones residencials i terrenys circumdants de la ciutat. La majoria dels voluntaris són familiars de gent desapareguda. Tant se val si plou, neva, fa boira o cau un sol de justícia, la norma és que l’activitat no s’anul·la per cap circumstància, encara que el fred sempre s’agraeix. Les capes d’abric dissimulen la culpa dels voluntaris. Cada dissabte el dediquem al desaparegut més recent de la setmana.