Alba Dalmau - Amor i no

—Però… qui és en Warhol?

—El seu conillet d’Índies.

—Com?

—Doncs això, el seu conillet d’Índies literalment.

—Com? Però… Aviam… Un animal, animal? La teva germana està sonada, Yngve!

—Volies que t’expliqués alguna cosa divertida, no?

—A vegades penso que no vivim en països diferents, sinó en planetes diferents.

—Pot ser que sí.

—Si vols, em pots fer alguna pregunta d’aquelles que els dos sabem que seran incòmodes. Estic preparada.

Es fa un silenci llarg.

—Què n’has fet de l’amor que sentíem?

—Doncs la major part encara el conservo, però d’una manera diferent; la resta, l’he tallat en trossets molt petits i ara el reparteixo per aquí i per allà. I tu?

—Jo? Tinc un cactus a l’habitació que me l’estimo força…

—I què li fas?

—Com que sé que li agrada molt passar set, no el rego mai.

—Ja…

—Et puc fer una pregunta?

—Dispara.

—Què en penses de les meduses?

—Les meduses? Em semblen precioses i em fascina veure com es mouen, però sempre que sigui de lluny o amb un vidre entremig, esclar. No sé per què em transmeten molta pau. Per què ho dius?

—Per res, per res…

—Per cert, he rebut una invitació de casament de l’Steffano i la Chiara, fa anys que no sabia res d’ells. Crec que no els hem arribat a dir que ja no estem junts, oi? Perquè la invitació és per a tots dos. Per què no hi anem? Podria estar bé. És a l’estiu, ja hauran passat gairebé dos anys des que… Què et semblaria tornar-nos a veure?

—Per què no?

—I si no els diem que ho vam deixar? Seria com un joc…

—Per què no…

—Doncs els diré que hi anem. Et sembla bé?

—Carme, se’m fa tard. D’aquí a una hora començo el torn nocturn.

—Si tanco els ulls, et puc veure perfectament amb la teva americana de tweed, la de les coses serioses.

—En tinc una de nova.

—Ja parlarem d’això del casament, doncs. M’ha agradat molt sentir-te la veu.

—I a mi.

—Bye bye, bimbo.

—Arrivederci, bella!

L’Yngve penja el telèfon. Se sent una mica trasbalsat, però s’ha fet tard i no té gaire temps per pensar-hi. Obre l’armari i passa la mà per sobre la màniga de l’americana de tweed verd. Pensa que si la fes analitzar encara s’hi podria trobar alguna traça d’ADN de la Carme. Se la posa. Es mira al mirall i sacseja una mica el cap. Les puntes dels cabells li ballen com uns tentacles de medusa finíssims. Agafa les claus i surt de casa.

El vent els espetega a la cara. Van muntats en una Vespa de color crema que llisca rabent entre un mar d’oliveres a banda i banda. La Carme condueix perquè l’Yngve no sap anar en moto, i encara que en sabés tampoc el deixaria. Tenir el control la tranquil·litza. L’Yngve rodeja la Carme amb els seus braços llarguíssims perquè sap que si s’agafés al passamà al més mínim revolt perdria l’equilibri i sortiria disparat a la cuneta. La Carme, en canvi, protegida pels braços de l’Yngve, sent que es podrien estimbar daltabaix d’un cingle que no es rascaria ni els genolls. Aquesta sensació, malgrat el temps que fa que no es veuen, no ha desaparegut.

Abans d’arribar a la casa on se celebra el casament han hagut de parar un parell de vegades per mirar el mapa. Des que s’han trobat a l’aeroport de Bari que el llenguatge entre ells ha sigut utilitari: «Estàs igual», «Quant de temps», «Lloguem una moto?», «Saps on és el lloc?», «Agafa’t fort», «Segur que és per aquí?». Cap construcció original, elaborada o mínimament sentimental, només la mena de frases que hi ha al final de les guies de viatge en l’idioma local per establir comunicacions eficaces.

Saben que han arribat perquè una fusta vella en forma de fletxa anuncia el nom de la casa: «Masseria Cervarolo». A menys de cinquanta metres hi ha tots els seus amics, el seu passat ara és només a poques passes, és una sensació estranya; com la de fingir que no fingeixen. La propietària de la casa té una cama de fusta que dissimula amb unes mitges de color carn i camina com un pirata. Amb pressa, els dona les claus de l’habitació i els diu que no triguin a vestir-se perquè els nuvis estan a punt d’arribar. Com que l’Yngve li havia dit a la Carme que no tenia res per posar-se per al casament, ella li ha portat un vestit que estava arreglant per a un ballarí aficionat alt i esprimatxat com ell. Mentre ella es canvia, l’Yngve s’enfunda els pantalons acampanats i una camisa massa arrapada que vol marcar uns pectorals que no existeixen. Se sent ridícul, pensa que en el moment del ball tothom el mirarà esperant que balli un tango o un foxtrot amb la núvia encara que, avui, té la sensació que fins i tot li costarà caminar de manera natural. La Carme surt del lavabo arreglada al cap de deu minuts, duu un vestit de seda vermell que s’ha fet ella mateixa amb forma de sac.

—I aquest, quin vermell és?

Quan estaven junts, l’Yngve sempre li demanava a la Carme que li expliqués anècdotes sobre els colors, ella havia fet el treball final de carrera sobre la història del color i coneixia tota mena de curiositats que a l’Yngve el fascinaven.

—Aquest? —diu la Carme mirant-se el vestit—. Hematita.

—I?

—Era el color que feien servir per embolicar les mòmies. I vinga va, anem, que serem els últims d’arribar!

Els convidats esperen els nuvis al jardí formant un passadís. Les buguenvíl·lies i la parra s’han ensenyorit del porxo, les tanques i les parets. En un racó, tres músics amb barret d’ala blanca canten velles cançons italianes. Quan comencen a sonar els primers acords de «Piazza Grande» de Lucio Dalla, la Carme sent algú que diu que els nuvis ja són aquí, perquè aquesta és la seva cançó, la de la Piazza Cavour de Bolonya on es van conèixer. Els músics canten «Dormo sull’erba e ho molti amici intorno a me / Gli innamorati in Piazza Grande» quan apareixen l’Steffano i la Chiara abraçats com siamesos. Ella s’amaga al pit d’ell i tanca els ulls, d’amor i vergonya, i entre la música lleugera i les llàgrimes fines dels convidats l’Steffano abraça fort la Chiara. Esmunyits l’un dins de l’altre, avancen fent unes voltes que no se sap si són un ball o un remolí de felicitat que els acaba portant fins a l’altar. Mentre sona la música, la Carme li passa el braç per darrere l’esquena de l’Yngve i per uns segons s’obliden que fan veure que estan junts.

Durant la cerimònia l’Yngve observa els convidats. Els únics que coneix són els amics de l’escola de moda on va estudiar la Carme a Roma. Tots tenen el mateix aspecte ocellesc, pels vestits fluors extravagants, els tocats amb plomes i les mànigues desiguals com ales asimètriques. A més, això dels nassos aguilencs i els ulls una mica sortits és molt italià. L’olor de pasta sobrevola la cerimònia, fins al punt que al cap de mitja hora els convidats ja comencen a estar neguitosos, i és que no hi ha res pitjor que una concentració d’italians afamats. Quan s’acaba la cerimònia, la gent s’aixeca en estampida cap al banquet. El detall pintoresc de la cerimònia és una senyora grassa asseguda en un racó que fa pasta fresca amb les seves pròpies mans. Està asseguda en una cadira plegable que queda amagada sota les carns que li pengen. Amassa la pasta amb uns braços rodons i gruixuts que quan fa força li tremolen com si fossin de gelatina. Quan finalment té la massa ben estovada, la converteix en unes cordes molt llargues que després talla amb un ganivet a trossets. Amb l’altra mà, agafa els trossos a tota velocitat i els aixafa amb el dit per convertir-los en unes rodones perfectes que tenen forma d’orelletes. Són les famoses orecchiete con le cime di rapa de la Pulla. La dona treballa amb la mateixa indiferència que ho faria a la cuina de casa seva, immune a l’elegància dels convidats i al fet que per a alguns serà un dia inoblidable.