Alba Dalmau - Amor i no

—I don’t love you, hai capito?

—Ja —li respon ell en un suec dolç que vol dir que sí.

L’Yngve serveix dos plats de minestra i els posa sobre les tovalles de quadres blancs i vermells. Ell se l’acaba en un moment, ella sembla que busqui alguna llavor d’or entre els trossets de verdura en cada cullerada, però davant de l’absència de cap tresor, retorna el líquid grumollós al plat.

—Do you know la relazione between una minestra e un ministro?

La Carme, que no es pot creure que l’Yngve, en un moment així, encara tingui moral per explicar-li una de les seves anècdotes, fa un no desganat amb el cap.

—Ministrare in latino vuole dire «servire», allora «ministrare una soup» o «ministrare al popolo». Capisci?

Ella no sap si està trista, enfadada o indignada amb l’Yngve. Esperava com a mínim una mica de tristesa, alguna cosa a l’altura del patiment que ella ha passat les dues últimes setmanes, quan s’armava de valor per fer el pas, però amb l’Yngve mai se sap per on et sortirà.

Si ni això ha pogut preveure, encara menys es pot imaginar com continuarà la nit, així que posats a actuar sense sentit la Carme va a buscar la maleta i agafa la bossa de polvorons que l’àvia li ha donat per a l’Yngve. Almenys que tingui alguna alegria amb què passar la pena, era tan bon noi i li agradaven tant, al pobre…, li va dir la mare referint-se a ell ja com un mort.

Deixa caure una trentena de polvorons sobre la taula de la cuina, perfectament embolicats amb papers de cel·lofana de colors diferents.

—Madonna, what a party!

La Carme assenteix amb una rialla trista i infantil.

—Mi mancherai tantissimo, you know?

—Ho sé… I tu a mi. —Aleshores a ella li cau una llàgrima a la taula—. I leave domani, Yngve.

Ell prem fort els llavis i els ulls, com si el seu rostre fos un mur que contingués tota la pena del món.

—I remango.

—Certo, amorino.

L’Yngve comença a desembolicar els polvorons i se’ls va entaforant lentament a la boca com si es tractés d’una massilla blanca i densa, ideal per cobrir esquerdes. Quan acaba, n’obre un últim i l’esbocina en trossos molt petits, i un a un els fica a la boca de la Carme.

—Comme un pigeon schifoso! —Els dos riuen i a ella li surten mil trossets de polvoró disparats de la boca, i és que tots dos comparteixen l’odi pels coloms.

Ella li diu que farà tot el que ell vulgui aquesta nit. Ell li respon que l’únic que vol és fer l’amor escoltant música amb ella per última vegada.

Amb els Ramones sonant de fons, es despullen a poc a poc, mirant-se com es miren els quadres d’un museu que saps que no tornaràs a visitar. Ella és una dona menuda però voluptuosa, els seus pits són vibràtils com dos globus d’aigua i tenen la capacitat de canviar de mida amb molta facilitat. Ell, en canvi, és blanc i ossut i fa gairebé dos metres. Dormir amb ell és una lliçó d’osteologia. Quan estan nus del tot, ell es posa al damunt i comença a entrar i a sortir d’ella amb la mateixa lentitud que una bomba petrolífera perfora els jaciments. És per això, en part, que ja no l’estima.

L’endemà al matí. Ell ja se n’ha anat a la universitat. Deu haver pensat que així seria més fàcil. Ella té un vol aquesta mateixa tarda, ha pensat que així seria menys difícil. Ha omplert una maleta gran i un parell de caixes. La resta, l’hi deixa tot a l’Yngve.

Les runes de Roma aquesta tarda són a dins i fora de l’autobús que va del Centro Città a l’aeroport de Fiumicino.

Torno a casa. Estocolm. Vaig buscant un paisatge que faci joc amb la tristesa. Cels de plom. Respostes breus. Cares lunars. Patata amb col. La Liv. El pare.

Ahir li vaig trucar. Li vaig dir que tornava a casa, després de vuit anys a l’estranger.

—Perfecte, se m’ha espatllat el vídeo i necessito que algú me l’arregli. Es veu tot verd.

—I la Liv?

—Aquella? És a Höga Kusten amb els seus amics abraçaarbres. Torna divendres.

—Tu tens les claus de casa la Liv? Em va dir que si no hi era te les deixaria a tu.

—Vine a arreglar-me la tele si les vols.

—Arribo demà. Passaré a veure’t i a buscar les claus.

—I a arreglar el vídeo.

—Fins demà, pare.

Dos graus sota zero. Comparteixo un taxi amb un noi que viu al mateix barri que en Pehr, a l’extraradi. Per l’equipatge que porto, el taxista deu pensar que vinc de cap de setmana. Començar de zero és això. La Carme s’ha quedat en tots els objectes i a les esquerdes del pis de Testaccio, per això era hora d’anar-se’n, empaquetar quatre records i canviar de ciutat.

Truco al timbre de casa el pare. Ets tu? Passa. Passo. Me’l trobo aclofat enmig dels dos coixins del sofà d’escai marró, que està tan gastat que sembla que tingui la lepra. En Pehr està molt canviat des de l’última vegada. S’ha quedat calb excepte dels costats, d’on ara li surten dues ales de cabells blancs despentinats per darrere les orelles. Fuma amb la mateixa pipa que el dia que ens vam acomiadar i la posició també és la mateixa. La meva arribada el deixa indiferent. Com l’última vegada, me’l trobo absort davant del televisor, veient el documental sobre els cetacis de la col·lecció completa de Jacques Cousteau, que no es cansa mai de veure. Les balenes són verdes. Els peixos manta són verds. Els submarinistes són verds. I l’aigua també.

—Per fi! Ja trigaves. Un dia més veient peixos radioactius i et juro que em foto un tret.

—Hola, Pehr. Ha passat temps…

Sé que ens hauríem d’abraçar, però no ho faig perquè conec en Pehr i sé que no ho suporta. Així doncs, m’arremango i començo a remenar cables darrere el televisor. Sé que aquest gest és molt més efectiu que qualsevol mostra d’afecte. Mentre comprovo que els cables del VHS estiguin en condicions i facin bon contacte, li pregunto al pare per les claus de casa la Liv.

—Les he tirat a la piscina.

—Com dius?

—Doncs això, que si les vols t’hauràs de fotre a la piscina —i mentre ho diu, riu estossegant fum.

—Vols dir a la bassa verda que hi ha a fora, plena de merda i amb quatre peixos morts?

El vell assenteix divertit, amb els ulls tancats i donant-se copets a la cama per acompanyar el riure. Ell que no surt ni per comprar menjar, que se’l fa portar, ha baixat les escales, una a una, per fer-me aquesta rebuda, tan pròpia d’ell. Necessita ser desagradable per distingir-se, per recordar-nos que ell és així i que res ni ningú el canviarà, i jo, resignat, assumeixo que aquest gest és la seva manera de donar-me la benvinguda a casa.

Quan aconsegueixo tornar el color al televisor, baixo a buscar les claus. La bassa té un tel de gel. Em descalço i em trec els mitjons. Amb un cop de taló trenco la capa superficial de vidre fi i el remoc. Noto la textura llefiscosa d’un peix que em frega el turmell. Tremolo de fred. Ressegueixo els dos metres per dos metres de la bassa quadrada. El fons és brut i relliscós. Palpo amb els peus cada racó fins que finalment noto una protuberància metàl·lica. M’ajupo per agafar-ho. Són les claus.

Pujo a dir adeu al pare, que em dedica un aplaudiment sarcàstic.

—I aquella què? Ja t’ha deixat?

No responc.

—Massa que durava. Però que no t’has mirat al mirall? Sembla que portis una medusa enganxada al cap! A qui et penses que li pot agradar, això?

Me’n vaig. Espero un bus nocturn que triga una hora i mitja a arribar. Tinc els peus liles. Cau una mica de neu, però es fon abans d’arribar a terra.

Quan arribo a l’estudi de la Liv, a prop del centre, em sento molt cansat, aquest matí encara era a Roma, però ara em sembla com si d’això ja fes molt temps i la Carme només fos un personatge fascinant d’algun llibre que vaig llegir fa anys.