Alba Dalmau - Amor i no

Al moble del rebedor hi ha una nota plegada amb el meu nom. «Benvingut a casa, Yngve. Tens una entrevista de feina demà a les deu. Aquesta és l’adreça. M’imagino que necessitaràs feina. Torno divendres. Liv.» Ni una paraula més.

Ja és demà. Decideixo anar a l’entrevista. Fer per no pensar, m’està bé. S’hi pot arribar a peu des de casa la Liv. No tinc excusa.

L’edifici és un rusc de vidre amb tessel·les que són oficines, una al costat de l’altra i l’una sobre l’altra. Miris on miris, veus la mateixa persona treballant a la mateixa taula, davant del mateix ordinador. Entro per la porta principal i al primer rebedor que trobo pregunto:

—Bon dia. On soc?

La dona del taulell, que duu tot el cabell crepat menys el serrell, es treu les ulleres, es fa un petit massatge al nas amb dos dits, i després d’un lleuger esbufec em mira i diu:

—És una broma?

—Tinc una entrevista de feina en aquesta adreça a les deu, però no estic segur de ser al lloc indicat.

—Ets a l’Agència Sueca de Gent Desapareguda. Si em vols dir el teu nom, avisaré el responsable de recursos humans, que ja és aquí.

—Yngve Oloffson.

A les deu menys deu la dona del cabell crepat em diu que agafi l’ascensor i pugi fins a la vuitena planta, porta onze.

Un home tecleja un teclat esgrogueït amb els dits oliosos.

—Tu deus ser el germà de la Liv, oi?

—Sí.

—T’ha explicat que aquesta entrevista és un favor, oi?

—No.

—És bona noia, la teva germana, una mica estranya però bona noia, i sap tornar-te els silencis com cap altra cambrera a Estocolm! Em va cobrir l’altre dia davant de la meva dona, si no fos per ella potser estaria separat, ara mateix… però, va, va, anem al gra. Saps una mica de què va, tot això?

—La Liv no me n’ha dit res.

—Bé, potser millor així. En vols una? —m’acosta la paperina de patates fregides.

—No, gràcies.

—Has vist mai un mort?

—Només als funerals, i a la tele.

—Mmm… T’agrada parlar per telèfon?

—Sempre que no siguin trucades gaire personals.

—Fantàstic, per-fec-te. La major part de la feina és recollir dades, escriure cartes a familiars, burocràcia en general. T’agrada escriure?

—A vegades escric poesia.

—Poesia, eh? Bé, bé, bé… ens pot anar bé un poeta per aquí. I què li diries al familiar d’un mort que fa anys que no es parlen?

—Potser a partir d’ara se sentirà una mica més lleuger.

—Bona, aquesta! M’agrada, m’agrada. I ja per acabar, com ho tindries per coordinar les batudes de gent desapareguda un dissabte al mes? No és obligatori per aconseguir la plaça, però és un extra que es valora positivament.

—Passejar m’agrada força.

—No és pas per fer-li un favor a la teva germana, però crec que ets perfecte per al lloc, noi. Com ho tens per començar dilluns?

Sense saber ben bé de què començaré a treballar dilluns, li he dit que m’anava bé i l’home m’ha fet una encaixada de mans acompanyada d’uns quants copets a l’esquena.

De l’oficina, en surto convençut d’haver trobat el paisatge que buscava. Un que fa joc amb la tristesa.

Ha tirat una bomba de sabó amb colorant a la banyera i l’aigua s’ha tenyit de vermell. Abans de sucar-hi la punta del peu té una mena d’esgarrifança que dura uns segons. Si entra algú, pensarà que s’ha tallat les venes, però no té res a veure amb això. L’aigua fa olor de pega dolça. El telèfon sense fil reposa al costat de la sabonera, aviat cobrarà vida fent un so de gàrgares agudes. La Carme tanca els ulls i s’enfonsa dins de l’aigua vermella, els genolls li sobresurten com dos icebergs. Quan són les deu en punt, el telèfon sona amb una puntualitat nòrdica.

—Yngve?

—Hola, Carme.

—Sabia que encara que s’esfondrés el món no te n’oblidaries.

—Esclar que no, avui fa un any. Era el pacte.

—L’hem respectat, no estava segura que poguéssim fer-ho.

—Com estàs?

—Arrugada. A la banyera.

—Encara fas allò a la banyera?

—El què?

—Mossegar-te les ungles dels peus, era força espectacular.

—Espera…

La Carme deixa el telèfon i fa contorsions per veure si encara s’hi arriba. Clava les dents a l’ungla grossa del peu dret i n’estira un tall que cau a l’aigua i flota com una lluna minúscula. Torna a agafar el telèfon.

—Sí, encara m’hi arribo. El dia que no m’hi arribi serà el principi del declivi.

—És com si et pogués veure ara mateix doblegant-te com una gimnasta xinesa.

—I tu, com estàs?

—Normal.

—Estàs treballant?

—Sí, la Liv em va trobar feina.

—De què?

—A l’Agència Sueca de Gent Desapareguda.

—I això què vol dir?

—Ens ocupem de les persones que han mort i que ningú les ha trobat a faltar, intentem localitzar els seus familiars per dir-los que ha mort la seva mare o el seu pare o el seu germà, però normalment ni s’immuten fins que els diem que els han deixat una herència.

—Però… com sabeu que s’han mort?

—Normalment per les olors, són els veïns que se n’adonen, a vegades fa mesos o anys que són morts a casa.

—Però i les factures, i el lloguer… ningú se n’adona abans? Sona molt trist…

—És molt probable que no, com que la majoria de la gent té els rebuts domiciliats… fins que no se’ls esgoten els estalvis per a l’administració segueixen vius, la majoria moren sols i rics.

—I ja t’agrada aquesta feina? Sona molt depriment, Yngve…

—M’agrada quan hem d’anar a casa dels morts, jo hi vaig quan ja s’han emportat el cos. Anem a buscar informació que el relacioni amb algun familiar, amics o parents… És l’única manera que tenim de fer-ho.

—Sempre t’havia imaginat fent alguna cosa més… no ho sé, més creativa.

—No et pensis que no ho és.

—Com?

—A cada casa que vaig m’emporto un objecte personal i algun paper amb la lletra del mort.

—Com què?

—A vegades m’enduc una postal, una nota en un post-it o alguna llista de la compra. He après a llegir més del que hi diu. La lletra de la dona que vam trobar la setmana passada era molt petita, així que jo em vaig imaginar que devia ser era una dona tímida i introvertida; i com que les lletres estaven inclinades cap a l’esquerra i eren lleugerament punxegudes vol dir que probablement preferia guardar-se les coses per a ella, tot i que les punxes també poden ser senyal de curiositat i intel·ligència. Feia els punts de les «i» molt amunt, mostra d’una gran imaginació, i també les «o» molt tancades, cosa de gent reservada.

—Ahà… I quin objecte et vas emportar?

—Un visor de diapositives de joguina.

—És com… un homenatge, això que els fas?

—No ho sé, potser sí… Però parla’m de tu, va.

—Però no te’n riguis, d’acord?

—I ara.

—Faig el vestuari per a grups de balls de saló de la tercera edat.

—Mmhmm… Però què? Mallots amb lluentons i camises amb farbalans?

—Ja m’agradaria. Els dos últims encàrrecs que he tingut van ser cinquanta armilles amb serrellets fets a mida i barrets de cowboy de feltre per a un grup de country en línia, i ara tinc una comanda de trenta faldilles amorfes estil Charleston…

—I tu dius que la meva feina és trista?

—No riguis! Ja ho sé, que és patètic, però és el que he trobat per ara.

—Paciència, dona, ja se sap que els inicis sempre són difícils.

—Explica’m alguna cosa divertida, va!

—Mmhhmm… està bé. Fa uns dies vaig enganxar la meva germana amb una pastanaga entre les cames perquè en Warhol l’hi mengés.