Alba Dalmau - Amor i no

El sopar se serveix en unes taules llarguíssimes parades amb tovalles blanques, una vaixella antiga de la mateixa masseria i copes de cristall que sembla que es xiuxiuegin secrets pel crepitar del Bianco Frizzante. Els convidats parlen alt i riuen escandalosament i de tant en tant totes les converses s’aturen i es tornen una sola veu per acompanyar els músics en alguna tornada famosa que tots coneixen: «E d’improvviso quel silenzio tra noi / E quel tuo sguardo strano / Ti cade il fiore dalla bocca e poi / Oh no, ferma ti prego la mano». I mentre canten, amb les copes a l’aire i la mà al pit, tothom es balanceja d’un costat a l’altre amb els ulls tancats. L’Yngve es pregunta què hi fa aquí, en aquest forat negre que l’ha dut a un passat-present digne d’una escena felliniana.

El terrabastall d’una safata metàl·lica que cau a terra i la trencadissa d’una dotzena de plats fa que s’aturin els càntics i totes les mirades es concentrin en el cambrer bigotut que acaba de caure en rodó i és a terra batent els braços i les cames a l’aire com si estigués rebent una pallissa imaginària sense forces per tornar-s’hi. L’home escumeja per la boca i té la mirada fixa i aliena al caos que viu la resta del seu cos. A l’altra punta de la taula, els amics del nuvi assenyalen el cambrer i riuen tan fort que s’han d’aguantar els abdominals mentre es donen cops a l’esquena entre ells per celebrar la bona idea que han tingut de contractar un actor per donar la nota enmig del banquet i amenitzar una mica la vetllada. La Chiara estira la màniga de l’americana a l’Steffano i, amb una veu encara més aguda de l’habitual i gratant-se el cap fins a destrossar el delicat jardí que fa un moment era el seu pentinat, suplica al seu flamant marit que faci alguna cosa ràpid, perquè de cap manera vol un mort en el dia del seu casament. L’Steffano mira els seus amics, que s’estan descollonant al final de la taula, i corre a preguntar-los de què va tot allò perquè no fa ni puta gràcia, però ells el tranquil·litzen dient-li que no passa res, que tot és una conya. Però el cambrer segueix a terra, fingint uns espasmes tan realistes que fins i tot els amics estan sorpresos de la qualitat de l’actuació pel preu que han pagat. Just en aquell moment, un xaval amb rastes i vestit de carrer s’acosta a en Giacomo, que és la seva persona de contacte, i es disculpa pel retard i li pregunta on es pot anar a canviar i en quin moment volen que faci l’espectacle. En Giacomo, ara sí, espantat de debò, es mira l’actor real incrèdul i fa un salt de la cadira, apartant a cops de colze a tothom que es troba pel camí fins a arribar on hi ha el cambrer en plena convulsió i, com si es tractés del seu propi germà, mira els convidats amb els ulls fora de l’òrbita i comença a cridar histèric que per què collons ningú ha trucat encara a l’ambulància.

Després de l’incident, l’ambient ha quedat enrarit, però el casament ha de continuar perquè encara queden el pastís i el ball. Els nuvis, per ordre del fotògraf, es passegen abatuts entre els convidats per fer-se les fotos de rigor i a les fotos tothom surt amb un somriure tens pels nervis que acaben de passar.

Quan comença el ball, la Carme li diu a l’Yngve que ja n’ha tingut prou, que està cansada. Li pregunta si vol acompanyar-la a l’habitació perquè té ganes d’estar una estona a soles amb ell. L’Yngve se’n va demà i ella es quedarà uns dies més, així que ja hi haurà temps de posar-se al dia amb la resta i comentar el convit. A ell li sembla bé perquè ja fa estona que se sent incòmode, tant a dins com a fora del vestit.

L’Yngve es canvia i es posa la seva samarreta dels Ramones per anar a dormir mentre la Carme es fa una dutxa freda. A fora els xiscles dels grills es barregen amb la música i, de tant en tant, els nens del casament tiren petards.

La Carme surt del lavabo amb una samarreta XXL que era de l’Yngve i s’estira al seu costat. Ell se la mira i se somriuen de debò per primera vegada des que s’han vist.

—Yngve, t’haig de dir un secret —i s’aixeca lentament la camisa per mostrar-li un ventre lleugerament inflat—: estic embarassada.

En aquest moment, se sent un tro molt fort i just després unes palmeres daurades exploten al cel. L’Yngve es queda mut. La pregunta flota per l’habitació amb lletres invisibles, però la Carme s’avança.

—El pare és cubà. És professor de ball de saló, el vaig conèixer per un d’aquests encàrrecs de vestuari que em fan últimament. No sé com explicar-t’ho però… va ser veure’ns i no va ser el cap, van ser els cossos que ho van decidir. Tu saps com m’agraden a mi els caramels de fudge , oi? Doncs la seva pell té exactament el gust i la textura d’aquests caramels. No el buscàvem pas, però va passar…, i tu ja saps que jo sempre he volgut tenir fills… —Va callar un moment—. No sé com anirà entre nosaltres però tant se val, vull tenir un fill o una filla mulat i que sàpiga ballar, i encara que la cosa no rutlli, la idea de tenir una cosa petita que s’assembli a ell a mi ja em fa feliç.

Les paraules de la Carme es claven al cos de l’Yngve com agulles d’acupuntura, però alhora semblen tan sinceres que l’Yngve no té més remei que felicitar-la.

—Ara és a Viñales. S’ha mort el seu pare i ha hagut d’anar-hi per reorganitzar el negoci de la seva família i no sap quan tornarà, però sé que ho farà perquè tinc una penyora infal·lible. —La Carme somriu i es toca la panxa—. Toca-la, si vols. Vine, estira’t aquí amb mi.

L’Yngve no vol però no li sap dir que no. Li toca la panxa, encara que si no l’hi hagués explicat hauria dit que era només la inflor del sopar.

—Tu que sempre has sabut veure’m per dins, explica’m què hi veus.

—Doncs… No ho sé…

—Va, va, sisplau, digue’m què hi veus!

—Hi veig un peix.

—Ah sí? I com és?

—Té escates turqueses i punts taronges molt petits per tot el cos.

—I què més?

—…i unes aletes molt grans en forma de farbalans. És molt bonic.

—Oi que sí?

I mentre l’Yngve continua descrivint el peix que neda en aigua amniòtica, la Carme s’adorm amb una mà damunt la panxa i l’altra sobre la cama de l’Yngve, que aquesta nit es quedarà així, mirant-la a ella i la corba del seu ventre.

El dia que vaig saber que estava embarassada la meva única por era que el meu ventre no s’inflés amb la rodonesa terràqüia de la resta de les dones. Pensava que el meu cos no en sabria i que la panxa se’m tornaria deforme com una bossa d’escombraries boteruda que la gent miraria amb fàstic i que hauria de dissimular amb xals o jerseis amples. Però no ha sigut així. Aquests últims dies la meva panxa és una síndria enorme, amb l’escorça dura per fora i plena de suc vermell a dins, i les dones del carrer em miren de reüll amb orgull i aprovació.

De les classes de prepart només he retingut informacions inútils que sé que no em serviran de res quan arribi el moment, però és que la Layla, la professora de rastes polides i un mandala tatuat a la nuca, té la capacitat de convertir tots els detalls escabrosos de l’embaràs en una llegenda èpica i ancestral. «Noies, aquesta línia negra que us neix del pubis i us arriba fins al melic és la línia alba, i no us n’heu d’avergonyir, lluïu-la amb orgull, perquè és el meridià on el vostre fill creix dia rere dia, és la marca fosca que delimita on es troba el vostre tresor i l’autèntic centre del vostre cor. A més, aquest camí de borrissol afavoreix que el bebè trobi el mugró de la mare, és com un camí que guia el nadó al seu destí.» M’esforço per posar els ulls en blanc cada vegada que la Layla deixa anar un dels seus discursets místics, i és que aquests gurus New Age em posen els pèls de punta, sempre amb aquests aires de suficiència que sembla que facin una pausa al final de cada frase per sentir-se l’eco. Però tan bon punt començo a odiar-la, ella contraataca amb alguna informació nova que, probablement, pels canvis hormonals que pateixo, em colpeja com un mall i m’humiteja els ulls d’emoció. «El vostre bebè durant la gestació juga amb el cordó umbilical, l’estira i l’agafa amb força com una liana, és la seva forma de desenvolupar la força als ditets, per això quan neixen poden agafar-te al dit amb tanta força, i és que ja han estat practicant durant nou mesos.» Quan acabem, la Layla, que viu en un estat postorgàsmic permanent, ens acomiada amb el seu somriure anestesiant i una abraçada energètica per a nosaltres i una altra per als nadons i ens xiuxiueja a l’orella que som les autèntiques Venus de la fertilitat, les escollides per assegurar el curs de la humanitat.