Miquel Parets - Crònica Volum I

51.AHPB, Pere Màrtir Ferrer, Llibre segon de concòrdies, 1680-1688, ff. 280r-284v (11 de juny de 1666); AHPB, Josep Güell, Tertius liber inventariorum et encantorum, 1693-1700, ff. 14r-17v (20 d’abril de 1693), i AHPB, Josep Güell, Quartus liber inventariorum et encantuum, 1706-1714, ff. 127r-140v (28 de novembre de 1704). Els comptes dels anys 1720-1721 de Jacint Font donen un resultat semblant; vegeu AHCB, Fons Comercial, B-76, «Llibre de la butiga de Jacinto Font assaunador al carrer dels [Assaonadors], 1720». En el cas de Calafell, cal fer notar, a més, que a la seva botiga hi havia cent trenta-tres parells de sabates.

52.Vegeu Alain Lottin, Chavatte, ouvrier lillois: un contemporain de Louis XIV , París, 1979, pp. 77-80.

53.Tommaso Garzoni, Piazza universale di tutte le professioni del mondo… , 2a ed., Venècia, 1589, pp. 449 i 829. Curiosament, la distinció va ser omesa en la versió castellana del llibre, on tots dos oficis eren presentats com a molt nobles des de l’Antiguitat; vegeu Plaza universal de todas ciencias y artes, parte traduzida del toscano, y parte compuesta por el Dr. Christoval Suárez de Figueroa… , Perpinyà, 1630, ff. 374v-375r.

54.Citat per Laurie Nussdorfer, Civic Politics in the Rome of Urban VIII , Princeton (Nova Jersey), 1992, p. 99, i Javier Guillamón Álvarez, Honor y honra en la España del siglo XVIII , Madrid, 1981, p. 156.

55.Vegeu, per exemple, Salo W. Baron et al. , Economic History of the Jews , Nova York, 1976, pp. 167-172. A començament del segle XVI, el cronista Andrés Bernáldez incloïa els assaonadors entre els oficis practicats habitualment pels jueus; vegeu Michael Alpert, Criptojudaísmo e Inquisición en los siglos XVII y XVIII , Barcelona, 2001, p. 36. A Barcelona, un document de l’any 1421 menciona la venda de pells adobades per jueus (Antoni de Capmany, Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona , 3 vols., a cura d’Emili Giralt Raventós i Carme Batlle i Gallart, Barcelona, 1961-1963, vol. I, p. 491), mentre que el 1485 la ciutat de Barcelona rebutjava l’establiment de la nova Inquisició pels perjudicis econòmics que podia originar —al·legaven els consellers— en el comerç local de «corals, draps, cuirams e altres mercaderies», en mans sobretot de conversos, com es pot veure a Ricardo García Cárcel, Historia de Cataluña. Siglos XVI-XVII , Barcelona, 1985, vol. I, p. 379. Per una curiosa coincidència, una família que portava el nom de Parets figura entre els mercaders conversos més importants de la Barcelona de final de l’època medieval. Alguns dels seus membres consten en el fogatge de 1497 (Iglésies, El fogatge de 1497 , op. cit., p. 154); altres mencions, Capmany, Memorias históricas… , op. cit., vol. I, p. 260, i vol. II, pp. 624-626, 674, 855 i 1030, i R. Carreres Valls, El llibre a Catalunya, 1338-1590 , Barcelona, 1936, pp. 108-112. Descendien d’un cert Salomó Botarell, el qual, després de la seva forçada conversió pels volts de 1391, prengué el nom de Ramon de Parets («Raymundo de Parets»), segons Isidore Loeb, «Liste nominative des juifs de Barcelone en 1392», Revue des Études Juives , 4 (1882), pp. 57-77, esp. 59.

56.No fóra convenient portar gaire més enllà l’argument del localisme. Xavier Torres ha assenyalat que Parets exhibeix unes nocions geogràfiques prou sòlides pel que fa a les terres de més enllà de Catalunya, com ara quan reprodueix a la seva crònica l’itinerari de la reina Maria d’Hongria, l’any 1630, de Barcelona a Viena, ni que fos, és clar, amb l’ajut inestimable dels fulletons impresos locals que tenia al seu abast, els quals detallaven prou bé les etapes del viatge; vegeu «La Barcelona menestral en temps dels Àustries», dins Barcelona en temps dels Àustries: la vida a la ciutat en el Renaixement i el Barroc, 1492-1714 , Barcelona, 1996, pp. 49-50.

57.Francisco de Zamora, al seu dietari de viatge del 1785, prenia nota que a la muntanya de Collserola hi havia aurons i mates de roldor, que proporcionaven substàncies per a l’adobament de pells; vegeu Diario de los viajes hechos en Cataluña , ed. de Ramon Boixareu, Barcelona, 1973, p. 33. Estudis sobre la qüestió: Maryanne Kowaleski, «Town and Country in Late Medieval England: the Hide and Leather Trade», dins Penelope J. Corfield i Derek Keene (eds.), Work in Towns, 850-1850 , Leicester, 1990, pp. 57-73; Elisabetta Merlo, «La lavorazione delle pelli a Milano fra Sei e Settecento. Conflitti, strategie, dinamiche», Quaderni Storici , 80 (1992), pp. 369-398, i Alberto Guenzi, «Arte, maestri e lavoranti. I calzolai di Modena: dalla corporazione alla società di mutuo soccorso (secoli XVII-XIX)», Quaderni Storici , 80 (1992), pp. 399-414.

58.Torras i Ribé, Curtidores y tenerías… , op. cit., ofereix una bona síntesi d’un seguit d’estudis locals. Vegeu-ne un paral·lel italià en Merlo, «La lavorazione delle pelli…», op. cit., pp. 377-388. Sobre la qüestió més àmplia de la descentralització territorial de l’economia catalana del període, vegeu Albert Garcia Espuche, Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña, 1550-1640 , Madrid, 1998.

59.El plany és esmentat per Antonio Noguera, La comarca d’Olot , Barcelona, 1969, vol. 2, p. 32. Sobre el paper dels gremis en la industrialització catalana, vegeu Jaume Torras, «From Craft to Class: The Changing Organization of Cloth Manufacturing in a Catalan Town», dins Thomas M. Safley i Leonard N. Rosenband (eds.), The Workplace Before the Factory: Artisans and Proletarians, 1500-1800 , Ithaca (Nova York), 1993, pp. 165-179, i Marta V. Vicente, «Artisan Families and Industrialization: The Case of the Sirés Cotton Factory, Barcelona, 1770-1816», Johns Hopkins University, tesi doctoral, 1998.

60.Alguns estudis sobre el vessant institucional de la Barcelona gremial són: Pere Molas i Ribalta, Los gremios barceloneses del s. XVIII , Madrid, 1970; Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història , op. cit., vol. II; Pierre Bonnassie, La organización del trabajo en Barcelona a fines del s. XV , trad. cast. de Teresa Sánchez-Pacheco et al ., Barcelona, 1975, i Luis R. Corteguera, Per al bé comú: la política popular a Barcelona (1580-1640) , trad. cat. de Jesús Villanueva López, Vic, 2005.

61.La sinopsi següent es basa en diverses fonts. La millor descripció general del gremi d’assaonadors es troba a José María Sans Ferrán, Barcelona a través del gremio de zurradores. Contrapuntos históricos , Vic, 1966, però vegeu, a més, Capmany, Memorias históricas… , op. cit., vol. I, pp. 490-493. Particularment interessant és la documentació originada per un seguit de plets intercorporatius. Aquestes fonts són a AHCB, Municipal, Gremis, sota la rúbrica corresponent (blanquers, assaonadors i sabaters). Esteve Gilabert Bruniquer també forneix una guia coetània d’aquesta mena de documentació; vegeu Francesc Carreras i Candi i Bartomeu Gunyalons i Bou (eds.), Rúbriques de Bruniquer. Ceremonial dels magnífics consellers y regiment de la ciutat de Barcelona , 5 vols., Barcelona, 1912-1916, vol. V, pp. 215-278. Vegeu encara ACA, Reial Audiència, Plets civils, 5337 (instància del 1655 contra l’oripeller Jaume Planella per vulnerar l’exclusiva gremial de fer cuiro per a soles de sabata i altres manufactures de pell, tal com estipulava un privilegi reial de 1537); 9154 (una demanda del 1697 contra l’assaonador Josep Comas per refusar un càrrec gremial), i 13060 (instància dels Boloi, pare i fill, els anys 1580-1588, contra el gremi, que els havia expulsat per haver venut llard pel seu compte i no a través de la botiga gremial, tal com era preceptiu). Aquesta secció arxivística inclou alguns llibres de comptes, com és ara (7053) el «llibre de comptes de la botiga de Miquel Paxau, assahonador, any 1731» (que arriba fins a la dècada de 1750).