Miquel Parets - Crònica Volum I

37.Aquest sistema de padrinatge isotròpic es troba també en altres latituds de l’Europa moderna. Així, l’autobiografia de Francesco Bal, un treballador del ram de la seda, mostra una pràctica idèntica al Piemont del segle XVIII; vegeu Maria Carla Lamberti, Splendore e miserie di Francesco Bal (1766-1836) , Torí, 1994, p. 52.

38.Al costat de la mare treballaven Antoni i Bernabé Cabanyes, candelers de cera en la Barcelona de la darreria del segle XVI, segons Ramon Jordi González, «Notas sobre boticarios y drogueros a finales del s. XVI. Testigos de un pleito, 1587-89», Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols , 8 (1980), pp. 184-190 i 199. El darrer va ser nomenat obrer municipal —l’oficial que tenia cura de les cases i els carrers de la ciutat— el novembre de 1634 ( MNA , vol. XI, p. 347). Existeix també una referència sobre els negociants Josep i Francesc Cabanyes l’any 1661: es tracta dels capítols matrimonials del segon, AHPB, Plec de capítols matrimonials solts, 1661-1685, s. n. (10 de gener de 1661). Un Guerau Montfages (un fill o un nebot?) va actuar com a candeler oficial de la ciutat durant els funerals de la reina Marianna d’Àustria el 1696; vegeu Joan-Francesc Ainaud i Escudero, «L’arquitectura efímera a la Barcelona del segle XVII», dins Albert Rossich i August Rafanell (eds.), El barroc català. Actes de les jornades celebrades a Girona els dies 17, 18 i 19 de desembre de 1987 , Barcelona, 1989, p. 422. La seva vídua, Paula, va rebre cinc-centes cinquanta lliures en pagament per la cera consumida durant les exèquies de Carles II el 1700, segons Esther Galindo i Blasco, «La escritura y la imagen en las exequias de Carlos II en la Catedral de Barcelona: una lectura del túmulo y de las poesías, caligramas y jeroglíficos», Cuadernos de Arte e Iconografía (= Actas de los II Coloquios de Iconografía) , 4, núm. 7 (1991), p. 277.

39.AHCB, C-VIII, Insaculacions, vol. 2 (1653-1699), s. n.; MNA , vol. XIX, p. 356 (30 de novembre de 1677).

40.AHCB, C-IV, Oficials de la Ciutat, llig. 7. Font era un dels diversos assaonadors que portaven aquest nom: un Jacint Font actuà com a cònsol o prohom del gremi d’assaonadors en una data tan tardana com és ara 1771, segons un document de l’AHCB, Gremis, Fons Municipal, A-2, Assaonadors (20 de març de 1771). Parets esmenta l’elecció, el 1633, d’un cert Jacint Font com a andador de la corporació (I, 106r), i va coincidir amb tots dos, pare i fill, en algunes reunions gremials, tal com explica el cronista.

41.AHPB, Miquel Serra, Llibre segon de capítols matrimonials, 1645-1661, núm. 61 (5 d’octubre de 1659). Noguers vivia al carrer Flor de Lliri, prop de la cantonada del domicili de Parets. La declaració de Montfages, a ACA, Monacals, Hisenda, vol. 648, Informacions d’aspirants al convent de Santa Mònica, 1662-1667, núm. 47 (17 de maig de 1664).

42.Vegeu el seu inventari a AHPB, Josep Güell, Liber primus inventariorum et encantorum, 1672-1680, f. 162r-v (11 de desembre de 1675). Un fogatge de l’any 1640 l’identifica com un naiper d’uns trenta anys d’edat, amb casa al carrer de la Boqueria (AHCB, Fogatges, XIX-16, Quarto del Pi, f. 4r); el seu fill Francesc, un mercer, com també es definia de vegades el seu pare, en va ser l’hereu.

43.AHPB, Rafael Joan Sellerès, Tertium librum testamentorum, 1651-1671, ff. 130r-133r (16 de gener de 1662). Sobre les seves activitats comercials, vegeu Emili Giralt i Raventós, «La colonia mercantil francesa de Barcelona a mediados del s. XVII», Estudios de Historia Moderna , 6 (1956), pp. 56-57 i passim .

44.AHPB, Misc. 29, «Llibre dels càrrechs y mals que fa la heretat de Barthomeu Ballester, assaonador, donant principi a dit llibre al primer de janer 1643», s. n. (26 de març de 1651). Els deutes també figuraven tot sovint als inventaris tant a la Barcelona moderna com en altres latituds de l’Europa del període. Vegeu, en el cas de les ciutats franceses, James R. Farr, Hands of Honor: Artisans and Their World in Dijon, 1550-1650 , Ithaca (Nova York), 1988, pp. 160-163. Tanmateix, no he trobat altres deutes de Parets en cap dels inventaris que he examinat.

45.AHPB, Francesc Pla, Manualis anni MDCXXXXI, de 26 de desembre de 1640 a 23 de desembre de 1641 (4 de juliol de 1641), i AHPB, Pere Màrtir Ferrer, Prothoco[llum], de 27 de desembre de 1656 a 21 de desembre de 1657 (23 de març de 1657). Roca s’havia traslladat a Girona pels volts del 1651, data en què consta en un cens local com a resident al carrer de la Cort; vegeu Josep Clara, «La ciutat de Girona a mitjan segle XVII (a través de la talla del 1651)», dins Girona a l’època moderna: demografia i economia = Estudi General , 2 (1982), p. 80. La declaració de Soler és a AHPB, Francesc Pla, Manualis anni MDCXXXXI, de 26 de desembre de 1640 a 23 de desembre de 1641 (7 de desembre de 1641).

46.La donació de Joan Pi figura en un testament sense data redactat per Joan Vinyals, notari de Vic, i esmentat en els ja citats capítols matrimonials de Parets de l’any 1633. Sobre Messeguer, AHPB, Nicolau Llentisclar, Llibre de capítols matrimonials, 1596-1598, núm. 11 (13 de juliol de 1596). La vídua Planes apareix en una àpoca del 29 de gener de 1657 (ACA, Monacals, Hisenda, vol. 3797); l’assaonador, a la seva crònica, fa al·lusió (I, 140v [139v]) al testament del marit Felip Planes, un mercer, redactat per Josep Safont el juny de 1636. Cal fer notar, a més, que Emerenciana Mora, la muller de Pau Planes, botiguer de teles, era neboda del padrí de Parets.

47.ACA, Reial Audiència, Plets civils, 5337 (1657).

48.Podeu trobar una introducció a les característiques tècniques del treball de la pell a Edward Hazen, The Panorama of Professions and Trades; Or Every Man’s Book , Watkins Glen (Nova York), 1970 [ed. or.: 1837], pp. 67-70; i John W. Waterer, «Leather», dins Charles Singer et al. (eds.), A History of Technology , Oxford, 1957, vol. II, pp. 147-190. Cal recordar, a més, que l’ Encyclopédie de Diderot (gravats dels anys 1762-1772) incloïa fins a disset oficis i il·lustracions relacionats amb el ram de la pell. Per a jerarquies laborals similars en altres indrets, vegeu Heather Swanson, Medieval Artisans: An Urban Class in Late Medieval England , Oxford, 1989.

49.Josep Maria Torras i Ribé, Curtidores y tenerías en Cataluña: organización de un oficio pre-industrial (siglos XIV-XIX) , Vic, 1991, pp. 109-110. Compareu amb L. A. Clarkson, «The Organization of the English Leather Industry in the Late Sixteenth and Seventeenth Centuries», Economic History Review , 2a sèrie, 13, núm. 2 (1960), pp. 245-256. El sector barceloní de la pell sembla haver estat alhora menys regulat que no pas el de moltes altres ciutats europees, on l’activitat era estretament controlada per les autoritats reials i municipals, que gravaven directament les matèries primeres que es feien servir al llarg del procés de manufactura. Vegeu, per exemple, Heather Swanson, «The Illusion of Economic Structure: Craft Guilds in Late Medieval English Towns», Past & Present , 121 (1988), pp. 43 i 48; Simona Cerutti, Mestieri e privilegi. Nascita delle corporazioni a Torino (secoli 17-18) , Torí, 1992, pp. 13-14.

50.És prou simptomàtic que fossin precisament blanquers els protagonistes d’alguns dels casos més clamorosos de mobilitat social ascendent de la Catalunya moderna. Per exemple, a començament del segle XVI, la família de Pere Antic va passar primer de la categoria de blanquers a la de mercaders, després de la de mercaders a la de cavallers i, finalment, el 1701, a l’aristocràcia; vegeu Francisco Morales Roca, Próceres habilitados en las Cortes del Principado de Cataluña, s. XVII (1599-1713) , Madrid, 1983, vol. I, p. 138. Un cas menys espectacular va ser el d’un cert Francesc Alzina de Manresa, «de son principi blanquer y després ric y passat a ciutadà honrat», esmentat a Llorenç Ferrer i Alòs, «L’avalot de les faves a Manresa: un moment de la revolta de la terra a Catalunya el 1688», Recerques , 11 (1981), p. 134.