Víctor Català - Mosaic

Oh, el pobre Ganassa, l’auster patriarca d’estranya presència i bella memòria, ornament de mes remembrances infantívoles! Com l’he estimat sempre!

3 octubre de 1945

Número dos: la Pil·la . ¿D’on va sortir aquest nom estrany? ¿Qui va posar-l’hi? La Pil·la era el pol oposat a en Ganassa; blanca i negra, també, però joveníssima, menudeta, fina, esllanguida, gràcil de pòsits, amb careta bufona, ulls grossos i clars i boqueta i nassic com una fulla de rosa, semblava una porcellana estilitzada o una miniatura de damisel·la del segle divuitè. Tenia el pèl llis i extremadament llustrós, talment envernissat, i semblava pintada per la natura amb un cert sentit decoratiu: les manetes blanques —s’hauria dit que duia guants—, i blanc de neu també el pit, i una taca, en forma de coll de mariner, sobre l’esquena, i blanques les cuixes i la cua —sempre vibrant amb festós moviment ondulatori, aquesta—, amb els extrems d’unes i altra negres. Era bufoníssima, mansa mansa, polida, juganera, amiga de tothom, i prometia, a més, ésser una excel·lent ratadora per a quan fos gata feta, però el seu anecdotari era encar verge, sens un esment; com els pobles feliços, no tenia història. Lo primer que s’assentà a son compte fou primer i últim; creu i data ensems.

Estàvem en el bo de la verema. S’havien collit els raïms, s’havien trepitjat i aleshores els premsaven. A la claror penombrosa que deixava passar el finestró del carrer, tot era tragí i enrenou en la peça del darrera : entrar de semals plenes, eixir de semals buides; carregar i descarregar de la premsa; traure i posar pintes i socs, regalimants del preciós líquid tebi i carmesí mateix que sang fresca; destornillar i estrènyer del vell caragol de roure, que cruixia i xerricava a cada estrebada de les barres, com si es queixés d’aquella violència que el desvetllava del dolç ensopiment de tota una anyada; pals semalers, cabassos de vinassa, embrassos de tota mena entrebancant el pas; i, en el local mateix, a l’entrada, al pastador, al menjador, a la cuina, per tots els baixos de la casa, aquella gran bravada, aquella intensa fortor ofegadora a rapa, a brisa, a vi nou...

A l’escassa claror del finestró, substituí la més gasiva encar del llum d’oli i els homes, parsimoniosament, però inestroncadament, hala, hala, com si es movessin per corda, vinga anar donant tombs a les rosques del caragol, centrat sòlidament, com quelcom que datés de la prehistòria, entre els dos estreps poderosos de la premsa, fets de dos gruixuts i sencers arbres del bosc; i vinga entrar semals i més semals plenes de matèria espessa i entornar-se-les convertides en bidons de most cap al celler, on esperaven, destapades i amb el gran colador insertat en el trau superior, les bótes de vint i de trenta càrregues... Fins a les onze de la nit no va parar aquell desori benigne, i quan els homes plegaren i van marxar, la meva àvia cuità a tancar amb clau la porta del darrera per evitar en lo possible que s’anés propagant per la casa aquella torbadora, aquella invasora flaire que feia venir caparrassa, com l’atmòsfera d’un pregon soterrani. L’endemà, a les sis del matí, quan els homes tornaren i van obrir la porta, lo primer que vegeren fou, estesa vora el cisternó i amb les potes espaumòdicament estirades, aquella exquisida porcellana estilitzada, aquella gràcil miniatura del segle divuitè.

Hi ha moltes bèsties increïblement curioses i tan sedasseres com la comare més sedassera; els agrada veure-ho tot, ficar-se pertot. La Pil·la s’esmunyiria el vespre abans cap a la premsa sens que ningú se n’adonés i, no podent sortir per trobar la porta tancada, allà tingué de finar, asfixiada per les terribles emanacions de l’àcid carbònic.

La careta bufona s’havia contret tota a la proximitat de la mort i reganyava afrosament les dents, amb gest de mossegar a aquella potència hostil i traïdora que, contra tota lògica i raó, anava a furtar-li, abans de terme, la dolcesa de sos jorns, tot just encetats.

9 octubre de 1945

Les primeres i les darreres...

Jo havia complert tretze anys quan entrà a casa una minyoneta que en tenia cap a dos més que jo. Semblava tota seriosa i entenimentada, però, en el fons, era més criatura que jo mateixa; no es tornà formal de debò fins que va començar a festejar. Ell era un pageset, com ella, però anc que molt jove, ple de recaus espirituals i picardia; color de terrissa que no ha tocat aigua; fesomia simpàtica, ulls escotorits, barretina vermella, acalada com la cresta d’un gall... Els diumenges, quan la venia a veure an ella, anava mudat i llampant, com si acabés d’eixir de la capsa...

La minyoneta caigué en el parany, com un aucell saltant del niu —de fet, era com si acabés de nàixer.

Fou, el seu, un emprendament a tota vela, és dir, sens aturador... Persones discretes formularen amb prudència qualque objecció, segons semblava, ben fonamentada, mes ella no volgué escoltar-se a ningú. Les relacions formals duraren una passada; de seguida ell tirà la quinta i tragué soldat per Cuba. La minyoneta, afectadíssima, però reservada, no deixà entendre a ningú que es moria d’angúnia. Ell pletigava sempre: “Si m’escoltes, seràs per mi, si no, te casaràs amb un altre...” Ella contestava que ell o cap més... però ell feia veure que no la creia... “És que no m’estimes prou: si m’estimessis, de res me diries que no...” I al diumenge, hi tornava, i a l’altre diumenge, encar més... Ella era honesta i miradeta, no volia que la gent la critiqués... Però ell se n’emprenia una mica més cada dia. Ella anava resistint, resistint aquell assetge metòdic, calculat, i va resistir fins a la vigília de marxar els quintos . Tots dos eren d’un poblet veí; allà va anar a despedir-lo ella. Ell marxà; estaria uns dies a la península i després atravessaria la mar gran... Aleshores fou quan vaig entrar jo en funcions. Ella rebé la primera lletra del promès i volia contestar-la, però no sabia d’escriure... “Senyoreta... Si em volgués fer el favor!...” “Ja ho crec, que sí.” Vinga la mà a la ploma de seguida. “¿Què li vols dir?...” “Ai, no sé!...” Entre totes dues vam confeccionar la lletra, que no deixava res a desitjar.

D’aleshores en avall, una o dues vegades per setmana, era la meva tasca de pendolista —me ric jo d’aquells de les casetes de la Virreina, que no m’haurien pas pogut passar la mà per la cara!— teixir amb fines retòriques la teranyina en què havien de caure aquells dos cors, pròpiament enganxadissos com les mosques. Jo, per cortesia, li deia que ella dictés, mes com, segons semblava, jo li endevinés lo que ella volia dir i no sabia dir-ho, ho deixava a la meva mà, amb entera confiança... I tantost parlaven per la meva ploma Abelardo o Eloisa, com Marianna Alcoforado o qualsevol altre aimador de gran anomenada... Sols que jo no n’havia sentit mai a parlar, de tota aquella corrua acervellada, i m’havia de refiar, per sortir del pas, de l’instint naixent en la futura dona i en el futur escriptor. Unes vegades, les lletres eren en vers, i aleshores li semblava que jo cantava cançons sens veu al seu promès; altres vegades usava la prosa planera —encar jo no sabia que se’n digués prosa, d’ allò — i ella ja ho entenia més i jo no havia d’escarrassar-me prodigant explicacions suplementàries. Però vingué un dia en què ella volgué redactar de cap a cap la lletra... A mi em va semblar que lo que em feia posar no tenia cap ni peus, i volia esmenar-li la plana, però no m’ho va consentir. “No, no...”, protestà amb tossuderia, “vostè ho escrigui tal com l’hi dic... ja m’entendrà, ell!” Ja ho crec, que ho va entendre! Qui no ho entengué gens ni mica vaig ésser jo, innocenteta de mi!...