Víctor Català - Mosaic

Quan va tocar-nos el torn a nosaltres, la dida va apropar-se i demanà les costelles que havíem de menester. La Maria va tallar una bandada d’un dels xais penjants dels ganxos de ferro i anava a seccionar-la per peces, quan una veueta viva i escotorida com un picarol féu girar tots els caps.

—No ens doneu pas ossos, que no tenim pas gossos... —havia exclamat jo amb tota claretat; i, entre la sorpresa i rialles generals, vaig quedar-me tan fresqueta. Fou un èxit; i puc jurar que en aquell èxit, com en la recordança sencera de tot el matí, no hi hagué la més petita tilla de mistificació. Tot era meu, exclusivament meu, continent i contingut, així la veu com la dita. Les criatures són desconcertants i obren sobre elles factors misteriosos que els grans no es prenen la molèstia d’estudiar ni analitzar degudament. Per això els desconcerten els resultats. Jo mai havia sentit parlar de costelles ni d’ossos relacionats amb els gossos, i, amb tot, allí acabava de revelar un tret d’observació i raciocini impropi d’un cervellet tan tendre, i l’havia expressat amb precisió contundent, sens retops. He dit en altres llocs que jo, si bé vaig tardar una mica més a caminar, als onze mesos, en canvi, parlava com una persona major, amb gran admiració de propis i estranys. Aquell dia en fou una prova.

La dida, sufocada, però envanida de ma precocitat, i trencant per uns instants la seva hermètica reserva, perforà la cridòria admirativa, fent la meva apologia i comentant un enfilall de sortides , i l’amo de la casa, en Pere Peret Joaquim —Joquim, pronunciava la gent—, que acabava de traure el nas a la botiga, dominant-ho tot amb sa veuassa poderosa, clamà, amb una estranya admiració, que ara comprenc era un tribut de correligionari entusiasta a la nissaga de son quefe :

—¿És dir, que no vols costelles amb ossos, perquè no teniu pas gossos?... Ja faràs casa!... Ja faràs casa!... Ja faràs casa!...

I repetí, atronadorament, la cantarella fins que vam marxar. En tombant el cantó encar el sentíem; i d’aleshores en avall, fins que va morir —essent jo casadora—, me trobés on me trobés i en les circumstàncies que fossin, sola o acompanyada, el carrer o en nostra demora, que visitava sovint per consultar el meu pare o parlar-li de coses del partit , sempre m’escometia de la mateixa manera:

—¿Encar no vols les costelles amb ossos?... ¿Encar no teniu gossos?... —I acabava amb l’estirabot consabut:— Ja faràs casa!... Ja faràs casa!... Ja faràs casa!...

Llàstima que el sentit pràctic que sembla pollar en la dita, anunciant la naixença d’un caràcter, captat agudament per en Pere Peret Joaquim, en mantes avinenteses de la vida, m’haja resultat mal!

3 octubre 1945

En la llarga teoria dels felins domèstics, en Ganassa —dit així, en i no el , talment com si es tractés d’una persona— ocupa el primer lloc o, expressat amb més justesa, és el primer de la llista, car va estar a casa abans que jo. En efecte, quan jo vaig nàixer, en Ganassa, gat titular de casa, era ja vell, i, probablement, molt vell. Era un gatàs enorme i malcarat, clapat de blanc i negre, amb pèl aspre, curt i espessíssim, desllustrat i sens finor a la vista ni al tacte. Tenia la cama esquerra davantera més curta que les altres, per mancar-li tota la maneta fins més amunt del primer desllorigador, lo qual el feia claudicar accentuadament. De què li hagués esdevingut la desgràcia, no ho sé de cert, però m’apar d’una manera confosa haver oït parlar d’un tret, engegat no sé quan, no sé per què, ni per qui. ¿Se tractava d’una casualitat adversa? ¿Se tractava del càstig d’una malifeta ignorada, de la revenja per un atac, amb nocturnitat i alevosia , comès contra una conillera, o d’altra facècia per l’estil? No ho sé, no ho sé... Jo sols sé que en Ganassa era coix: coix i lleig. No era esquerp ni feréstec, però no era gens ni mica amable; ni defugia a les persones ni cercava la seva companyia, com si no li fes cap falla. La seva indiferència no mostrava excepcions i mai li vaig veure remenar la cua per ningú. Anava i venia d’ací d’allà, pel jardí o per la casa, amb son estrany pas arrítmic, sens córrer ni apressar-se, però amb una diligència moderada, sens vacil·lacions, com si sapigués perfectament on anava, com si en dugués sempre una de cap. I sempre amb son aire enfurrunyat, de mal humor, que semblava que vingués a dir: “Deixeu-me en pau! No estic per gresques, jo!” I com ell no amoïnava a ningú, ningú l’amoïnava an ell. Mai vaig veure que l’esquivessin d’on fos, o que li aviessin un reny o una pedra ofensius. Per la meva part, malgrat ma tirada manifesta a fer-me amb tota mena de bèsties, mai vaig intimar poc ni molt amb en Ganassa. Jo era massa petita i ell massa imponent i distant per això fer. Sempre el vaig veure una mica de lluny, mai vaig arribar a posar-li la mà a sobre; però tenia una personalitat tan acusada que, a l’infiltrar-se en ma memòria pueril, no sols hi restà gravat per arreu, sinó, a més, revestit d’un aura de respectabilitat i consideració pregones. Com als demés de la casa, en Ganassa, amb sa hermètica eixutesa, amb son aire arrufat i segur d’antic contrabandista retirat del negoci , me feia efecte, molt efecte. Ses accions i sos pòsits semblaven de gat mans, mes no devia ésser-ho tant com això, per quant en el nostre jardí, que sempre havia estat edem per als gats i gates de tota la barriada i palenc on els mascles ventilaven a punta d’ungles les seves rivalitats, mentres hi hagué en Ganassa no recordo haver-hi vist cap dels seus semblants, masculí ni femení. Ell hi regnava com un gran senyor absolut... erm de vassalls, com un dèspota de l’antigüetat, pel qual res del món tingués cap atractiu, que hagués renunciat, a tall d’anacoreta desenganyat, no sols a la societat, sinó fins a l’amor; car, considerant les coses d’aleshores amb la raó d’ara, m’apar que en Ganassa era —¿esquerpesa ingènita, longevitat anquilosada?— d’una honestetat perfecta: ni venien a destorbar-lo de ses cabòries dames temptadores ni ell anava a cercar-les a fora, puix a totes hores se’l veia sol per un indret o altre dels seus dominis.

I vingué la guerra carlina i la prudència aconsellà al meu pare traslladar la família a la Bisbal. Com no havia de restar a casa més ànima vivent que en Ganassa, s’acordà portar-lo a casa una tia nostra perquè curés d’ell. Marxàrem a la Bisbal, i al tornar després de llarg temps d’absència, vam saber la darrera facècia esmentable d’en Ganassa.

L’havien dut, en efecte, a casa la tia, a l’altre extrem del poble; però a l’endemà, en Ganassa els havia desaparegut sens deixar rastre. Anguniats, el cercaren per tots els voltants; fou inútil, no el trobaren enlloc... Passaren dos, tres, quatre dies... Amb ver disgust el donaven ja per perdut, quan van tenir d’anar a casa per no sé què... Eixiren al jardí a donar una vista i lo primer que se’ls presentà al davant, més arrufat i claudicant que mai i bastant més prim, fou el vell gatàs. No van poder esbrinar per on havia passat per ficar-se al nostre jardí. Amb penes i treballs tornaren a endur-se’l a casa la tia, li ompliren el plat de vianda —comprengueren que en tots aquells dies no havia tastat res—, que ell ni tan sols guaità, i a l’endemà s’havia fos altra volta com per art d’encantament.

Escarmentats, acudiren a casa. Allà estava el fugitiu, sol i vern i reposat, malcarat i adust com de costum. Resultaren vans tots els intents encaminats a fer-lo desplaçar. El vell anacoreta, el contrabandista jubilat, el senyor feudal sens súbdits, no volia —no volgué mai— deixar son reialme. En aquell tros de terra closa entre parets, sens més companyia que les aus i les formigues, permanesqué mentres vam estar fora de l’Escala, en fidel, en estoic guardià de la demora tancada. Perquè no tingués d’estar sempre a sol i serena, acabaren per deixar-li oberta la porta que comunicava el jardí amb la cuina, i perquè no morís de fam no trobaren altra solució que portar-li cada dia la minestra a domicili.