Assum Guardiola Pujol - Blau

Treu el tema de les lectures. És hàbil: sap com trencar el gel. Millor parlar de llibres que no pas d’on som i què fem. La Ruth, a la universitat, s’enfadava amb mi perquè guixava les vores dels llibres amb tota mena d’anotacions i subratllava amb llapis de punta gruixuda. Sembla que hagis de foradar la pàgina, em deia. El seu objectiu era evitar que el llibre semblés que s’havia llegit, el conservava net com si l’acabés de comprar. Jo li deia que traspassava la meva ànima als llibres. Si sabés que ara els guixo en bolígraf... Si algú deixa un llibre net vol dir que és una persona d’emocions contingudes?

Miro de no distreure’m i fixo l’orella en el que m’explica: la seva última adquisició literària, una història, diu, sense concessions i amb un punt de gir al final de la primera part que deixa sense alè el lector. Un estil preciosista. El paisatge com un protagonista més. Penso que no ha perdut gens la facultat de saber explicar el que llegeix. Parla i no para de mirar-se el rellotge. I quan em pregunta què estic llegint, em venen ganes de riure. Si és que soc inoportuna. Però no tinc temps d’inventar-me un altre llibre. Li explico que llegeixo una història d’uns personatges que hereten els papers del seu amic mort. I que el personatge protagonista persegueix l’amic mort però també la novel·la que se li resisteix. Emmudeixo. M’adono que m’acabo de descriure a mi mateixa i m’espanto. Una cosa és saber de què va el llibre que llegeixes, i l’altra, explicar-ho en veu alta i, al mateix temps, entendre-ho.

La Ruth m’agafa la mà. Em sobta aquest gest de tendresa.

—Si fa no fa com tu, oi? Com va la novel·la? —Una llambregada al rellotge una altra vegada. Té pressa?— Escolta, l’altre dia em vaig atabalar una mica i em sembla que no vaig tenir prou en compte els teus sentiments i el que això, vull dir tot això dels poemes, ha suposat per a tu. I haver-me d’enviar aquell paperot a mi.

El bar s’ha omplert de mares, pares i mainada. El cambrer, sol·lícit, desplega tot un arsenal de jocs de construcció de fusta.

—Mira, jo amb això del llegat he passat moltes fases. —Engego la lletania:— Al principi m’hi vaig llençar com una boja. Esperava com una mena de revelació, saps? No ho sé. Algun poema que em donés una visió nova de l’Abril dels últims anys.

Obro la finestra d’un record i em veig asseguda en una terrassa d’una plaça rodona i empolsegada plena de til·lers al poble on va néixer l’Abril. He quedat amb el seu germà. Em porta una caixa de cartró i em mira amb els ulls blaus aigualits. El vent li despentina els cabells fins i rossos. M’explica que l’Abril li va dir que, si mai li passava res, em donés aquesta caixa . Hi ha uns poemes, em diu, i unes llibretes. Feia temps que la meva filla l’ajudava a picar a l’ordinador uns poemes, m’explica. Són aquests, impresos. No sé on és la còpia de l’ordinador. És això, li dic, i li ensenyo la carta rosa pàl·lida dins el sobre blanc. El germà de l’Abril té la cara descolorida i va sense afaitar. Li confesso que em sento confosa. I que no sé si estic preparada i que no sé, tampoc, si estaré a l’altura. Ell em diu: fes el que sentis, fes el que et digui el cor. I encara no sé, quan em diu això, que aquestes paraules plenes de pols i perfumades de til·ler em perseguiran uns quants anys, tots els anys que dura un dol persistent.

Continuo explicant la història a la Ruth, ara que ja he engegat. Un dia després que el germà de l’Abril em portés la caixa amb els poemes de l’Abril, soc a l’altell i dono una primera ullada als poemes. És com si entrés a les entranyes de l’Abril i em sento aclaparada perquè, mentre va viure, no m’hi va deixar entrar mai, tan endins. Penso que va negar la seva mort fins al final i que, per això, no ens vam poder dir adeu. I m’enrabio. Segurament sense cap dret. Però m’enrabio perquè jo hi volia tenir una conversa i guardar-me-la, aquesta conversa, com un tresor. Per això m’enrabio. Perquè en comptes d’aquesta conversa m’ha deixat d’herència un llegat escrit. I mentre fullejo un plec de fulls que es titula Poemes meus tinc l’esperança de trobar-hi algun vers que m’interpel·li directament. Els conto. Cent dos poemes. Miro en diagonal els títols. No sembla que n’hi hagi cap dirigit a mi. Se’m fa un nus a la gola. M’ho llegiré tot. És clar. Ella m’ho ha demanat. Potser hi haurà algun poema dedicat. Potser podré entendre alguna cosa entre línies. Potser hi trobaré l’Abril de carn, de fetge i d’ànima.

—Fa poc que he entès que la meva postura ha estat egoista o egocentrista o no sé com dir-ho...

La Ruth aixeca una cella. M’escolta, m’escolta de veritat.

—Vull dir... Buscar-me a mi dins els poemes? Buscar-hi una pretesa Abril que no vaig conèixer? Quina paranoia, tot plegat! Són uns poemes i prou. Molt críptics.

El que no li explico a la Ruth és que a dins d’aquella caixa també hi havia els diaris. Això és una altra història.

—I no vau tenir mai una conversa final?

—No.

Miro al meu voltant. El bar s’ha buidat de mares i nens. Faig una llambregada al rellotge. Fa mitja hora que estic amb la Ruth. Ella també mira el rellotge i cap a la porta. I activa la cuixa dreta.

—I així que escrius. Una novel·la.

I en el moment que la Ruth deixa de mirar-me als ulls i fixa l’atenció dins la tassa del te de cítrics, m’adono del que està pensant. L’expressió dels ulls la delata. I el somriure trist. No, Ruth, no m’ho facis, això. Em torna a mirar. Atura la cuixa. I jo no ho vull, però abaixo la mirada. I ara soc jo que miro fixament la tassa petita amb el cafè ressec enganxat a les vores.

—Escriu, et va dir. Has complert aquesta part. I ara vols abandonar els poemes? Tu saps què hauria donat jo, per un llegat així?

No, Ruth. No m’ho facis, això.

—Cremar. De fet, els vull cremar —contraataco.

Una persona que estimes et dicta una voluntat. Fes-te càrrec d’això i d’allò. I a tu aquesta última voluntat se’t va fent feixuga perquè et sembla que no estaràs a l’altura. O per-què penses que és injust, que no vols tenir aquesta responsabilitat. Que no vols continuar lligada al dolor. Que vols respirar. Però no pots treure el cap fora de l’aigua. Per això el desig d’aquesta persona estimada que se n’ha anat per sempre t’atrau perquè ha confiat en tu i alhora et repel·leix perquè voldries ser lliure, treure el cap de l’aigua i emplenar els pulmons d’aire.

No em vaig posar a escriure perquè m’ho hagués deixat escrit l’Abril. Simplement, va passar, després d’un any sense escriure pràcticament res. M’havia enamorat de la Clara. Era temps d’estimar i no pas d’escriure. Però de mica en mica vaig anar trobant les paraules i va ser com trobar la clau que finalment encaixa al pany, la pots fer girar i obres la porta. Més endavant, vaig voler començar una novel·la. I em vaig encallar. I ara encara estic en aquest punt. Cal que expliqui tot això a la Ruth?

Un dia la Clara em va explicar la història d’una monja que no semblava una monja. I em vaig imaginar que era una monja impostora. Que, en realitat, aquella monja volia escriure i es tancava al convent per poder-s’hi dedicar. Vaig escriure un conte curt. Tot seguit, vaig escriure un altre conte que vaig titular Rèquiem. Anava d’una dona que se li acaba de morir l’amiga i se n’anava de retir a escriure, en una casa enmig de camps de cereals daurats. Em costava molt. Per escriure has de tenir alguna cosa a dir i saber com dir-la. O no?

Reculo vint-i-cinc anys, el dia que el meu pare em va comprar una màquina d’escriure elèctrica. Va ser en aquell moment que vaig decidir que volia ser escriptora, quan vaig desembolicar el paper de quadres verds i vermells que cobria la caixa de cartró. L’embalum ja prometia un objecte més elegant que l’Olivetti que havia heretat de la meva germana i que també havia fet servir la meva mare, la de la cinta negra i vermella que m’embrutia els dits i la de la lletra «a» que s’enganxava amb la «w». Allà tenia aquell artefacte nou, blanc, brillant i amb les tecles finíssimes. El tacte, fred i suau, em va conquistar i frisava per sentir el soroll dels dits picant les lletres. Vaig treure del calaix metàl·lic l’últim conte que havia escrit a mà. Aquell estiu havia viatjat a Galícia i havia evocat al paper les onades gegants de Finisterre i una dona de mirada borrosa. Una dona que coneixia una parella jove i que s’enamorava de la noia. Una dona real que jo havia conegut al bar on treballava; desitjava fer-la viure en un món i en un escenari inventats. Vaig començar a picar la història. Al principi, premia massa fort les tecles i no calculava la diferència de pressió respecte a l’Olivetti. Però de seguida li vaig agafar la cadència. Els meus dits lliscaven al ritme del que transcrivia i de totes les frases noves que se m’acudien. Em veig posseïda pel soroll de les tecles, picant les tecles pel plaer de picar-les, per sentir el compàs dels meus dits, per conquerir el cos de la dona que recreava amb cada pulsació.