Assum Guardiola Pujol - Blau

La Ruth d’ara em fa la pregunta i jo li vull dir que no cal, però abans no pugui respondre, em recita el que li va escriure l’Abril. Sento que, per a ella, aquest retrobament té tot el sentit del món només per això. El cambrer ens deixa la segona ronda. L’escuma de la meva cervesa es desborda.

—L’amic segur es coneix en les situacions insegures... La tia em va citar aquell poeta romà, Enni. Després em diu: No t’he sentit a prop aquests últims anys. Recorda aquesta frase i viu en conseqüència.

La Ruth es posa la mà al front i tanca els ulls.

—Me la sé de memòria, la puta carta. Imagina’t.

M’imagino les seves parpelles com una pantalla on es projecten les lletres cargolades de l’Abril. Gargots amuntegats en frases que es trepitgen les unes amb les altres. Muntanyes russes de lletres.

Abans no continuï, m’afanyo. Li relato l’escena de l’habitació de l’Abril.

—Ho has sabut! Ho has sabut durant tots aquests anys...

Enfonso els ulls dins la cervesa.

—Ho sento, Ruth.

Els ulls de la Ruth ara són dues atzabeges negres.

—És igual, Laura, tu no tens la culpa de res. No ho pots saber. Bé, vull dir que em sembla que no ho saps.

—El què?

—És igual, Laura, tu no tens la culpa de res —repeteix—. L’Abril ens feia fer el que volia, oi? Què sabia ella de com em sentia jo? I és que, a més, vols dir que té sentit, ara mateix, qui va enviar la carta?

Faig una llambregada a la taverna. Necessito deixar de mirar la cara de la Ruth. La noia del pírcing s’ha esfumat. L’home dels cabells greixosos persisteix amb la sopa de lletres. La Ruth i jo. I l’Abril. El bar Los Gatos a Eivissa. La noia dels llavis de sang. Records que es fan catedrals.

La cervesa de la Ruth es manté intacta. Opaca.

—I el que et va dir a tu? —em pregunta—. Com t’ha anat? Escrius? I els poemes que et va deixar, què?

No sé per on començar. Començo per la part menys polèmica i li dic que sí, que escric, que intento escriure una novel·la però que em bloquejo i m’encallo sovint. Però que escriuria encara que l’Abril no m’ho hagués dit, suposo. Com es podia decidir escriure o no? Que escriure era una necessitat, encara que de vegades costés trobar les paraules. M’embalo i m’embolico. El seu mòbil m’interromp. La Ruth el mira fixament. Es decideix. Hola. Sí, sí. Vindré una mica tard. Estic amb una amiga. Fes-li tu el sopar a la nena. Sense acomiadar-se, deixa lliscar el mòbil dins la bossa. La Ruth té una filla, penso.

—I els poemes? Què? Els has publicat? —insisteix.

Jo ja sabia que l’hi acabaria explicant. Obvio el somni de l’incendi. Obvio que tinc ganes de fer una foguera i veure com les flames es cruspeixen els poemes de l’Abril.

—Estic a punt a renunciar-hi. Tot aquest temps que els arrossego i... els deixo. A part... Això de publicar... I ha passat molt de temps... I jo encara estic en el mateix punt.

—Què vols dir que els deixes?

—Que no puc més. Necessito respirar.

La Ruth calla.

—Hosti, és que ella no és aquí, saps? —continuo—. No li puc consultar res. És estrany i és esgotador i... Quina editorial voldrà uns poemes prehistòrics que...

—No cal que et justifiquis, Laura. No pots i ja està.

I tu què, penso. Vas fugir i no et vam tornar a veure mai més. Sí, sí, la carta. Però em vas deixar sola. De sobte, sembla tenir molta pressa. Agafa el mòbil i defuig mirar-me. Ens hem acomiadat amb la promesa que aviat tornarem a quedar i ens donem els números de telèfon.

Laura, mira endavant, em dic. Acaba la novel·la de la Lola. Escriu! Escriu ara que has començat les vacances! Cura’t amb les paraules. Les teves paraules. Escriu amb determinació, escriu amb tossuderia, fes d’escriure el centre de la teva vida. I tanca aquest dol.

La carta de l’Abril em va desconcertar. Ara veig, amb la perspectiva que donen els anys passats, que mentre llegia la carta allà dins el cotxe, amb la Clara, encara no havia entès que no veuria l’Abril mai més.

La Clara conduïa. Jo no apartava la vista del sobre blanc que havia deixat damunt les cuixes. L’eixugaparabrises dibuixava un arc perfecte. La pluja persistia com un lament i a l’asfalt s’hi reflectien els llums dels cotxes i dels semàfors. Se sentia l’estrèpit dels clàxons i el soroll d’una sirena d’ambulància. La gent caminava de pressa. Cúpules de paraigües negres, de ratlles, grocs i verds. Pensava què els diria a la llibreria. Pensava què li diria a la Ruth. Primer era la Ruth. Sabia, per com m’havia contestat al telèfon, que ella, també, ja havia rebut la carta. Tenia la veu ofegada i una punta de plor a la gola. Ens hem de veure, m’havia dit.

Vaig agafar el drap de la guantera i el vaig passar pel tros de vidre del conductor. La Clara em va dir gràcies. Dos clotets se li enfondien a les galtes. Me la mirava i, després d’encara no cinc mesos, no em creia que allò m’estigués passant a mi. Estimar d’aquella manera. No t’enamoris, m’havia dit l’Abril a Eivissa. Torna’m a llegir la carta, em va demanar. I mentre la llegia, la Clara bufava. Joder, la tia... No és allò... voldries... o, en tot cas, si vols, fes-te càrrec dels meus poemes. Et diu: et demano, bla, bla, bla... Sí, l’Abril és així. Era. L’Abril et demana coses i tu, simplement, les fas. Et demanava. L’Abril s’havia mort, em repetia. I em sorprenia aquella falta de reacció. A l’enterrament m’havia sentit com una actriu esperant entre cametes. No havia sentit res. Cap mena d’emoció. Com si allò no anés amb mi.

Li vaig demanar a la Clara que em deixés al centre. Que primer passaria per la llibreria i demanaria la tarda lliure. Que així podria parlar amb la Ruth tranquil·lament. I què has de fer, tu, ara? Em va preguntar la Clara. Llegir els seus poemes? Vaig sentir com el cor, tímidament, se m’accelerava. Llegiria l’Abril, és clar que sí. L’Abril et demanava coses. Em demanava coses. I jo, simplement, les feia. És clar que llegiria els seus poemes. Com pots renunciar al desig d’una persona que estimes i se’t mor?

Un proverbi xinès diu que l’ombra es mou segons els desitjos del sol. I jo aleshores no veia que l’amor arrossega la mort.

No vaig viure l’escena en directe, però pel que l’Abril em va explicar, devia anar més o menys així.

Primavera. Ensumàvem l’aroma de les flors i la fi del curs. Aquell dia l’Abril va arribar, com de costum, enfilada dalt del Renault gris metal·litzat del seu pare. I, com sempre, va aconseguir aparcar davant la porta d’entrada, just davant la biblioteca. L’Abril era d’aquella mena de persones que podien aparcar a primera línia de platja a ple mes d’agost i al centre de qualsevol poble un dia de mercat. Va accionar el fre de mà, va redreçar el retrovisor i s’hi va fer una última llambregada abans de baixar del cotxe. Pantalons de pinça foscos, jersei d’un marró pujat i una jaqueta de punt. La veig caminar amb determinació. La llum del sol centelleja en els seus cabells llisos i daurats. Núvols amb panxes grasses decoren el cel. Li veig els ulls àvids i el pas ferm de qui sap cap a on va. Busca alguna cosa dins la bossa. En treu un paquet de Marlboro rebregat i el Zippo daurat de les vores gastades. Encara el conserva, li n’agrada l’aroma. Encén una cigarreta i s’espera sota l’arc de la porta.

Ella sempre arribava abans. Des que havien començat a sortir, mig any després que l’Abril el veiés per primera vegada caminant pel passadís, carregat de llibres i amb la bandolera de pell gastada, havien agafat el costum d’esperar-se i entrar junts a l’edifici. S’abraçaven i es besaven. L’Abril s’amarava de l’olor d’espígol de l’Adam, li estirava els pèls de la barba i li buscava els llavis. L’Adam era molt alt. I et venien ganes de tirar-t’hi a sobre, que et rodegés amb els braços i et protegís de les inclemències del món. Quan et mirava et feia la sensació que a la terra només existies tu. Era amable i de veu suau. Inspirava confiança. Per això, anys després, quan ens vam escriure aquelles cartes, jo tenia la sensació que els meus sentiments quedaven ben protegits.