Assum Guardiola Pujol - Blau

Llegeixo: Laura, et demano que et facis càrrec dels meus poemes. Si escau, publica’ls. I una altra cosa: escriu. Sobretot, escriu. Lletres escrites amb bolígraf de punta fina s’amunteguen en diverses mides i proporcions. Els punts de les «i» són rodones buides. La Clara em pregunta, què diu, què diu. Plou amb més intensitat. M’arreplega el braç i m’empeny cap endavant. Entaforo la carta dins la butxaca dels texans.

L’Abril, doncs, m’havia escrit també a mi.

Em vaig imaginar un altre barri d’una zona residencial de cases d’obra vista, unifamiliars. La Ruth obre el pany d’una bústia metàl·lica i agafa un sobre blanc de gram gruixut. N’estripa la part de dalt i en treu un full de pauta. Llegeix. Es tapa la cara amb les mans i el full llisca fins a terra.

Tenim tendència a recordar la nostra vida com una línia en forma de resum. I, en aquesta línia contínua resumida, de tant en tant, obrim finestres de records que són com escenes. Aquests records cada vegada se’ns presenten d’una manera més nítida perquè, com més temps ens acompanyen, com més els expliquem, com més els escrivim, més els anem representant, vivint i posant-hi color.

Jo obro la finestra, ara, al dia que l’Abril va veure, per primera vegada, l’Adam caminant pel passadís ple de fum de la universitat.

M’haig de fer petita, petita, petita... i... flop! Desaparèixer tal com soc ara. I recuperar-me vint-i-set anys enrere. 1993. Hem deixat enrere una fletxa que arqueja l’espai i encén un peveter olímpic. Un jugador de futbol amb cara de formatge holandès que encerta amb precisió la pilota a l’escaire, dins la xarxa. El partit que fa anys que governa guanya per majoria absoluta. Europa s’ajunta i els Balcans s’esberlen. Adeu crispetes de coloraines, exposicions universals i amigos para siempre lailo lailo la. A nosaltres, la universitat ens acull i la nostra visió del món és la dels llibres que devorem amb ànsia, com un credo universal.

Estrenem la Universitat de Lletres. Eixams de joves rodegen cendrers. Joves de cabells ondulats i grans a la cara abracen carpetes amb el dibuix d’una àliga, noies que porten camises de quadres i jerseis de canalé llargs fins als genolls. Un tupè brillant que gira el cap com un pardal perdut. I una noia, recolzada a la paret d’obra vista, fuma i expulsa el fum cap amunt, allargant l’expiració. Un raig de llum desfà l’anella que s’enlaira. Els seus ulls són blaus i subjecta un Zippo de metall daurat amb els contorns gastats.

És l’Abril. Ningú de nosaltres, als anys noranta, es deia com ella. I només això ja li donava un punt de llum.

Veig l’Abril expirant el fum, esgotant la cigarreta, a punt d’entrar a la classe. Em fa un senyal i m’hi acosto. Fa girar la rodeta del Zippo. Fumem i ens temptegem. Xuclo la cigarreta, trec el fum pel nas i abaixo la mirada. Els ulls de l’Abril m’incomoden. Són molt blaus i molt transparents. Però arriba un moment que ja no es fixa en mi. No m’escolta. M’endinso en la mirada de l’Abril i veig un noi alt, amb els cabells curts de davant i llargs per la part del clatell. Vesteix una gavardina verda. De l’espatlla li penja una bandolera de pell gastada i amb les mans i els braços subjecta una pi-la de llibres. El veig travessar el passadís a càmera lenta. Em fixo en una barba frondosa, castanya, i uns ulls del mateix color. Uns pantalons de pana gruixuda.

—El coneixes? —pregunta l’Abril.

—No. Però em sembla que estudia filosofia —li dic jo.

—Saps com es diu?

—No.

—Mmmm...

L’Abril aspira el fum cap endins i tanca un ull. La punta de cendra, ja molt a prop del filtre, guspireja, taronja.

No va trigar gaire a saber que es deia Adam. I que, sí, estudiava filosofia. I que tenia deu anys més que nosaltres.

Anys més tard l’Abril escriuria, en una entrada de diari, sobre la por que tenia de mirar al futur. Ara penso que ella, precisament, sempre va reencarnar el mantra aquest que ens repetim tant de viure el present, i el seu present, a partir d’aquest dia que el va veure guarnit amb la gavardina verda i carregat de llibres, va ser l’Adam.

—Encara estàs amb aquella noia?

La Ruth ha demanat una pinta de Guinness. L’escuma descendeix en cascada i les bombolletes fines desapareixen en l’espessor negra. S’ha tret les ulleres i les ha deixat damunt de la barra de fusta polida.

—La Clara. Sí. —Agafo la meva cervesa rossa i me n’empasso un glop llarg.

Se sent la pluja que retruny contra els vidres.

—No. No em preguntis amb qui estic. —Agafa la pinta i hi enfonsa els ulls a dins.— Després potser t’ho explico.

S’equivoca. No tinc temps de preguntar-me res i no estic en condicions de pensar en les xicotes de la Ruth. Et vas esfumar i et vaig perdre la pista, o ja no te’n recordes? Com es deia aquella de la guite ? Margot? Una francesa de mirada salvatge. Hi havia aquella altra... Clàudia. No, la Clàudia va ser abans de la Norma. La Norma i la Ruth passejant per la rambla. Els records galopen dins el meu cap, cada vegada més, cada vegada amb més intensitat.

—Per l’Abril! —Acosta la seva pinta i la fa xocar contra la meva gerra.— Quina tia! Ara remenaria les cireres, no? La veuríem per la tele.

Ric amb ganes i em destenso. Penso el mateix. Desfilem records, records que compartim, episodis antics, batalletes que el temps ha convertit en acudits. Potser ens podríem passar tot el vespre així, com si no hagués passat res, parlant de l’Abril, el fil que ens uneix després de tants anys. Potser tinc ganes d’emborratxar-me d’Abril amb la Ruth ara que estic a punt de posar punt final a aquesta etapa. Però de què puc parlar amb la Ruth si no és de l’Abril? M’explicarà que em va deixar plantada l’endemà de l’enterrament perquè el que li deia l’Abril a la seva, de carta, la va deixar destrossada? Em llegeix el pensament.

—L’última vegada que ens havíem de veure tu i jo no em vaig presentar, oi?

Beu un glop i passeja la mirada pel local. Li segueixo els ulls. La noia que seu al tamboret del costat de la Ruth toqueteja el mòbil i es mossega el pírcing que li perfora el llavi. Un home assegut a la taula del costat dels lavabos es dedica a resoldre mots encreuats d’una d’aquestes revistes de mitja quartilla que venen als quioscos. El tinc vist. Molt prim i de cabells greixosos. Així mata les hores cada dia? Què coneixem de la gent? Què coneixem dels amics? Allò que mostrem, sovint, és una ínfima part de tot el que som o del que ens pensem ser. Quantes vegades ens equivoquem en els judicis?

—Encara fumes? —li pregunto, obviant la seva pregunta.

—No. Tu sí?

Faig que no amb el cap. Ella m’enfoca amb aquests ulls negres als quals no pots entrar. No tinc escapatòria.

—Vols saber què hi va escriure, l’Abril, a la meva carta?

Reculo en el temps. L’Abril i jo a la seva habitació. Ja no es pot aixecar del llit però encara té el cap clar. Em diu, saps, he escrit una carta per a la Ruth. L’Abril és tot ulls. El seu cos s’ha malmès però la força de la seva mirada blava com un cel pentinat per la tramuntana sembla haver recollit tot l’alè que encara li queda. M’assenyala un full sobre l’escriptori i em fa un cop de cap perquè el llegeixi. Li suplico que no l’enviï. Però l’Abril em demana si el puc posar en un sobre i enviar. No em puc aixecar del llit, em diu. Obre els braços i assenyala l’evidència. I mira cap a la finestra. Li segueixo la mirada i veig l’olivera de la soca retorçada al pati dels veïns. Una gavina passa rabent i xiscla. I així és com em converteixo en el braç executor de la dissort de la Ruth. Però què li pots discutir a una amiga que està a punt de morir i té una convicció tan ferma? Podria haver enganyat l’Abril i no enviar la carta. Però ho vaig fer. Sí, ho vaig fer. I l’Abril es va morir al cap de dues setmanes.