Assum Guardiola Pujol - Blau

Però aquell dia l’Abril no es va llençar als seus braços. Dos gestos absents de l’Adam li van frenar l’impuls. Dos gestos petits, imperceptibles per a algú que no fos la seva parella i que no fes quatre anys que l’esperava cada dia sota l’arc de la porta d’entrada de la universitat. Quan l’Adam veia l’Abril de lluny, esperant-lo, aixecava la mà esquerra, tot somrient, i amb la dreta es pentinava enrere els cabells. I aquell dia de maig l’Adam no va fer ni una cosa ni l’altra. I aleshores l’Abril va entendre que alguna cosa no anava bé. L’Adam s’acostava i no somreia. Premia els llavis i inclinava avall el cap. Ascendia a pas lent, com si volgués demorar la trobada. L’Abril va absorbir el fum de la cigarreta i se’l va empassar.

—Què passa?

No es van abraçar, no es van besar. L’Adam li va agafar la mà. Respirava fatigosament per l’esforç de la pujada. L’Abril va tancar els ulls. L’olor d’espígol barrejada amb l’olor de pell de la bandolera de l’Adam.

—Nina, aquí no. —L’Adam li va col·locar un ble de cabells rere l’orella.— Anem al bar.

I així va ser com, després de quatre anys d’universitària, l’Abril es va perdre la primera classe per voluntat pròpia. No fallava mai. Ni per un refredat, ni per una grip. Complia els horaris com una interna en un orfenat. En aquella època ja es manifestava aquella tenacitat que anys més tard la mantindria amb vida.

L’Adam la va agafar per l’espatlla, ella li va encerclar la cintura i van baixar en silenci. Veig l’Adam amb el solc vertical d’enmig de les celles més profund i l’Abril amb els llavis prims, amb el rictus de la boca en forma de «u » al revés. Els veig asseguts a les cadires metàl·liques de la terrassa del bar del campus, l’Adam fent giravoltar el paquet de tabac entre els dits i l’Abril resseguint una línia imaginària de la taula. Veig l’Adam omplint-se els pulmons d’aire.

—Saps aquella sol·licitud que vaig enviar?

La sol·licitud. Aleshores l’Abril hi va caure. Va recordar una tarda que van fer l’amor. Com l’Adam li deia tens la pell de sorra fina i li resseguia el melic amb la punta de la llengua. I ella li demanava que seguís, sobretot que seguís, i ell s’entretenia perforant-li l’enteniment, saps quin és el meu somni? I ella després, després, i ell li agafava les natges i mentre s’hi acoblava li explicava a cau d’orella que volia viatjar a Alaska i anar a pescar. Després, després. Vull notar el glaç a la pell i fer vida en un vaixell. Després, després. Olorar el peix fresc. Ho saps, que el salmó salvatge és més vermell? Després, després. I després, asseguts al llit, nus, l’Adam va explicar a l’Abril que somiava una feina que el lligués amb el mar.

Però aquella primera sol·licitud es devia perdre a l’estret de Bering. No en van parlar més. Quan l’Abril anava a visitar l’Adam al seu pis de trenta metres quadrats i es passejava per les rajoles esquerdades fins a la seva habitació, comprovava com anava creixent la col·lecció de llibres marítims i navals. Però mentre la biblioteca augmentava, ella donava per descomptat que l’amor entre ells dos superaria les quimeres àrtiques de l’Adam. Fins al dia que ell va enviar una nova sol·licitud i li va dir, amb els ulls encesos, vindràs amb mi, oi, nina? Ella li agafava els cabells i el feia callar a petons.

Aquell dia de maig va resseguir el cendrer amb la cigarreta una vegada i una altra. Fins que la va apagar. Va aixecar els ulls cap al cel. Els núvols s’havien dispersat. Aleshores va clavar la mirada en la de l’Adam. Les ninetes li havien crescut i ella podia veure dues Abrils petites en els ulls del seu amant.

—T’han contestat?

L’Adam va moure tres mil·límetres el cap, de dalt a baix. Va agafar el paquet de Marlboro i va estirar una cigarreta amb les dents.

—M’hi podria incorporar cap a principis de l’any que ve.

Ella li va posar un dit davant els llavis. Però ell va continuar i li va fer la pregunta que ella tant temia.

—Vindràs amb mi, nina?

L’Abril es va emmirallar en aquells ulls grans i molls. Tenia la sensació que, si s’hi tirava a dins, s’ofegaria.

L’Abril i l’Adam devastaven la vida enfilats dalt un tren de mercaderies. Tots dos posaven la banya en projectes quimèrics, sense miraments. Tothom tenia clar que si algú havia d’estar amb l’Abril era l’Adam, i que si algú havia de viure amb l’Adam, aquesta era l’Abril. Jo mateixa me’n vaig adonar aquell dia al passadís, l’Adam amb la gavardina verda i carregat de llibres. I si aquella tarda d’amor l’Adam havia confessat a l’Abril el seu desig d’anar a pescar llagostes gegants a Alaska, l’Abril hauria d’haver arrufat les celles. Bé, potser aquella primera vegada no. Però, i la segona sol·licitud? Per què es va negar a veure l’evidència, l’Abril?

Les vacances són per fer net. Eliminar carpetes de l’ordinador. Posar dins una bossa d’escombraries de les grosses aquell jersei de llana amb els punys donats, els pantalons que ja no et passen més amunt de les cuixes i l’abric amb la marca d’una cremada de cigarreta. Llençar una col·lecció de petxines que vas començar i que no t’has mirat mai. Neteja. Somniar que se’t crema la casa perquè puguis tornar a començar, un somni que posa en evidència un desig latent. Encendre, purificar. Com ho faria, això de calar foc als poemes? A casa, a dins la pica de la cuina? Me’ls emportaria a algun lloc? Al bosc? Al costat del mar? Prepararia una cerimònia amb espelmes i encens? Penso tot això i veig l’Abril, allà dalt, apartant els núvols perquè li pugui veure el somriure irònic.

De moment, aquest matí, he tornat a posar al fons de l’armari els poemes i els diaris. Però he deixat a la vista les fotos d’Eivissa.

Ahir la Ruth em va enviar un whatsapp dient que avui havia de baixar i si fèiem un cafè. Jo de seguida li vaig posar l’emoticona del polze cap amunt, i ara que l’estic esperant en aquest bar d’arcs i parets de pedra sento com si m’estiressin l’estómac amb els dits. Vull tornar a casa, amb la Clara, i fer plans per a aquestes vacances. Em fa mandra haver de parlar de mi. I encara em fa més mandra que em pregunti pels poemes i pel coi de carta que vaig enviar. He arribat d’hora i ja tinc ganes de marxar. Què m’uneix a la Ruth més enllà d’uns records diluïts com una tinta que s’esborra?

M’he assegut a la taula que dona al costat del pati exterior. Els potos, d’un verd exagerat, descendeixen per les parets. M’encanto en la diferència de color entre les fulles que neixen, d’un verd clar i lluent, i les fulles que ja fa temps que hi són, fosques i en forma de cor. S’acosta el cambrer i em deixa el cafè damunt la superfície de marbre polit. És un home alt, prim, de cabells grisos i que sempre he vist amb una camisa negra. M’encisen els seus gestos delicats. La manera com col·loca el cafè damunt la taula. El detall de la galeta. I que sempre somriu. De vegades la vida és tan simple com aquest moment únic d’un cambrer que somriu quan et serveix un cafè. En aquest temps que sempre fuig no hi ha espai per a gestos delicats ni per a cafès amb amigues, ni, encara menys, per a una amiga remota que ja no saps ni qui és.

Quan em disposo a treure de dins la bandolera la novel·la que llegeixo, arriba la Ruth. Alta, apersonada, avui va tota de rosa. Abans de petonejar-me, m’arriba la fragància de terra i de pi després de ploure. Obro els narius. Ensumo aire fresc. Deixa un munt de carpetes sobre la taula.

—Què prens? —em pregunta.

—Un cafè. Descafeïnat. Mira’t els tes. N’hi ha un de cítrics amb taronja que és deliciós!

I, ara, de què parlarem? Del temps? Li pregunto si encara conviu amb la francesa de la casa rural? Si han adoptat o parit una filla? Torna el cambrer delicat. Ella li demana el te amb cítrics. Mira el pati exterior i després em mira a mi. S’ha canviat el pentinat i el color, ara porta els cabells estirats i tenyits de negre. Li fan joc amb les ulleres i els ulls i contrasten amb el jersei de llana rosa i els texans fúcsies. La Ruth d’abans no portava totes aquestes capes. Em costa reconèixer-la.