Autores Varios - Collectanus Cartusiae Vallis Iesuchristi MCCCCLIIII

Tot sembla indicar que els textos del Nou Testament els devien llegir en algun exemplar íntegre, en el qual les lletres de mòdul relativament petit dificultaven la lectura d’alguns monjos. Potser la que llegien era una Bíblia portàtil, de butxaca, traslladada el 1385. Aquestes Bíblies, d’origen parisenc —com ja s’ha indicat—, contenien la Sagrada Escriptura al complet i les pàgines, escrites amb una gòtica textual a doble columna, presentaven un text molt compacte (oscil·laven entre 40 i 45 línies per columna) i infestat d’abreviatures, la lectura del qual probablement provocava fatiga entre les persones majors. [45]

Per a fra Bernat Çafàbrega, la dotació de llibres no podia limitar-se als llibres bíblics i litúrgics. La biblioteca del monestir havia de procurar-se altres textos amb què formar els monjos. Per aquesta raó avança al rei que hi seran igualment benvinguts altres llibres relacionats amb la teologia, el dret, la gramàtica, etc. («si alguns bons libres ecclesiàstics o de theologia e I Catholicon e I bel Decret o altres coses que poguéssen servir per aquest vostre monastir» [46]).

És possible que les denúncies derivades de l’absència de llibres tinguessen, en el seu moment, continuïtat i donassen lloc a altres memorials que es desconeixen de moment. Això no obstant, aquest sembla el context que ajuda a comprendre tant la intervenció del cal·lígraf i monjo fra Nadal Yvanyes, com el seu desplaçament a Escaladei.Va optar per la cartoixa tarragonina, a pesar de la proximitat de Portaceli, no inconscientment, sinó per extraure’n els textos que necessitaven tant ell com la comunitat. Així doncs, l’any 1454, seixanta-nou anys després de la fundació i cinquanta-nou després del memorial de dom Çafàbrega, convergien tres elements clau:

1. la necessitat continuada de procurar-se llibres per a la vida conventual cartoixana, i per fer-ne còpies posteriors;

2. l’existència a Valldecrist d’un excel·lent cal·lígraf, Nadal Yvanyes, monjo profés d’aquesta casa; i

3. una cartoixa on localitzar els textos necessaris i amb la qual es mantenien vincles molt estrets: Escaladei.

* * *

Quan dom Nadal Yvanyes, amb el consentiment de dom Antoni Oliver, prior de Valldecrist, [47]es va traslladar a Escaladei, amb la intenció d’escriure el Collectanus, hi va acudir proveït amb tots els utensilis per portar a cap la seua comesa. Els edificis de l’orde dels cartoixans no han destinat espais ad hoc per a la còpia de llibres, com a scriptorium. A més, atès que en la vida del monjo predomina el temps de soledat, a la cel·la, les Consuetudines Cartusiae van tenir en compte que el monjo que tingués aptituds com a cal·lígraf, dedicàs una part del seu temps a copiar els llibres necessaris per a la litúrgia cartoixana. Per aquesta raó, en el capítol XXVIII, en descriure els utensilis de la cel·la, va incorporar-hi tots els que en altres monestirs es trobaven a l’scriptorium, és a saber:

2. Ad scribendum vero scriptorium, pennas, cretam, pumices duo, cornua duo, scalpellum unum, ad radenda pergamena novaculas sive rasoria duo, punctorium unum, subulam unam, plumbum, regulam, postem ad regulandum, tabulas, graphium. [48]

D’aquesta manera, els qui sabien escriure pulchre, amb l’elegància cal·ligràfica oportuna, es dedicarien a copiar llibres per al monestir. El conjunt d’objectes i d’instruments esmentats ha merescut un ampli i erudit comentari per part de dom M. Laporte, amb motiu de l’edició i estudi de les fonts de les Consuetudines. Convé, en gran manera, cridar l’atenció sobre el primer objecte esmentat, és a dir, l’scriptorium. El pare Laporte proposa identificar-lo amb el moble, el pupitre, sobre el qual s’escrivia, tot i que podria tractar-se del maletí en què guardaven tots els instruments necessaris per al copista. [49]Si es tractava d’una caixa, les Consuetudines consideraven, indirectament, la possibilitat que el monjo es desplaçàs a un altre lloc a copiar llibres. Si es tractava d’un necessaire en què es guarden i transporten els instruments de feina, dom Yvanyes, acompanyat amb el seu, es traslladaria a Escaladei per copiar el Collectanus.

No se sap, de moment, si va haver de preparar ell mateix les pells amb les quals es va confeccionar el llibre. Si hagués estat així, hauria necessitat dues navalles (ad radenda pergamena novaculas sive rasoria duo), per eliminar restes de la superfície del pergamí, a més de la pedra tosca (pumices duo) i de pols de guix per allisar la pell (cretam). També hi hauria necessitat el bastidor en què col·locar la pell per adequar-la a les característiques de la pàgina (postem ad regulandum); un punxó (punctorium unum) amb el qual marcar la «foratura di guida»; un regle (regulam); una alena (subulam unam), o punxó metàl·lic utilitzat per perforar les pells i els cuirs, i emprat per tal de practicar els forats del quadern pels quals discorrerà finalment el cuir o el cànem en què s’enfilen els fulls que conformen el quadern. La rigidesa, pròpia del pergamí, exigia l’ús d’algun element pesat que mantinguera ferma la superfície sobre la qual s’escrivia. I, per a aquesta finalitat, sembla destinar-se el plumbum que s’esmenta en les Consuetudines.

Així doncs, una vegada preparats els fulls, hauria començat a traçar la posada en pàgina copiada de l’antígraf del qual transcriurà el text. I per portar a terme aquesta nova fase, les Consuetudines li proporcionen plomes (pennas) i els tinters, dos en aquesta ocasió (cornua duo). El tallaplomes que s’hi esmenta (scalpellum unum), l’hauria fet servir tant per esmolar periòdicament les plomes, com per tallar els fulls de pergamí. Es tracta d’un instrument fonamental, ja que la iconografia medieval representava normalment l’escrivent amb la ploma en una mà i l’scalpellum en l’altra. Així ho mostra, per exemple, el retaule de la Visitació (c. 1455-1460) atribuït al mestre de Sogorb. [50]Ací es representa sant Lluc quan escriu l’Evangeli (Exsurgens Maria abiit [51]in montana cum festinatione, in civitatem Jude: et intravit in domum Zacharie, et salutavit Elisabeth, Lc 1, 39-40) proveït de penna i scalpellum. Al pupitre, a més, hi ha un tinter en forma de banya.

Les Consuetudines esmenten, encara, dos objectes propis de l’activitat del copista, això és, les tabulae i el graphium. Les primeres són les tauletes encerades sobre les quals s’escrivia amb el punxó metàl·lic o amb un altre material dur, que permetia traçar-hi les lletres. En aquest moment, final de l’edat mitjana, però, aquests dos objectes ja no són imprescindibles per al cal·lígraf, llevat que s’entenguen les tabulae com el «bloc —notes ou l’aide— mémoire de l’époque». [52]

* * *

Una vegada arribat a Escaladei i informat convenientment pel bibliotecari dels fons disponibles, degué seleccionar els textos que havia de transcriure segons les necessitats del monestir. Així, a la tardor de l’any 1453 o en els primers mesos de 1454, va tallar els pergamins i va preparar els quaderns per donar començament a la transcripció, que va concloure la vespra de santa Llúcia de l’any 1454, com ell mateix proclama en el colofó: «Et perfeci dictum Collectanum in vigilia beate Lucie, virginis, anno Domini Mº CCCCº LIIIIº». [53]Es tracta d’una còpia d’excepcional qualitat tècnica, com es descobrirà en analitzar materialment el manuscrit.

Dom Nadal Yvanyes, instal·lat a Escaladei, es va lliurar amb entusiasme i decisió a copiar el text desitjat. Tal vegada quan va preparar els folis, va copiar el text i el va decorar, tenia presents les paraules de dom Guigo I, cinquè prior general de l’orde de la Cartoixa, referides als llibres: «Libros quippe tanquam sempiternum animarum nostrarum cibum cautissime custodiri, et studiosissime volumus fieri, ut, quia ore non possumus, Dei verbum manibus predicemus». [54]En aquest punt, convé reclamar l’atenció sobre la frase et studiosissime volumus fieri, ja que ajuda a entendre l’acurada execució de dom Nadal Yvanyes. Guigo I associava la veu silent del text a la predicació del verbum Dei i, per aquesta raó, la mà que escriu assimila a la labor de còpia els valors que la segona epístola als Corintis 3, 6: littera enim occidit, Spiritus autem vivificat, atribueix a l’oralitat.